Estimadíssima Mila, Escric aquesta carta quan al mes d’agost li queden ja molt poques hores de vida. Això vol dir que ets a punt de cloure les teves vacances de noieta de cinc anys que varen començar a finals de juliol a Menorca i que s’acaben avui mateix quan tornaràs del país dels teus avis bretons.
L’any 1997 Quimi Portet, que feia molt poc havia dissolt amb Manolo García l’històric grup “El último de la fila”, va publicar un disc en català que es va titular “Hoquei sobre pedres”. No es pot dir que aquest fos el seu debut en solitari i en català perquè deu anys abans, el 1987, havia
Tot just ahir, diumenge, em va arribar per la xarxa notícia d’Ambkor, un xicot nascut a Barcelona el 2 d’abril de 1989 que es diu Óscar de la Torre i que es dedica, amb força èxit pel que sembla, al rap. Com que no vull passar pel que no sóc he de confessar que fins
Fa nou anys la bona gent de Xarxa de Mots va començar un projecte del qual aleshores ja vaig fer el corresponent apunt (vegeu-lo aquí). Un apunt en el qual donava detalls concrets i que, per tant, m’estalvia de repetir-los ara. Com que aquest agost he recuperat la lectura d’“El quadern gris” –amb l’edició de
Hi ha articles que s’expliquen sols. Vull dir que qualsevol intent de presenta-los, resumir-los o justificar la seva publicació esdevé totalment innecessari. Només us diré que llegiu aquest breu article que podreu veure aquí en la pàgina web d’El Punt Avui, e diari on es va publicar, i també aquí sota. Dues paraules Sara
El dijous passat la bona gent de Vilaweb va publicar (vegeu aquí) un article que vaig escriure de resultes d’una visita que vaig fer a primers d’agost a l’exposició sobre l’impacte en el jove Josep Pla de la Gran Guerra (1914-1918) a la Fundació de Palafrugell que porta el nom de l’escriptor. Us reprodueixo aquí sota
“No tinc por “ és una frase senzilla, quotidiana, entenedora i breu que la gent va pronunciar de forma espontània en acabar el minut de silenci el divendres a la plaça de Catalunya de Barcelona fins a convertir-la en un lema que transcendirà, n’estic segur, les circumstàncies concretes que el varen suscitar. L’A.i jo no érem
Uf! Ni fet expressament: aquest agost l’A. i jo ens havíem reservat només dos dies per sortir de Barcelona i visitar uns cosins que tenen casa a Boadella d’Empordà, un indret tranquil i amb problemes de cobertura pel mòbil (¿què més podíem demanar?). El que no estava previst, però, era que els dos dies triats
(La sèrie comença aquí) Suposo que ara, quaranta-tres anys després, serà molt diferent, però aleshores el càmping de Portlligat estava situat a la part alta de la vila, a tocar del cementiri. Recordo que vàrem arribar a una hora bastant avançada de la tarda, que estava molt ple (de fet, era un càmping bastant petit) i
Suposo que no caldrà que insisteixi gaire si us dic que sóc summament respectuós amb les coses que no són de la meva propietat. Vull dir que a mi no se’m podria aplicar aquella expressió de “los amigos de lo ajeno” que alguns periodistes españols amants dels circumloquis fan servir per referir-se als lladres. Ara bé,
El passat divendres els bons amics de Vilaweb em varen publicar un article (vegeu-lo aquí) en el que parlava de Tete Montoliu, el nostre músic de jazz més universal. L’article el vaig escriure impulsat per dos motius: la inauguració d’un espai dedicat al músic en la seu de Barcelona de la ONCE i la commemoració,
(La sèrie comença aquí) A casa no som gaire amants de perdre el temps davant del televisor. Sobretot jo. I, conseqüentment, som del parer (ho vaig explicar en aquest apunt) de no destinar ni un ral a veure la televisió. Vull dir que mai hem estat abonats a coses com Canal Plus o plataformes similars que,
L’apunt d’avui (amb segona –i suposo que darrera– part programada per demà passat, dimecres) descriu un viatge curiós i llarg en el temps en el qual seria fàcil de perdre les referències. En conseqüència, crec que el millor que puc fer perquè no us despisteu és seguir l’ordre cronològic i procedir sense presses. “In principium”
Quan l’altre dia parlava de Karina (vegeu aquí) em van venir ganes de parlar també dels Pekenikes, un grup madrileny pioner del “pop” a España que durant una temporada –la que va durar el noviatge de la cantant “ye-yé” amb Toni Luz, un dels guitarristes– li va fer de grup d’acompanyament. Si jo fos español en
Procuro no perdre’m mai la secció “Lliçons d’urbanitat” que cada setmana Antonio Baños publica al suplement “Play” del diari Ara. La columna que us reprodueixo avui, publicada el divendres passat en plena tonteria commemorativa dels Jocs de Samaranch, el PSOE i el jutge Garzón, m’ha semblat especialment encertada. Llegiu-la aquí i també just aquí sota: Sayonara,