marginàlies

De tot l’espectacle -bona part estalviable- d’això que hem convingut a dir “campanya electoral” quan li hauríem de dir “fira de xarlatans sense fronteres”, les poques referències que es fan a la corrupció, així, a l’engrós, és la que més m’irrita. Primerament perquè es redueix “el problema” a quatre noms que, com que ja s’han expulsat dels partits als quals pertanyien i des dels quals delinquiren, ja només n’ha de parlar la justícia. Amb això, com en tantes altres qüestions o disputes, segueixen la teoria de “morta la cuca, mort el verí” quan saben cert que no és així, ans al contrari.

Segonament perquè redueixen (les reduccions, les restriccions i les reculades són signes de modernitat) la corrupció al lladronici, a l’estafa, al tràfic d’influències, a l’extorquiment o a l’apropiació indeguda de doblers públics, entre d’altres delictes econòmics. I corrupció també és alterar la sanitat, la bondat, la integritat, la puresa, (de l’ànima, de la consciència, dels costums), com diuen els diccionaris. I encara més desviar (algú) de la rectitud, del deure; o induir (algú) a obrar il·legalment, pervertir.

Corrupte també ho és aquell càrrec públic que menteix, que tergiversa la realitat, que decreta i actua contra la ciència, que alimenta la ignorància i en fa elogi i que discrimina per raó “de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició” (Art. 2 de la Declaració universal de drets humans).

També parlen de transparència -per atacar conductes desviades- tot dient que han creat, creen o crearan codis ètics que es limiten, bàsicament, a fer compatibles els àmbits econòmics públics i privats, i passant molt de puntes sobre la veritable acció moral, és a dir, aquella que concerneix l’ésser humà en totes les seves expressions positives o negatives, que altra cosa no significa l’ètica.

Per això, probablement, per aquest buit interessat en tots els seus codis, els polítics instal·lats en el poder perpetu no dubten a fer por i a inocular-la en el cos i en l’esperit de la ciutadania més procliu a la feblesa. “Si no guanyam, vindran aquests intrusos, aquests impostors de la política i us ho prendran tot”, bramen des de tarimes curosament disposades perquè l’amenaça sigui més creïble. Corrupció en estat pur.