Colomina i el Palmeral d’Elx: coherent i genuí? (II). Del llatí a l’actualitat. Valors de {-al / -ar}

2      Components centrals del llibre

2.1    Més de 2.000 paraules de les llengües romàniques meridionals

Els lingüistes que es centren en la dialectologia (com Jordi Colomina, Emili Casanova o Joan Coromines) solen tindre una memòria prodigiosa, capacitat que fa aparéixer moltes dades empíriques en els seus treballs. Eixa és una de les característiques destacables del llibre que ressenyem. El lingüiste d’Alcoi tracta més 2.000 paraules. A més, corresponen a diverses llengües romàniques: les meridionals (l’occità –amb les seues parts– i les llengües romàniques de la Península Ibèrica).

Els noms estudiats apareixen ordenats alfabèticament al final del llibre (p. 295-319). Cada entrada conté la llengua romànica a què pertany (o part d’una llengua), i la remissió a la secció a on es tracta. Eixe índex és molt útil, ja que permet trobar fàcilment si el llibre estudia una paraula i en quin lloc ho fa.

Per una altra banda, el dialectòleg valencià emmarca l’estudi del sufix derivatiu -al en el llatí i en el conjunt de les llengües romàniques (el romanés inclòs). Mirem quina és la columna vertebral del seu camí.

 

2.2    El punt de partida (que arriba al present): el llatí

Colomina explica que el llatí afegia a noms el sufix derivatiu -al.em per a obtindre adjectius: anim.am > anim-al.em (p. 15). Era un sufix tan potent com actualment ho és -er (ferro / ferrer). En realitat, el valor inicial de -al devia ser el bàsic de -er (‘relatiu o pertanyent a, propi de’). Així, l’adjectiu cerval significava inicialment ‘propi del cervo’ (que és el nom històric de l’animal, abans d’adaptar-lo al grup de núvol, pésol, llépol: cérvol). El valor dit explicaria, a més de molts cultismes (com corporal), un conjunt de paraules actuals (com ara el fet que vent terral signifique ‘vent -que ve- de la terra’; o que animal comporte el valor ‘que té ànima’).

A fi de comprendre més bé les paraules derivades que hem heretat de la llengua mare, hem de tindre en compte tres observacions. La més important és que els adjectius es podien concretar i nominalitzar, igual com els derivats en -er ({fem / femer}, {formiga / formiguer}, {colom / colomer}). En el primer exemple (femer), hem passat del valor adjectival ‘propi del fem’ a una concreció nominal (‘lloc que conté fem’). En el cas de -al, dos exemples de noms derivats són {braç / braçal}, {coll / collar} (amb canvi a r per la presència de ll). Per una altra banda, el sufix -al també es podia aplicar a adjectius. Així, a partir de tendre tenim tendral, adjectiu que aplicat als melons (meló tendral) indica una classe molt bona (cruixent en la boca i de dolçor molt fina). Un exemple de -er és alter, que significa ‘tirant a alt’ i ha format alteró (elevació suau). En tercer lloc, l’actual -er es pot aplicar esporàdicament a una preposició ({davant / davanter}), exactament com el sufix llatí -al ({davant / davantal}).

Mirem per què el sufix derivatiu -al podia aparéixer amb la forma -ar. Si el nom primitiu que rebia -al.em tenia la consonant vibrant r en la darrera síl·laba, no hi havia cap variació: {corpor.em > corpor-al.em}, {magistr.em > magistr-al.em}. En canvi, quan el radical del nom primitiu tenia en la darrera síl·laba la consonant lateral l el sufix derivatiu al.em variava a –ar.em: {lun.am > lun-ar.em}, {castell.um > castell-ar.em}. Com passa sovint en les llengües, hi havia alguna excepció (fili.um > fili-al.em, en compte de filiar-em, p. 15-17). Eixe canvi fonològic (-al / -ar) s’explica per una tendència fonètica: evitar que, en dos síl·labes seguides com a regla general, hi hagen dos líquides de la mateixa classe ({r / r}, {l / l}).

Notem que la situació del llatí de fa dos mils anys és la mateixa que troba el lingüiste d’Alcoi en la Marina Baixa en 1991 (cap a 40 verificacions de romeral / teular, i l’excepció runar; la forma blanquinal quadra amb l’actuació llatina; a més, les dos l no van en síl·labes seguides, i la primera l no és ni inicial de la síl·laba ni final: ­blan-).

Colomina mostra que les llengües romàniques han conservat totes l’actuació del llatí (p. 18-29). Això obliga a fer la primera deducció significativa: l’actuació del valencià (conservació de la dualitat -al / -ar en tarongeral / cebar) ni és estranya ni està aïllada, ja que és una conservació del factor que actuava en el llatí clàssic. Posteriorment (§3.6), mirarem què ha passat entre el llatí i l’actualitat per a explicar la forma tomatar (i no tomatal).

Insistim un poc en la tendència fonètica a evitar dos r (no sé si també dos l) en dos síl·labes seguides. Òbviament, eixa força actua fora del sufix -al / -ar. Així, la paraula llatina peregrinus s’ha tornat pelegrí. El cognom Bertran (d’origen grec i llatí) passa a Beltran. El lloc a on es ven verdura no és la verdureria, sinó la verduleria (tant en el DNV com en el DIEC, l’entrada verdureria remet a verduleria). En darrere, la majoria de comarques continentals (informa el DCVB) han passat a radere (raere en valencià), de manera que les dos consonants vibrants ja no estan en síl·labes seguides. En el nom arbre, o bé suprimim la primera (abre), o bé passa a l (albre, Corpus Informatitzat del Valencià, CIVAL, consultable en la pàgina web de l’Acadèmia; és una font d’informació extraordinària); en prendre, la major part de la llengua suprimix la primera r, i la llengua clàssica escrivia pendre, grafia que també ha seguit el gran lingüiste català Joan Coromines (Barcelona, 1905-1997).

El castellà també deu tindre la mateixa tendència, per bé que el resultat a voltes discrepa. Així, el castellà árbol ha mantingut la primera r i ha canviat la segona r per l (igual passa en ma(r)bre: mármol). El castellà ha variat també la segona consonant en frater > fraile; en canvi, el valencià ha alterat la primera: frater > frare ˃ flare.

En totes les llengües, hi han persones que posen «l’etimologia» per davant dels parlants. Un exemple: es veu que molts parlars castellans diuen pelegrino; però algun sabut decidiria que això seria «vulgar», i que la forma que coincidix amb la llatina seria la «culta» (peregrino). Per sort, entre nosaltres no ha passat això, i l’entrada peregrí del DNV remet a pelegrí (que és, per tant, la bàsica; el DIEC reduïx peregrí al valor «rarament vist»). En canvi, els diccionaris del castellà tenen fraile, i no *fraire; però els nostres no contenen flare (ni com a forma secundària), a pesar que és la forma que diu el valencià general (Debades, ningun flare pega cabotades), i també no poques poblacions catalans (com mostra el DCVB).

Per una altra  banda, l’existència de cartró, murtra, ordre en el català oriental fa pensar que, en una part de Catalunya, hi hauria una reacció contra la supressió d’una r (arbre > abre). Eixa oposició hauria incidit en els parlants dels català oriental, que han recuperat ar-bre, per-dre; però, en eixe procés, haurien creat alguna ultracorrecció (cartró, murtra, ordre). A fi de tindre una visió històrica del tema, podem tindre en compte que, entre l’origen i 1800, el CIVAL conté 1812 exemples de orde, i 4 de ordre (els quatre en documents menors; 2019-08-01).

Actualment, el DNV dona orde, cartó i murta com a formes bàsiques, i ordre, cartró i murtra com a secundàries. El DIEC posa cartró i murtra com a secundàries, però ordre com a bàsica, potser perquè el francés té ordre però myrte i carton. A pesar d’eixes actuacions, la forma cartró figura en algun lloc públic valencià (contenidors del metro de la ciutat de València, 2018). Hi ha un sector del valencianisme que en fa de grosses. I el problema és que alguns ocupen llocs de poder.

 

2.3    Reducció a tres valors: «col·lectiu, abundancial i augmentatiu»

Colomina no tracta el conjunt enorme d’adjectius que tenen el sufix derivatiu llatí -al (corporal, animal, etc.). Només estudia aquells que contenen u d’estos tres valors: «col·lectiu, abundancial o augmentatiu» (p. 41). Quantitativament, en són centenars. Qualitativament, eixos tres valors deuen estar vinculats.

En primer lloc, són tres valors nominals (els derivats finestr-al, fang-al, romer-al són noms, no adjectius). En segon lloc, no deuen ser tres valors solts, sinó tres continguts semàntics units.

Proposarem que el punt de partida seria el valor ‘augment’. Així, un finestral és una finestra gran (DNV); igual passa en casal, penyal, portal o bancal (‘en una muntanya, camp pla en forma de banc’). Convindria saber quin factor (llatí o romànic) permeté passar de l’ús bàsic de -al (adjectius derivats; valor: ‘propi de’, anima / animal) al secundari (noms derivats; valor: ‘gran’, penya / penyal).

En els exemples que seguiran, hem de tindre en compte el marc fonètic de -al / -ar. Així, al costat de {penya / penyal} tenim {castell / castellar}, paraula que inicialment significava ‘del castell’ (en concret, «territori agregat a un castell», DCVB). Eixe valor nominal deu explicar el topònim Castellar (que existix en Menorca, en València i en Catalunya).

Mirem què passa quan apliquem el valor augmentatiu a noms no comptables (com ara fang). En eixe cas, la grandària (‘fang gran’) no té sentit. Això explica que hem passat de la qualitat (‘gran’) a la quantitat (‘molt’): molt de fang, fang abundant, (un fangal és un «lloc ple de fang», DNV; tant fangal com fangar serien pròpies de tota la llengua segons el DCVB; en §4.4, justificarem la forma fangar). Semblantment, un terral és un «terrer d’on els rajolers trauen la terra per a fer les rajoles i les teules» (DNV). Notem l’equivalència entre terral i terrer («lloc on abunda la terra», DNV), conseqüència de la coincidència que tindria el valor inicial del sufix llatí -al i el que té l’actual -er.

Hem vist que l’aplicació de -al a noms no comptables comporta el valor ‘lloc a on abunda un material’. Si ara passem a un nom comptable, aplegarem al tercer valor que tracta Colomina: «col·lectiu». Així, un carrascal (valencià i tortosí, DCVB) és «un lloc poblat de carrasques» (DCVB); un romeral és un «camp on es cria romer» (DCVB).

Com adés, apareix -ar si el nom primitiu té una consonant lateral en la síl·laba final del radical: {coscoll / coscollar}, {fenoll / fenollar}, {teula / teular}. En el cas de teula, és un objecte fabricat, propietat que justifica que teular significa ‘lloc a on fan teules, forn per a fer teules’. El nom teular (propi del valencià segons el DCVB) explica el nom rajolar (‘lloc a on fan rajoles’; del valencià i del tortosí, DCVB), i també el valor secundari de algepsar (‘forn per a fer algeps’); així mateix, un calcinar és un forn de calç (p. 180). El DNV pren com a forma bàsica algepsar; en canvi, en teular i rajolar remet a teuleria i rajoleria. El CIVAL conté 89 exemples de rajolar, des de 1582; i 21 de rajoleria (des de 1998; 2019-07-24). La forma viva de Silla és rajolar.

Cal tindre en compte que el llatí no tenia el fonema palatal lateral (el de ull). Quan nosaltres el tenim actualment (en els exemples anteriors, coscoll, fenoll), el llatí tenia una l (cusculi-um i fenucul-um). Convé donar eixa informació per a evitar que un lector pense que el nostre fonema ll comporta una r posterior. Això no és cert, com podem comprovar en les paraules derivades orellal o ullal. Quan nosaltres hem creat un derivat a partir d’una paraula acabada en -ll, no hem canviat -al per -ar. Si tenim paraules derivades acabades en -ll-ar (fenollar), és perquè prové d’una creació llatina (en els exemples, cusculi-ar.em i fenucul-ar.em).

Resumim. El sufix derivatiu llatí -al tenia la missió bàsica de crear adjectius (terra / vent terral). Però, en una aplicació secundària, creava noms, que afegien el valor ‘gran’ (penya / penyal). Eixe camí nominal ha fet nàixer un valor referit a llocs: ‘lloc a on abunda la referència d’un nom, siga no comptable (fangal) o siga comptable (carrascal)’. Si el nom és comptable, l’abundància es concreta en un valor col·lectiu (un carrascal és un bosc de carrasques). Quant a la forma del sufix derivatiu, la tendència fonètica llatina explica la dualitat {carrascal / coscollar}, {palmeral / fenollar}, que el valencià ha mantingut.

Acabarem notant que el valor nominal augmentatiu permet entendre no poques paraules actuals. Al principi de l’apartat, hem posat cinc exemples clars (finestral, etc.), i ara en posarem u que no és transparent. Un valencià pot vore que el nom camal està vinculat al nom cama; però no entenem quina derivació hi ha. En canvi, l’explicació del lingüiste d’Alcoi permet deduir que darrere de camal hi ha, indirectament, el valor ‘gran’: un camal és aquella part d’uns pantalons que cobrix una cama, de manera que és més gran que la cama.

 


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.