Ahir horabaixa, en el claustre de sant Domingo d’Inca es lliuraren els divuitens Premis de Maig, que convoca i atorga la delegació inquera de l’Obra Cultural Balear. Hi corria aire ben fresc, al claustre, i el posat dels nombrosos assistents evidenciava el pes de d’esperança. Aquest és el text que hi vaig llegir. Autoritats,
M’espera un horabaixa complet i no em fa gens de pruaga acomplir-lo, tot sigui dit. A les 17,30h i en el claustre de sant Domingo d’Inca, l’OCB d’allí lliura els 18ens Premis de Maig i han tengut la deferència de convidar-m’hi. Enguany el quadre és el següent: Bernat Català, “Gran”, ha rebut el premi Miquel
Dies abans de les eleccions, un conegut em demanà un pronòstic dels resultats i en sentir que li deia que es donarien, més o menys, els que s’han acabat donant, em digué tot seriós que devia “anar de pell”, expressió que jo no sentia a dir feia un bon caramull d’anys. Qui m’ho deia sabia
Només els deliris de grandesa apropen Johnny Barrett i José Ramón Bauzá. El primer és el periodista protagonista de la pel·lícula “Shock Corridor”, que dirigí Samuel Fuller el 1963. Barrett, per assolir la glòria del premi Pulitzer, no dubta a fer-se passar per boig i investigar un assassinat en el psiquiàtric on és internat simulant
Avui a Can Alcover, Jaume Mateu, president de l’OCB, Lila Thomàs i Miquel Pasqual, membres de la Junta Directiva de l’entitat, han presentat l’acte de reconeixement de les biblioteques de les Balears a Joan Veny i Clar, que ha estat guardonat amb el 47è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, reconeixement instituït per Òmnium Cultural
Han patit tant durant els darrers quatre anys aquestes terres nostres voltades de mar i la seva gent, que en veure’s alliberades de la font de les agressions, lluny de comportar-se com el voltor de Miramar joanalcoverià que s’avesà a estar engabiat (No es bo per esser lliure qui a servitut s’avesa…), tenen veritable pressa
Els resultats de les eleccions d’ahir són tema de conversa, com no pot ser d’altra manera. A uns, la derrota els escriu a la cara la decepció i la impotència, i a altres un somrís que feia estona que no els endevinaves. Tanmateix, crec que la ciutadania de les illes l’ha encertada fent fora democràticament
Passades les tres, havent dinat de tumbet i amb la soneta lluny, que avui és dia important i tot és una corrua de formigues neguitoses, no sé ben perquè, acudesc a l’obra d’Alexandre Ballester, “Maria Magdalena o la penedida gramatical”, un homenatge al català que Alexandre va escriure el 1971 –en vuit dies mal comptats-
Fa una pila d’anys, moltes qüestions, necessitats o afers que afectaven la comunitat o el barri on hom vivia es feien per amor (‘mor) de Déu. «Fer una cosa per amor de Déu», segons el Diccionari Alcover-Moll, vol dir: fer-la de franc per atenció a la pobresa del qui l’hauria de pagar. La veritat és
El Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de les Illes Balears, a la vista de les eleccions del proper diumenge de les que en sortirà una nova majoria parlamentària i altres majories a les corporacions locals, acaba de fer públiques un seguit de consideracions relacionades amb la política lingüística, a partir
Mossèn Bartomeu Oliver i Amengual (Sencelles, 1903-1993) es va fer soci de l’Obra Cultural Balear el 29 de gener de 1963, quan encara no feia un mes de la seva fundació. Els iniciadors de l’aventura civicocultural el convidaren a fer-ne part i ell no ho dubtà gens. D’aleshores i fins que morí, dedicà a l’entitat
De tot l’espectacle -bona part estalviable- d’això que hem convingut a dir “campanya electoral” quan li hauríem de dir “fira de xarlatans sense fronteres”, les poques referències que es fan a la corrupció, així, a l’engrós, és la que més m’irrita. Primerament perquè es redueix “el problema” a quatre noms que, com que ja s’han
Tots els viatges esdevenen introspeccions, passejades profundes pels paradisos i els inferns personals. Lluís Servera, poeta i traductor, aprofita una visita al Perú per aprofundir en la seva emotivitat, en les seves absències i en les seves solituds. S’aclapara davant l’eternitat oceànica (l’oceà eleva escumes que no entenem), en acarar-se a la superpoblació (la gran
Sense treva avançar sempre per fugir de les forques i els botxins sense que es noti la destresa i la manya per aconseguir tocar mare i la cara del megarca. Cremar cada passa, fer fornals dels peus i volcans de les boques fins a fer terratremolar els cors impurs i els cossos sense cap nafra.
Observant la clívia que no sap quants anys té -com es detecta l’edat de les plantes?- es plany de no haver nascut a Alexandria, el lloc on necessàriament han d’haver nascut aquells que volen dir res d’assenyat, escriure versos despenjats de l’eternitat o cantar amb més sentiment i coneixement de causa que no tècnica vocal