marginàlies

Es pot dir molt de “L’espai profund”, de Lluís Calvo, i tanmateix no ho diríem tot, és clar, perquè cada poema és un camp per explorar:

Fes-te sols una pregunta
i avança pels llocs desconeguts.

I aquesta és la seva proposta, acompanyar-nos en aquest viatge, pas o trànsit on hi trobes de tot sense cercar i, si hi cerques, hi trobes molt més del que et pensaves:

Romandre és ara un nou fugir,
de què, de qui, jo no ho sabria.
Prô m’alço, corro i faig camí.
I endins del cor la terra canta.

“L’espai profund” reuneix cinquanta poemes dividits en dues parts innominades, vint-i-cinc en cada una, escrits entre la tardor i l’hivern de 2018, com fa constar Lluís Calvo en cloure l’obra, i en onze localitzacions del territori català i cinc del Nepal. A aquesta obra se li concedí el Premi Carles Riba en l’edició de 2019.

A mesura que entres en la profunditat d’aquest espai que obre Lluís Calvo veus clar que som tant en ser com quan no som; que som tant el buit com la plenitud, tant paraules com silencis: “Soc el cant de l’ocell que desconec”. I que els mots són mitjans per penetrar en allò on no hi calen:

Fer-se mot
per entendre el silenci
i dir l’amor que llisca
amb brum de rierol.

I també perceps que els versos de Calvo, la seva expressió, els mots que avicia poden servir per parlar del demà que tots delejam, tot i tenint present que
Si mirem cap a enrere
abracem el futur.

Com fa veure Lola Nieto a l’epíleg, “L’escriptura de Lluís Calvo és un sacrifici: un espai profund, un marc misteriós, com el cercle d’un oracle, que sense explicació ni raons mostra un esdeveniment: allò que no tornarà a viure perquè ara està passant i ara ara ara ja no és. Però l’has vist: un gest d’amor i llibertat és una transformació”.

I mentre tot això s’esdevé

L’ociós xerra i el captaire dansa.
Nosaltres som la fam que empeny el vent.