marginàlies

Tots els viatges esdevenen introspeccions, passejades profundes pels paradisos i els inferns personals. Lluís Servera, poeta i traductor, aprofita una visita al Perú per aprofundir en la seva emotivitat, en les seves absències i en les seves solituds.

S’aclapara davant l’eternitat oceànica (l’oceà eleva escumes que no entenem), en acarar-se a la superpoblació (la gran ciutat és deserta de calma…), o en rosegar el silenci del desert (el desert és una ciutat d’arena) que li enrostren les seves inquietuds, les seves fugides o els seus alens: Tot s’ha desplaçat dins meu. Tot ha baratat de lloc / igual que un cactus / després d’una esllavissada.

“Més enllà d’Arequipa”, Lleonard Muntaner 2015, compendia els papers, les paraules i els silencis d’un viatge que deixa el poeta davant de totes les peremptorietats humanes: Els alens de la matèria / fugen com paraules silvestres. / Tot són llampecs que no sabem dir. I també davant la transcendència: La gota d’aigua / s’abraça nua a un Tot / com la saviesa / entre les herbes confiades dels profetes. Per això, no dubta a pregar tot convertint el prec en plany: Vénc d’un naufragi, / i cerc el vostre Nom / de grafies diverses. / Ja no sou el qui fóreu. / Però us duc dins un hort de batecs / com hi duc la tristesa i els arbres.

I entre perús endins i quítxues enllà, els versos que se senten prou de Lluís Servera, busquen el recer del peruà César Vallejo, Aquests cops, César, són traus a l’ànima, per proclamar amb la solemnitat d’un secret a cau d’orella: Malgrat tot, cal morir a París un dia de pluja per enyorar Perú i recordar-se’n de totes les Maries que se’n van.