marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

17 de maig de 2015
0 comentaris

LA CLÍVIA I LADY DAY

Observant la clívia que no sap quants anys té -com es detecta l’edat de les plantes?- es plany de no haver nascut a Alexandria, el lloc on necessàriament han d’haver nascut aquells que volen dir res d’assenyat, escriure versos despenjats de l’eternitat o cantar amb més sentiment i coneixement de causa que no tècnica vocal i agradosament les insolidaritats i injustícies globals que ens converteixen irremisiblement en monstres devoradors de carn humana pobre i del sud.
A la terrassa hi fa bon estar, a l’ombra, però, que no va de sol, ell. El sol de maig constipa i més si és de diumenge, pensa amb tota l’entremaliadura del món. El cel llueix a plena llum, el color no pot ser més de cel i de la casa veïna entra el “Summertime” de Billie Holiday. El professor jubilat que hi viu és home de jazz, blues i de tot el que toquen i canten els afroamericans, sobretot els dels primers decennis del segle passat. Això d’afroamericans ho diu de no fa molt i perquè s’ha deixat endur per “les noves tendències”, que diu ell amb un marcat to de sarcasme. Ell, de sempre s’hi havia referit com a negres i no hi veia cap connotació despectiva o denigrant. En el meu temps, sol dir per reforçar la seva teoria, a les esglésies es cantaven “espirituals negres” i ningú no ho prenia com a denominació racista.
Bona persona, el professor, tocat per aquella bondat d’un temps que de la resignació se’n feia estímul, marcada catòlicament i militar però propensa a ser furtiva en el pensament i fer de les escletxes de llum balcons sobre badies. Tanmateix, la seva murrieria i mirada l’apropen al poeta Estellés i a l’arravatament de la vida i de l’amor, per com tracta i mira tant la seva dona com les dones que el saluden.
Per ventura per això i aprofitant que el “Summertime” ho aclapara tot, fruïria de contar al professor que, segons les cròniques més mundanes, Billie Holiday o Lady Day, va viure una intensa història amb l’actriu Tallulah Bankhead. I que probablement aquella aventura li va distreure momentàniament la dissort negra o afroamericana que no l’abandonà fins que morí. Tallulah Bankhead tenia la llengua molt llarga, es feia trons de les convencions i li agradaven les persones independentment de la seva orientació sexual, raó per la qual estimava a lloure. Cert és també que a Lady Day li serví de poc trobar-se amb Tallulah perquè per aconseguir les substàncies evasives s’enfangà en els solars més inclements i tractà amb la foscúria humana més densa.
I Tallulah Bankhead, a qui no li agradava l’interior de la roba i per això no feia servir llenceria, va ser la referència de Walt Disney per crear el personatge de Cruella de Vil. Edificant, molt edificant.

DESAMENT
03.08.2010 | 5.18
PARLEM DE VIDA
29.04.2020 | 1.53

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.