Avui us presento una melodia de llarga i curiosa trajectòria. Va ser composta el 1725 i atribuïda inicialment a Johann Sebastian Bach. De fet, el seu veritable autor, Christian Petzold, va haver d’esperar una pila d’anys –dos segles i mig, per ser més exactes– fins veure reconeguda la seva paternitat musical. Em refereixo al Minuet
Em comenta l’A. que aquest matí, navegant per Facebook, ha vist les queixes d’un escriptor d’aquí perquè havia trobat en el mercat de segona mà un llibre seu amb una dedicatòria manuscrita per a la persona que el va comprar i que sembla que se’l va treure del damunt. Certament és una acció lletja, sobretot
Vaig visitar l’exposició de fotografies de Toni Vidal al Museu d’Història de Catalunya (vegeu aquí) i com que em va semblar que tenia molt interès i que passaria lamentablement desapercebuda (si ens havíem de guiar pel ressò dels mitjans de comunicació) em vaig decidir a fer la meva petita aportació per ajudar a donar-la a
Un lector veterà em pregunta com és que darrerament sempre que escric un article per parlar d’un llibre és per deixar-lo bé. Vaja, en unes altres paraules em ve a dir per quin motiu no publico crítiques negatives, o si més no, indiferents o poc favorables. La pregunta té molt de sentit i crec que
Ja fa temps que predico que amb l’enfrontament amb España (res que ens hagi de sorprendre perquè no ho esperàvem; són españols, però no rucs, veuen, rabiüts, que la ganga amb nosaltres se’ls acaba i, per tant, es defensen com poden -poc- i saben -menys-). Fa temps, dic, que defenso que contra l’ofensiva española necessitem
El dia 10 de juliol es varen complir cent anys del naixement de Joan Capri. La bona gent de Vilaweb em va demanar que escrivís un article dedicat a glosar la figura de l’actor i em va sortir una cosa com aquesta (vegeu-la també aquí): Ai, carai!: cent anys de Joan Capri (Article publicat
Arran de la mort de mossèn Aragonès, el capellà que oficiava la missa el dia que Luís de Galinsoga, director de La Vanguardia, va exclamar en plena homilia que tots els catalans érem una merda, he fet unes quantes piulades per Twitter dient que això que ara està tan de moda (i que surt tan
“Ser de ciències” i “ser de lletres” són dos conceptes que avui ja no fa servir ningú però que durant molts anys –quan jo era jove, vaja– varen ser útils perquè així la gent s’anava situant. O ubicant, com es diu ara. Als de ciències se’ls suposa un tarannà rigorós, metòdic i amant de la
Com deia en l’apunt de fa dos dies (aquest), un cop passada la murga dels vint-i-cinc anys del gol de Koeman ara toca continuar anestesiant el personal amb una altra tonterieta. Sobretot de cara a l’estiu, que és quan la gent té més temps per descansar i (Déu nos en guard!) pensar. Ua passo un article
Com que veig que, després de marejar-nos sense gaires contemplacions amb els vint-i-cinc anys del gol de Koeman, ara s’anuncia que ens col·locaran per terra, mar i aire les rememoracions dels vint-i-cinc anys dels Jocs Olímpics crec que val la pena que expliqui els meus records (volgudament escassos, ja ho avanço) sobre aquella martingala tan
El passat cap de setmana s’ha complert mig segle d’una operació de la resistència cultural catalana que fins ara havia passat bastant desapercebuda. Em refereixo al segrest de la talla romànica de fusta que representa la Mare de Déu de Núria i que presideix el santuari que porta el seu nom. Un segrest que va durar
Suposo que els lectors que em segueixen ja hauran detectat que en qüestió de gustos sóc una mica peculiar. Per això crec que estava escrit que algun dia acabaria sortint en aquestes Totxanes alguna referència a un programa de Catalunya Ràdio que em sembla… especial, per bé que estic segur que els seus promotors no el
Vegeu aquí el primer apunt de la sèrie i les explicacions que s’hi donaven. Any 2017, primer semestre No facis mai el que ja saps fer. Eduardo Chillida (1924-2002) La dosi fa el verí. Paracels (1493-1541) Podran arranar, però no desarrelar Mn. Pere Ribot (1908-1997) La bona fe, la bona fe… Els fanàtics, ¿veus?, tots són gent
(La sèrie comença aquí) I ara que esmento el Camí, permeteu-me que obri un incís de caire personal. Ja fa temps que havia explicat en aquest mateix Bloc el primer i únic contacte que vaig tenir amb el món dels pelegrins que enfilen cap a Sant Jaume de Galícia (llegiu-ho aquí) i sempre he sentit una atracció especial per aquella aventura
El president del Centro Galego de Barcelona ha estat breu: ens ha donat la benvinguda, ha agraït als presents l’assistència i, tot seguit, ha passat la paraula al veritable protagonista de l’acte. L’Endika es posa dret, ens agraeix la companyia (tot i ser divendres, dia poc propici per presentar novetats literàries) i comença evocant les seves