ARCHILETTERS

NOT TO BE A NUISANCE, BUT NOT TO GIVE FREE SERVICE

19 habitatges a c./ de Pepeta, 27-29. València

Deixa un comentari

Quan a començaments del segle XX la ciutat s’expandeix defora les muralles medievals les propietats de la perifèria foren subdividides i urbanitzades en solars heterogenis allargassats i estrets que s’adaptaven a la topografia del terreny, fruit de la parcel•lació agrària precedent. És en període dels anys ’20 en què s’implantà una ordenació parcel•lària d’eixample. Aquesta mantenia certes preexistències agrícoles que pretenia salvar. És el cas dels barris de Tendentes i Marxalenes, situats entre els del Pla de la Saïdia i d’Orriols. En aquesta època la perifèrica urbana, que no suburbana, per ser la primera corona de la ciutat moderna ens llega edificacions de minso valor que s’estructuraren com a edificacions d’eixample en filera de poca profunditat de 3 o 4 plantes. Amb patis d’illa que eren ocupats metòdicament per indústries gairebé postmenestrals. Mecànics, queviures, magatzems agraris, manyeries, etc.

És en l’etapa actual en que per la pressió residencial i l’augment del valor del sòl a tota la ciutat s’ha procedit a realitzar la seua substitució edilícia. Esperonada per l’estrangulament entre la segona corona (abans suburbana i ja consolidada) i el llit del riu com a espai estructurador d’est a oest de tota la metròpoli. I aquí és on s’emmarca aquesta promoció d’habitatges en l’actualitat.

Com a fet remarcable cal advertir que l’edificació s’emplaçava sobre una necròpoli romana. Els arqueòlegs hi han trobat més de vuit tombes durant els set mesos que duraren les excavacions.

La llenca de la part de ciutat és la situada entre la via de circulació del marge esquerra del riu Túria i la nova via que conforma el carrer de ruaia que enllaça c./ Visitació i c/ de Sagunt.

El tipus d’intervenció és allò que s’anomena en cercles arquitectònics actuals “per incisió” en sengles edificis que són substituïts. S’hi conjumina i consolida en l’operació una tendència tradicional a l’hibridisme que hi havia caracteritzat la zona. Això impulsa a que la generadora del projecte siga la secció mixta que és una acció explícita del projecte a l’hora de plantejar la diversitat funcional. Diversitat en plantes i diversitat en altura.

A. Tres nivells de soterrani. A la zona hi ha molta manca de garatges vinclats a habitatges.

B. Una planta baixa dedicada a sengles comercials, amb possibles entre plantes.

C. Una planta d’oficines en primera i resta d’habitatges. Combinant els d’un dormitori, tipus apartament, fins a 3 dormitoris. Símplex i dúplex.

Dificultats en què ens hem trobat:

1. L’escassetat de profunditat edificatòria que ve marcada per l’ordenança urbanística que l’afecta. Açò ha obligat a que en certes tipologies no puguen gaudir d’espais amb ventilació de doble circulació.

2. La necessitat d’anar a gran llums per escometre tot el programa que ens havíem plantejat en la zona de garatges i plantes inferiors.

3. La implementació efectiva del nou Codi Tècnic de l’Edificació.

4. I per això mateix la mancança d’espai de assolellament, en les zones interiors de l’illa de cases; doncs la coberta de l’edifici cobria l’estalvi energètic del 12 % de producció energètica en vivendes mentre que la resta d’activitat s’hi ha hagut de “compensar” mitjançant la instal•lació d’una generadora de closques d’ametla situada al pati posterior. Doncs, sols amb plaques solars, degut a la manca d’entrada de sol no s’arribava al dit percentatge.

5. Donada la situació econòmica de recessió –psicològica més que econòmica – actual per on travessem s’ha implementat un sistema mixt de construcció entre sistemes obert industrialitzats i certs elements d’obra humida, com ara l’estructura portant.

Un detall: de façana, els quatre (4) ampits quadrats i vermells de les finestres del apartaments.

EMPLAÇAMENT.
Promoció de 19 vivendes en bloc residencial, amb dos locals a nivell de planta baixa, i tres plantes de soterrani per a places de garatge i trasters en el carrer Pepeta de València.
SUPERFÍCIE CONSTRUÏDA.
4550,18 m2.

A PROPÒSIT DEL CONCEPTE D’ART D’ARS CATALONIAE

Deixa un comentari
                                                  “You never change things by fighting the existing reality.
                                                   To change something, build a new model that makes
                                                    the existing model obsolete”.   R. Buckminster Fuller.

Subscriure’s a una enciclopèdia és, gairebé, un acte de fe. L’Encyclopédie, duia aquest mateix sistema d’adquisició. Palissot en 1757, tot fent una crítica aguda , relativitzà el novell d’aquella obra : “Aquest to d’inspiració en uns, d’èmfasi en d’altres, tan allunyat de la raó que dubta o de la veritat que persuadeix, revoltà alguna persona sensata. Examinant de més a prop les obres que prometien tan grans coses, trobaren que les unes eren còpies servils de Bacon sense que s’haguera avisat el lector i que d’altres tan sols contenien pensaments rebatuts mil voltes, però renovellats amb una traça epigramàtica i amb molt mal gust a la moda d’avui o amb un to d’audàcia fet a mida per a seduir els ximples”.

Tanmateix, l’obra féu el seu camí, fent (-se) creure en l’autonomia del pensament.

Dos-cents quaranta-un anys més tard apareix ART de Catalunya (Ars Cataloniae, a partir d’ací AC). El ximplet de llavors sóc, ara, jo. Havent rebut cinc volums dels setze, puix encara es troba en procés d’elaboració, un hom s’endinsa a observant-ne la qualitat de la impressió, fotografies i estructuració temàtica. Per tal de detectar els criteris emprats i escatir la metodologia emprada en aquesta nova obra.

Emmarcada l’obra des de la història, doncs, és impossible fer història sense crítica i aquesta sense criteris.

Després de la fullejada i trobant-ne una sèrie de criteris estranys, hom recorre a llegir el fulletó de presentació feta pel M.H. President de la Generalitat de Catalunya i per en X. Barral i Altet, director de la mateixa. És a partir d’ací hom trau el desllorigador de quins han estat els criteris formulats. I la dispersió d’aquests que amalgama. Mancant-ne dotze, de toms, cal que, si estem encara a temps, introduir-hi una reflexió; i si cal esmenar una sèrie de criteris amb els que es mena aquesta obra. Relligant les presentacions – com a guió – amb els continguts dels cinc volums arribats.

Dóna força joia i nervi haver foragitat, definitivament, la correlació entre el flux literari i la resta d’arts clàssiques, ja que ací la historiografia de l’art s’havia encomanat de tal mancança provinent en bona mesura dels erudits de la Renaixença. Aquesta enciclopèdia farceix els buits deixats per aquells, ja que, influenciats per l’anomenada Decadència literària d’una banda, que no fou tan pregona com s’està demostrant a hores d’ara, i de l’altra, la comparança amb els esplenderosos períodes contemporanis d’altres societats, com ara, Renaixement i Manierisme italians, barrocs de tota mena centreuropeus, Contrareformisme italià i castelllà, Neoclacissisme, Rococó i Il·luminisme francesos comportava una Decadència artística. De fet la història de cada societat té la seua pròpia cronologia, amb llurs clarsobscurs, i no han de ser coincidents ni tan sols semblants.

A tall d’exemple, la cronologia social en el gòtic català encara conviu llargament amb models decoratius renaixentistes. Talment com a Anglaterra, però en grau menor per l’influx castellà i el desplaçament del centre de poder. Que, en el nostre cas, es relaciona pregonament amb el ressorgiment i re-estudi, dins del barroc de finals del segle XVII i principis del següent, de l’arquitectura gòtica. Fenomen aquest, encara avui, no massa estudiat.

L’obra defuig de la visió classicista de Beaux-Arts. Introducció d’una visió àmplia, des de l’urbanisme al disseny i tradicions (àdhuc l’expressió de les minories (ètniques?) jueves, àrabs, etc.

Per a confegir una enciclopèdia cal plantejar-se la qüestió sempiterna de saber què és una obra d’art i com estudiar-la. I ací ve la recança. La presentació d’En Barral persisteix a distingir entre obra d’art i artesania, hom no té en compte que des d’una perspectiva actual, mitjançant la transvehiculació, el que antigament fer un atifell era pura necessitat, avui fet per Picasso o Miró i Artigues, tal estri és una obra d’art i no sols això sinó que considerem igualment art aquell antic.
Pel simple fet d’haver estat fet pels homes. Haver vessat intel·ligència i intenció sobre aquella matèria. De fet tots dos són, avui, als museus, perquè en són representatius d’un moviment, societat etc. d’un temps i un lloc. Punt central de l’immens camp de la Història de l’art. Els humans no creem, sinó que transformem la natura.

L’art NO és el conjunt de llocs o fets demostratius d’una identitat col·lectiva. L’art és treball comunicatiu. ¿Com demostra la catalanitat una obra bofillana o gaudiniana ?

Comença la Presentació amb ” l’art és un dels aspectes principals del que constitueix l’essència mateixa d’una nació…..”.

Per tant, de AC hom pot deduir que partint-ne de l’art com a : l’essència com a categoria permanent que tritura i passa pel sedàs de la seua essència tots els períodes artístics, i quan per diverses raons hom “passa de puntetes” i no fa una producció a l’alçada d’altres societats, ¿què fem? ¿No n’hi ha d’art? Quan, ans al contrari, una nació se consolida precisament a través del seu art, de les seues maneres de fer característiques, en un sentit històric.

Des d’aquest concepte que intente d’introduir-hi : “L’important no és l’ésser sinó l’esdevenir”.

L’art d’una societat és el conjunt d’experiències, esdevingudes, producció simbòlica que realitzen els seus individus, per a consum propi i, per intercanvi cultural, amb la resta de societats.

Aquesta enciclopèdia d’Ars Cataloniae parteix de la concepció epistemològica provinent de les teories d’en Jacob Burckhardt(1818-97) que dóna predomini a la intuïció i a l’impuls vital de l’artista – la intensitat de què en parla en Jordi Pujol- tot incloent-hi la idea d’esperit nacional, intenta de comprendre els fenòmens estilístics en sí, abstenint-s’hi de donar judicis de valor, i d’ací s’hi afegeixen les idees evolucionistes amb elements de la psicologia amarades per Wölfflin (1864-1945). Adobat amb una mica d’estructuralisme – supose que pel pas per la Sorbona, del sr. Barral, que tendeix a veure el conjunt de l’experiència humana com l’efecte de la cultura, com la seua conseqüència. En l’orientació d’aquesta tendència la cultura és vista com un tot programàtic i de conductes que fan de filtre en el procés d’aprehensió del món, per part dels subjectes culturals.

Consciència humana com a mera projecció de la cultura, progressivament autònoma del seu ésser real-concret-històric.
Per comptes, cal d’inserir-nos en el debat cultural del segle XX, almenys, que ha estat basant-se sistemàticament sobre els models industrials de comunicació en l’establiment de la relació social i la transformació i el consum culturals. Al capdavall superar la visió mítica dels models culturals preindustrials.

Ultrapassant el concepte Cultura com a objecte donat, que cal administrar-se per convertir-se en l’objecte cultura que tots fem quotidianament. I aplicable no sols a hores d’ara sinó, també, en un sentit retrospectiu. Perquè la supervivència de l’art en el món de l’esdevenidor, qualsevol que siga, depèn sobretot del projecte d’art que fem avui.

En definitiva, sembla, que en aquesta obra No s’està treballant amb els paràmetres metodològics més actuals, la base és més o menys Noucentista, i d’arrel, si més no, més antiga.

Noucentista, on el Principat, bàsicament central, subjecte fet, tot ell, de consciència -nacional- practica l’art com experiències puntuals en el camp experimental. Amb això s’arriba a concloure que entre el gòtic i el modernisme, a grans trets, continua havent-hi una enorme Decadència.Tenim, doncs, un art, sincopat i sense continuïtats. Quan la realitat és ben diferent, tal i com demostren avui les investigacions sobre microhistòria, on es palesa una activitat rica i diversa. En aquest sentit els nuclis d’investigació de les universitats, entre elles la de València, són capdavanteres a desentranyar la història que se’ns amagava rere les historietes èpiques dels Grans Capitans.

Altrament introduir-hi el disseny industrial a llurs pàgines no significa que la base metodològica siga d’avui, simplement que aquest concepte és al carrer i no han pogut evitar-ho. Al·ludir, calladament, W. Benjamin no és assumir-lo i actualitzar-lo transposant-lo.

” Avui dia l’art és una part essencial del món…” . No senyors, avui i sempre des d’aquesta perspectiva és CONSUBSTANCIAL, doncs en considerar art els estris quotidians de d’altres societats per l’arquelogia ¿ no és en el fons una transposició del concepte d’art actual -de la societat de masses actual ?. On s’apliquen els criteris d’anàlisi actual a tots els períodes. Hom diu que Sanchis Guarner explicava que cada generació ha de repensar tota la història. I ho ha de fer des dels paràmetres actuals i contemporanis, que expliquen el present i també el passat. Per tant és sempre un procés obert i sistemàtic que engloba , sempre als precedents. Talment com s’encapsen, en un joc de nines russes Euclides-Descartes-Newton-Einstein-Hawking. O l’arqueologia industrial del segle passat, molins de vent i aigua, els “vapors”, les taulelleres i factories d’automòbils d’avui mateix.

Un model diacrònic de coneixement Social-Tècnic-Artístic aplicable a adoptar.

El model -sincrònic- del coneixement expressat pel teòric Peter Carruthers, correspon a una illa amb forma d’estrella de mar, ço és, amb vores tentaculars i irregulars surant en un mar d’ignorància. L’augment de coneixement correspon a un augment de la superfície de l’illa, on els diferents braços estan associats als distints camps científics.

Amb aquesta visió cap camp no té el monopoli de ser frontera de la ciència. Allò que diferencia la frontera del coneixement del cos establert és el plantejament de noves preguntes. L’avanç del coneixement no fa minvar les noves preguntes plantejades, sinó tot el contrari. Un major coneixement implica una frontera major, és a dir, un major nombre de preguntes i qüestions a plantejar.

Hi ha processos de gran especialització i de síntesi que són de gran rellevància en la dinàmica de la ciència. El model així plantejat fa que la convergència de dos camps del coneixement és la manera més eficaç d’engolir molta ració d’ignorància. (Carruthers, P. Emerging Syntheses in modern science. 1988).

Si a aquest model el versemblem com a procés obert i temporal, és a dir, la diacronicitat, el temps cronològic és descrit com la línia espacial que conforma el centre de gravetat de la susdita illa de coneixement. Sent les vores frontereres amb la ignorància unes superficies més o menys reglades de paraboloïdes i hiperboloïdes de branques contínues.

És evident que per a simplificar açò caldria introduir-hi totes les branques del quefer artístic o d’aplicació, dites per mi secundàries : cinema, arquitectura, ceràmica, còmic, urbanisme, vídeo, medicina, escultura (¿què no se´n feien escultures amb models més o menys industrials dins dels tallers i obradors?), pintura, vitrall, enginyeria, disseny industrial, impremta, numismàtica (¿què no era disseny industrial?), etc. adobat amb cercles concèntrics junt a l’eix temporal de les ciències primàries, com ara la química, biologia, mineralogia, matemàtiques, física, semiologia, etc. i en l’extraradi les d’aplicació.

Que avui és possible amb la indústria actual amb suport informàtic i cibernètic (CD-Rom, Internet, etc). Doncs l’abast és molt més ampli – en l’elaboració forçosament interdisciplinar- i mediàtic en quant als receptors. Àdhuc, amb la possibilitat de manipulació per part del receptor, per a re-elaboració personal. Creant-hi una sinèrgia i interacció entre ambdós sectors. I llavors fer una avançada contra l’estereotipació general i no una cultura estantissa; on la intel·ligència activa ens faça esbrinar i donar llum sobre les diferències.

No es tracta de fer un exercici intel·lectual lluent sinó de vessar sobre una disciplina – en un sentit ampli- , l’artística, una concepció i visió que configura la totalitat de la cultura.

Aquest període actual on el vehicle de comunicació són els mass-media de la mà de la cibernètica té força versemblances – a una escala superior- amb l’aparició i extensió general de la impremta fa uns segles.

Per tant, és prioritari que en l’elaboració d’una obra de tal magnitud conjuminem els tres braços, com a mínim, per tal de reeixir en una obra amb els criteris actuals: 1) Quina és la societat que realitza tal art, independentment dels conceptes que manejaven individualment els seus representants mítics (doncs si no caldria extradir a un Dalí per exemple, d’aquesta enciclopèdia). 2) Quins són els coneixements tècnics i humans amb que aquella societat orgànicament treballa i són al seu abast, i 3) Amb tot plegat què se n’ha fet amb relleu des del punt de vista de l’artisticitat. Filant mes prim els processos.

Com ara, exemplar i remarcable la famosa anàlisi d’Oriol Bohigas, feta als anys ’60, sobre la projecció posterior en comparar l’obra de Domènech i Montaner i la de Gaudí. I destriaríem punts foscos encara i d’abast general com és la conceptualització, casual o no, de la primera etapa cubista parida simultàniament i sense gaire connexió entre Braque a Ceret i Picasso a Horta d’Ebre i Gósol, amb les idees parisenques que hi havien importat.

Els límits geogràfics de l’art d’un país ni coincideixen pas amb la història política recent, la cronologia, en canvi, seria infal·liblement unes etapes històriques per enumerar la feina de l’historiador“.

No coincideixen, efectivament, i a Catalunya menys encara, per dos motius efectius i instrumentals :

A) La societat catalana no és solament la que es troba al Principat. L’art de Catalunya és l’art generat per la societat catalana. Per tant una societat com la nostra, força bellugadissa històricament, és dificilíssim i poc susceptible de territorialitats. Ja si partint dels pressupostos de l’obra amb el fil conductor de la consciència nacional, comença badant puix aquesta consciència no s’hi plasma després de sentir-se forts durant l’època comtal – en període romànic- sinó a la nostra època gòtica, quan es té clara la situació dins del món conegut, es domina bona part de la mediterrània, ço és, quan la capital i la classe benestant baixa a València. De manera semblant a Portugal amb Coimbra o a Espanya amb Toledo. Si considerem el període entre el final del gòtic i el Modernisme, bàsicament no n’hi ha de consciència nacional pròpia. Espanyola i francesa sí i a dojo. I tanmateix hi hagué art de Catalunya. Aquesta societat continuà fent. Des d’aquest punt de vista és simptomàtic el recent Manifest revulsista nord-català. No n’ix del no-res.

B) La cronologia d’una part del país no pot ser contínua quan resta el seu desenvolupament mutilat i esquarterat. ¿Com explicar sinó l’accés del Renaixement per València dins de la cultura catalana?, ¿ Com explicar el Modernisme esbiaixadament sense comentar l’altra galta del Modernisme la d’arrel germànica i anglesa, que sí dóna el pas cap al Noucentisme, Neobarrocs i algun castissisme, a Mallorca, Alcoi, València i Girona, que no es prodiga a les contrades barcelonines ?. ¿ I les esglésies jesuïtiques, començant pel Gesù vignolià sense les esglésies parroquials de nau única amb capelles entre contraforts, transportades per st. Francesc de Borja a Roma? I a l’inrevès ¿S’explica el Grup R sense les relacions amb el Piamont i la Llombardia?. S’explica Calatrava sense Gaudí, Candela, les vagues universitàries i la biblioteca de l’ETSA de València – amerada de llibres tecnològics i gens conceptuals- i el pas per l’ETH de Zuric ?.

El discurs científic dels conceptes i les nocions que els desenvolupen, si bé, no tenen una funció estrictament instrumental, és fonamental en el desenrotllament posterior de la història de l’art de què parlem.

Per tant hom defineix, art de Catalunya com aquell que es desenrotlla per la societat de cultura catalana. Amb tots els seus ets i uts. Sinó, perquè hom destaca l’art dels fenicis, ibers, grecs, romans, etc i “penosament” s’hi amaga l’art desenvolupat pels “moros” d’aquest soler.

Perquè eixa por o dèria a estar englobats o estar incòmodes dins de l’Ars Hispaniae pels sudcatalans i deixar al seu albir i joia els nordcatalans amb les històries de l’art franceses amb llurs vôutes roussillones, cayroux, mahous, petits carreaux, Loges et Aristides Maillol ?. Si evitem l’arquitectura, pintura i treball del corall de la Sardenya i en particular de l’Alguer cal, coherentment també, obviar l’actual i delicada intervenció d’en Joan Busquets al Lungomare (Passeig marítim).

¿ Quan l’art d’aquesta societat és molt més rica i fluïda amb d’altres societats ?

¿ Com s’explica sinó la catedral catòlica de st. John Divine a Harlem o les voltes del metropolità novaiorquès? Obres del cabanyaler Rafel Guastavino, precisament, amb vôutes roussillones de formigó armat.

Perquè assumir la relació tan sols amb Espanya o Europa ? ¿ Què fem amb l’arquitecte Tolsà a Mèxic, amb els Sert, Miranda, Valdés, Renau, Bofill a EUA , amb Torres-Garcia a Montevideo, Bonet a l’Argentina, etc.?

Art de Catalunya tan sols es refereix a Catalunya més Andorra i la Catalunya Nord “quan històricament això es justifica i les referències comparatives més o menys directes al País Valencià o a les illes Balears hi són quan cal.”

Doncs, HI CALEN SEMPRE. De fet els cinc toms van corrulls de la interrelació que s’intenta ocultar. El tema de les llotges tractat sense relació explícita i a sobre posar com a paradigma la de València és el marasme en que es mou AC. Item: inserir Andreu Alfaro per la relació que manté amb Barcelona és falsejar la realitat. Hom suposa una boutade similar per a Barceló. El·ludir l’Art Déco de València o l’obra urbanística dels mallorquins Forteza i Alomar, és no tocar el terra. Quan el primer elabora la primera teoria completa d’un Wolksgeist general i nostre. Ja superat en molts aspectes, però. Sinó, tenim una història de l’art escarransida i irreal. I els tres objectius de l’Art de Cartalunya no són atansats quan hom diu haver-los-hi assolits :

a) Construir una història pròpia de Catalunya NO ÉS POSSIBLE. A no ser que reste com a una història esbiaixada, plena de sotracs i pauses, sense continuïtats. Com ho són les històries parcials de les Illes o del País Valencià. Fins i tot, totes tres juntes, donat el caràcter de profunda relació amb d’altres cultures, tampoc no sería possible, sinó queda ben paleses aquestes relacions. A tomb d’açò:

Si comparàrem la totalitat de l’enciclopèdia amb una obra d’art i de fet segons els criteris que m’esmerce a que siguen adoptats, és vàlida la comparança com a producte cultural i símbòlic del nostre temps podríem concloure, seguint Arnheim, que distingeix entre dos tipus de forma. Continguda i continent. La significada (form) i la significant (shape). Si aquesta obra pretèn dibuixar un esbòs de la història de l’art a Catalunya. Hi hauria de poder-se fer amb uns trets que el consideraren característics, que ens hi familiaritzaren amb ells.

Per a Arnheim la forma d’un objecte ve determinada pels seus límits. Però no amb el seu contorn necessàriament ni amb la seua silueta, que remet directament a la línia. Els ulls -i el cervell- reben informació de les formes externes i la forma perceptual pot canviar considerablement si alterem el punt de vista o la seua orientació. O dit altrament, a l’estil de la Gestalttheorie “el tot és major que la suma de llurs parts”. És a dir, tenint en compte l’existència dels components estructurals de la forma contingut tenim grans possibilitats d’extraure l’evidència de l’estructura global. Que és el que pretenia l’AC.

Amb la dispersió de criteris no posats en comú entre els diferents autors passa igual amb la crítica que li fa l’abat Didier-Pierre Diderot a son germà Denis amb l’Encyclopédie en 1772 : “Em guardaré bé prou de llegir l’Enciclopèdia; només hi trobaria una colla d’opinions heterodoxes, de sentiments estrambòtics…..un maremàgnum de totes les idees més singulars dels homes més extraordinaris que mai hagen aparegut al món; en una paraula, una Torre de Babel on els autors no s’entenen entre ells”.

El que no vol dir que el fet que explica cada matèria d’aplicació siga coincident i definitori per a totes. L’escultura no té el mateix tret definitori que l’arquitectura o l’enginyeria o el disseny.

Amb els continguts donats per la línia actual d’AC i per a qui es dirigeix AC, “un públic molt ampli, inquiet, interessat… universitaris i els estudiants utilitzin aquesta obra com a llibre de consulta…” no estarà en disposició de traure’n l’entrellat de l’art que s’hi ha fet, fa i es farà.

b) Elaborar una temàtica pròpia, tractar individualitats i entrar en terrenys fins ara poc explorats. Posem dos exemples contradictoris. Les obres valencianes de Soler i March són art de Catalunya?. Els ponts 9 d’Octubre i de l’Exposició són menys art de Catalunya que el de Bach de Roda ?.

c) A col·lació d’això la relació disseny industrial i numismàtica esmentada anteriorment és paradigmàtica.

d) Amb recança es pot concloure que AC no és una fita bibliogràfica, doncs ja hi era la Història de l’art català d’Edicions 62 una bestreta en la mateixa direcció.

Per tant, ens trobem, davant d’una altra ocasió perduda. Amb açò quèiem en la paradoxa d’estar fent una història convergent, en resulta una de divergent.

Senzillament la metodologia és repudiable pel marc metodològic en el que s’hi desenvolupa, de l’instrumental i corol·làriament de societat i territori, esdevenint una ENCICLOPÈDIA DE L’ART DE CATALUNYA DE D’ORS. Però del de Madrid, D. Eugenio.

Josep Blesa i Morante, arquitecte

Unifamiliar per a CONCURS PRIVAT a les BAHAMAS.

Deixa un comentari

Un habitatge elegant però senzill inserit en un entorn natural ha de ser un palau” Le Corbusier.

PREMISES

L’objectiu del concurs d’arquitectura és el disseny d’una vivenda multi-generacional de 2-3 plantes destinat a un matrimoni (en els seus 50’s), els bessons de sis anys (xiquet i xiqueta), i dos apartaments d’invitats per a familiars. A més “connectat” espais independents destinats a empleats.
El disseny que se’ns demana ha de ser Mediterrani, Contemporani, Carib o una fusió dels tres, sent conscients d’una regió subtropical amb estius tropicals (calent i humit de juny a octubre, amb el sol abrasador i les pluges torrencials, i suau des de novembre fins maig, amb ocasionals nits fresques). L’arquitectura “directriu” per al disseny de la llar ha d’estimular i delectar amb les seues idees úniques, detalls exòtic i l’èmfasi clàssic, al mateix temps que harmonitzar els espais interiors i exteriors

PARCE·LA DEL LLOC:

Argument projectual: inserció suau en l’entorn.

Les pautes d’inserció: topogràfiques, morfològiques, climàtiques, paisatgístiques i vegetals faciliten la inserció dels elements arquitectònics.

Organització de la parcel·la: es generen recorreguts i la inclusió de 3 tipus de vegetació per zones. Tropical autòctona – californiana – mediterrània.

ORGANITZACIÓ DE LA PEÇA ARQUITECTÒNICA PRINCIPAL:

Els corredors són eixos com a element estructurant de les tres parts del projecte:

1. Familiar.

2. Invitats. Separats però  units si es vol.

3. Empleats i garatge separats.

Entrada representativa en l’accés i vista des de la carretera. Hall com a sala d’exposicions. Unir elegància i confortabilitat.

Façana posterior bolcada sobre la platja que reben les  brises oceàniques.

Família i invitats. Separats per una terrassa. Les estances de treball domèstic són les que fan de ròtula entre ambdós parts i funcionen autonòmament.

Família i invitats discriminen recorreguts, inclús, amb l’ús de l’ascensor encara sent compartit.

Tots els dormitoris donen a vistes del mar.

Els eixos de comunicació travessen els diversos volums tangencialment.

La composició senzilla i elegant de les façanes intenta emular l’orde dels palaus imperials així com el jardí adjunt a la zona d’estar i zona de jocs arreplegant-se en si mateix.

La construcció es basa en un sistema totalment prefabricat.  Pilars, bigues i forjats de formigó. Només els pilars de la gran coberta se sustenten en el pòrtic amb fins tubs d’acer que cobreixen l’alçària de dos plantes.

Tota habitació frueix de ventilació encreuada. L’espai de fals sostre es destina a facilitar el pas d’instal·lacions.

Prevenció als huracans: totes les finestres porten la protecció externa de monobloks amb plegat motoritzat de les mateixes. Entre finestrals i proteccions s’inserixen mosquiteres.

——————————————————————————————————————————

Versió anglesa enviada:

“A house is an opportunity to interact with the vital and natural environment, a possibility to be an important part of the landscape.”

 PLOT OF THE PLACE:

 The soft insertion in the natural environment.

Morphologic and climatic guidelines, landscape and vegetable elements facilitate the insertion of the main architectural elements. Organization of the plot: triangular net of the surface fractals. they generate ways including  types of vegetation into areas: Autochthones tropical

Californian

Mediterranean

Zen garden.

 ORGANIZATION OF THE MAIN PIECE:

 The corridors are axes which structure the house.

3 areas:

1. Familiar area.

2. Guests area separated but linked to the main area through designed access. 

3. Employers area and garage both separated.

 The representative access. Hall design is to an exhibitions room for matching elegance.

Back front overturned on the beach. 

family-guest areas separated by a terrace. Domestic work rooms which articulate both areas but let them their autonomous function.

Family members and guests can use different ways of access or sharing them.  It shared elevator.

Storage linked to the kitchen and to the utility room with direct sun dried though an opening including a palm.

All the bedrooms have sights to the sea. There is a 3rd bedroom to the inside area for disabled persons with adapted bath.

axes of communication cross the different volumes tangentially.

the doors are sliding panels with guides on the walls cutting the sights between the private and the public area.

 Simple and elegant composition of the fronts tries to emulate the order of imperial palaces and the attached zengarden next to the living-room and the games zone.

Construction based on a totally precast concrete system.

Supports, walls, beam are concrete forged: only the great cover sustained by thin steel columns that the height of the two floors.

platform cleaning and maintenance.

 Hall stairs and gangplanks: profile of stainless steel, steps of glass. The gangplanks between the corridor of the family area and the external terrace are of glass on an steel structure.  Protection from the children. Every room has crossed ventilation. Emptiness between ceiling -floors to get the installations.

 Hurricane: windows to have monoblocks external protection and folded motorized structures. mosquito-nets between large window and hurricane protection.

Restaurant L’ALTELL. València.

Deixa un comentari
DESCRIPCIÓ.
Local comercial del ram de l’HOSTELERIA.
L’edifici on s’insereix el bar-restaurant és un edifici plurifamiliar construït aproximadament en la dècada dels 1930′. És perfectament clara la lectura de buits i massissos, al seu torn podrà ser reversible en la seua intervenció posterior, el dia que deixe de funcionar tal establiment. Originàriament era un garatge de reparació de vehicles.
Atés que la façana està ja estructurada es pretén que la inserció dels elements de tancament de buits siga el més discreta possible, d’acord amb la resta de la frontera de l’edifici dins dels requeriments d’un comerç que demanda l’invers.
ESTUDI FUNCIONAL.
P. Baixa: Entrada – zona públic – Barra – Cuina – Distribuïdor – Lavabo de dones/minusvàlids – Lavabo d’hòmens – Lavabo personal – Magatzem.
DISSENY GRÀFIC.
També hem realitzat el logo del restaurant per als cartells, cartes…

Manyans, nº 4. Rehabilitació Integral d’un “minimum space”.

Deixa un comentari
DEFINICIÓ DEL TREBALL.

El present projecte té per objecte definir la intervenció de rehabilitació integral de l’edifici situat al carrer de Manyans nº 4, de la Ciutat de València.

Estat en què vam trobar-lo.

L’edifici en l’actualitat constitueix una construcció deshabitada i malmesa pel pas del temps. Originàriament era d’ús residencial, també unifamiliar. Típica casa de menestrals o obrador de mitjans del segle XIX. Amb aquest projecte es pretén recuperar l’ús original d’habitatge unifamiliar en altura. Tot dedicant la planta baixa a local d’ús administratiu (oficina oberta al públic de la mateixa propietària).
Aquesta promoció és de caràcter privat i per a ús propi. I s’acull a les ajudes a “Actuacions protegibles en matèria d’habitatge” del Decret 113/1996, de 5 de juny del Govern Valencià.
Amb aquesta intervenció es pretén readaptar un edifici de caràcter residencial unifamiliar que acollirà una família composta de mare i tres fills. Tot i que no està protegit a cap nivell s’intenta de servar el caràcter formal, tot fent que la lectura tipo-morfològica des de la via pública continue sent l’heretada per nosaltres.

Aquest edifici es troba situat a CIUTAT VELLA, en concret al BARRI DEL MERCAT. Per tant s’acull al P.E.P.R.I. vigent (d’aprovació definitiva 19-febrer-’93) del dit barri. El seu solar gaudeix d’una zonificació de Sòl Urbà d’Ús residencial, segons s’especifica en el Pla Especial de Protecció i Reforma Interior del Barri del Mercat, alhora que NO especifica un Nivell corresponent a protecció Arquitectònica.

L’edifici és propietat de la promotora. Havent-ne estat comprat (en data de 4 de juny de 1996) per tal d’acollir-se a les ajudes de compra per part del promotor-usuari.

La planta baixa es dedicarà a local d’ús administratiu. La resta de plantes: naia o entresol, primera, segona, tercera i àtic o estudi es dedicaran a habitatge.

COMPOSICIÓ DE L’EDIFICI.

El programa de necessitats requerit per la propietat, s’hi desenvolupa de la manera següent:

PLANTA BAIXA:

S’estructura en dues zones:

1) accés principal a local dedicat a oficina a públic dirigit per la mateixa propietària (objecte d’estudi mitjançant un projecte d’activitat específic).
2) Amb una zona posterior dedicada a traster. Junt a l’accés a l’escala, situada al fons de la planta.
PLANTA D’ENTRESOL O NAIA:

Dedicat a element de pas i filtre entre la planta baixa i la vivenda. Es tracta d’un espai adjunt a Planta 1ª. A més de l’espai circulatori gaudeix, també, d’un lavabo. Constitueix la 1ª planta d’ús residencial.

PLANTA PRIMERA:

Es tracta de la 2ª planta de vivenda, dedicada a planta diürna. Composta de cuina i Estar-Menjador.

PLANTA SEGONA:

És composta d’un distribuïdor que dóna servei a un bany complet, un dormitori doble i un de senzill.

PLANTA TERCERA:

De la mateixa disposició que l’anterior, està composta de bany i dos dormitoris, un doble i un altre de senzill.

PLANTA QUARTA:

Es tracta d’un espai diàfan, dedicat a zona de estudi o lúdic per als infants. I a més gaudeix d’una petita terrassa descoberta.

El conjunt de plantes s’articulen circulatòriament per mitjà de l’escala situada al fons de l’edificació, contra la façana posterior.

AMBIENTACIÓ URBANÍSTICA.

Amb aquesta proposta s’ha intentat de conjuminar tres requeriments: el 1r i més important des del punt de vista urbà és la protecció, a pesar de no estar el dit edifici protegit. Tal circumstància posa a descobert un concepte de la preservació del patrimoni en aquesta ciutat d’arrel merament ambientalista i monumentalista, deslligat del concepte de tipologia edificatòria. El 2n requeriments propis de la propietat; que contempla el punt realista de les disponibilitats econòmiques d’una família popular -sempre precaris- en la intervenció i el 3r de composició, en plantes, secció i façanes d’una manera d’intervenció contemporània, que reflectirà l’existència de funcionament intern de l’habitatge acoblant-ho a un sistema de buits i massissos que solucionàs funcionalment i higiènica, els requeriment interns, on cal continuar donant-hi la lectura urbana de la casa obrador d’arrel de ciutat gòtic – mercantil.

cons7-14maxiAPROXIMACIÓ HISTORIOGRÀFICA I ESTAT ACTUAL.

En quant al primer requeriment ens trobem que el P.E.P.R.I. del BARRI DE MERCAT no protegeix l’edifici a cap nivell Arquitectònic, que si bé no es tracta d’una peça singular o “ideal”, n’és un dels darrers models del c/ de manyans amb aquesta tipologia. Constitueix la darrera crugia d’un edifici amb pati que donava façana al carrer de sant Vicent. Per tant es pot concloure que l’edifici motiu d’aquesta intervenció és fruit d’una segregació de l’antic solar de l’edifici de la cantonada amb c/ de sant Vicent. Que aprofita els murs existents per a bastir una casa-obrador posteriorment a la dita data de 1.852, cosa que es detecta, també, per l’ús de ferro de fundició i no de forja als balcons. L’edifici tot i ser d’una traça gruixuda manté una certa composició i bon quefer dels, possiblement, mestres de cases de mitjans del segle XIX, òbviament amb un to menor. Amb tot ens dóna una pista en tant que la intervenció en aquest és merament de reconstrucció, car es tracta d’adobar patologies lleus. De factura molt més modesta que el confrontant de la cantonada a c/ de sant Vicent de factura preburgesa i posterior en construcció al nostre (doncs hem trobat dues finestres practicades – posteriorment cegades- a la mitgera amb aquell ubicades a la naia i a la planta 1ª) per la qual cosa és lícit de pensar una certa dilació en la construcció d’ambdós edificis. Tot i que comparteixen murs antics de l’edificació anterior.

Tot i que al llarg d’una intervenció feta en un edifici va donant-nos noves pistes per tal de determinar d’una manera més correcta i fefaent, la baula que conforma aquesta construcció, dins del teixit i esdevenir històric de la ciutat, pensem que hi cal avançar unes hipòtesis de bestreta que aniran confirmant-s’hi en anar descrostant els murs, canyissos que ens amaguen la realitat complerta de l’edifici. I que d’alguna manera ha de restar com a estudi- posem per cas amb un annex- en finalitzar les obres. Tot i pensant que aquesta intervenció n’és una més en el devenir de la vida de la construcció. No essent aquesta la definitiva i darrera.

Aquest edifici és el resultat de construir sobre el construït. L’edifici, conserva la disposició espacial en altura de la casa -obrador: planta baixa amb naia, per a l’elaboració mercantil, pisos 1r i 2n per a habitatge i terrabastall o cambra en última planta, amb el finestró en façana, que denota la reducció d’altura pel pendent de la coberta.

Aquest edifici té una façana feixuga, però, manté el concepte clar, contundent i omnipresent (des de Perpinyà fins a Alacant) de plans nets i tallats que tanquen espais arquitectònics més complexos. Aquestes són construccions que s’hi adapten molt bé al tipus de casa entremitgeres i que permeten de mantindré una gran unitat de carrer corredor.

En quant a la planta, d’entrada, ens trobem amb la posició de l’escala que si des d’un punt de vista resistent és correcta, des del compositiu constitueix “un estrany tipològic” la seua disposició a la 2ª crugia sobre la façana posterior. Possiblement per que en origen el celobert posterior fóra un patiet pertanyent a la dita edificació. O fruit d’una servidumbre preestablerta entre propietaris.

Les parets i barandats estan revestides de guix negre o/i morter de calç. Les parets mitgeres són de fàbrica de maó massís d’1 peu resoltes amb maons massissos de 28 a 30 cms per 14 de testa i 4,5 cm de gruix, presos amb morter de calç, moltes vegades ja cristal•litzat.
La coberta es sosté amb una estructura de fusta, cabirons que sostenen les llates, a sobre d’elles un tauler de maons, amb acabat de teula. A la 2ª crugia s’hi va afegir, damunt d’aquestes, un paviment a base de cairons de terracota 40 x 40 cm.

A la planta baixa hom s’ha descobert l’existència d’un pou d’aigua, ja cegat i cobert per una llosa de pedra.
Els paviments són rajola valenciana ceràmica, d’acaballes del segle passat o primeries d’aquest, conformant motius mitjançant llur coloració. A l’escala de cairons ceràmics de 30 x 30 cms, acabats amb mamperlà de fusta, de pi melis. Molt deteriorat tot plegat. La barana és de barandat de primes eixalbat de guix i pintat amb l’esmalt o emblanquinat.

Pels objectes de manufacturació, inscripcions a les parets, etc. sembla que la dita casa, dedicada a manyeria, arribà a fer servir el 1r pis per a la elaboració d’objectes metàl•lics de forja i fundició, deixant a partir de la 2ª planta l’habitatge.

ESTUDI DE DETALL D’ILLA DE ST. ROBERT-BARRANC DEL SAU. PATERNA

Deixa un comentari
EMPLAÇAMENT.
L’Estudi de Detall es planteja en l’illa en Sòl Urbà delimitada pels carrers Sant Robert, Blai Vila, de Castelló i dels Molins a Paterna. Vorejat pel Barranc del Sau.
Volíem recuperar una bossa de terreny que hi havia quedat tancada entre construccions dels anys ’70 i que sols servia de femer i vessador de brossa i estava tot infestat de rates amb el consegüent perill per alss xiquets dels veïnat que jugaven en ell. Per això, l’ajuntament va recolzar la seua viabilitat i posterior edificació. Ediificació d’una promoció dedicada a promoció d’habitatge protegit.
OPORTUNITAT I OBJECTE DE LA SEUA FORMULACIÓ.
En el cas particular del Pla General d’Ordenació de Paterna, el present estudi de detall s’acull als dictàmens de la modificació número 9 “Estudis de Detall” aprovada definitivament per la Comissió Territorial d’Urbanisme en data 30 de juliol de 1996. En ella queden detallats els casos en què es poden redactar i les condicions que han de complir els mateixos.
JUSTIFICACIÓ:
Es justifica l’oportunitat de la formulació per la Societat PROHEMAR 2002, S.L. davant de les característiques geomètriques del solar de la qual és propietària (grafiat com a solar 2 en plans annexos) les quals complixen amb allò que s’ha indicat en l’apartat f de l’art.20 de l’esmentada modificació número 9 del P.G.O.U. de Paterna.
En ell es justifica que la redistribució de volum podrà implicar l’augment de nombre de plantes en casos justificats en zones amb tipus d’ordenació per alineació de vial, quan l’excessiva profunditat edificable faça impossible esgotar l’edificabilitat màxima permesa.
Tal augment podrà ser com a màxim d’una planta. Es considera excessiva profunditat edificable, als efectes de l’aplicació de la regla anterior, aquella que supera els quaranta (40) metres lineals, mesurats ortogonalment a les alineacions de fatxada des de tots els seus fronts.
Estes circumstàncies es complixen per al cas que es desenvolupa en el present estudi d’ordenació de volums, on la geometria del solar propietat de la Societat Prohemar 2002 S.L. caracteritzada per disposar d’un únic front de fatxada a carrer Sant Robert de longitud xicoteta en proporció a la superfície i profunditat que disposa.
Queda per tant prou justificada l’oportunitat de formular una figura de planejament adequada per a preveure i reajustar els paràmetres edificatoris previstos en el Pla General per a la zona urbana on s’inclou l’àmbit.
La figura en qüestió és l’Estudi de Detall els objectius de la qual són:
a.- Assenyalament d’alineacions, amb la introducció d’un pati obert configurat com a espai lliure interior d’ús privat.
b.- L’ordenació de volums edificables, amb l’augment d’una planta edificable en una porció limitada, sense augment del volum i edificabilitat, segons justificació que a continuació passem a exposar. Endemés el límit del barranc del Sau serà recomanable la seua intervenció per rescatar el conjunt d’un espai residual tercermundista. Extrem aquest que fou escoltat:
SOLUCIÓ ADOPTADA, JUSTIFICACIÓ.
La solució adoptada és la més adequada per a aconseguir la consolidació d’una illa urbana de geometria irregular que, amb l’actual distribució de finques, no permet el seu aprofitament òptim.
És per això que reajusten els volums en els termes següents:
1.- Es manté, per al conjunt de tota l’edificació existent en l’illa, el nombre d’altures conforme a allò que s’ha definit en el P.G.O.U., per tant III+átic, permetent-se el que disposa l’art. 147.4. de les normes generals per a l’edificació en sòl urbà arreplegades en el Pla General d’Ordenació Urbana de Paterna. En tal article es permeten les construccions, per damunt de l’altura reguladora (HcIV = 12.50 m.), que estiguen dins del pla inclinat a quaranta-cinc graus, autoritzant-se espais habitables que reunisquen les condicions mínimes d’habitabilitat.
S’incrementa en una planta edificable en la part de la parcel•la recaient a la mitgera existent en l’actualitat en el cantó dels carrers dels Molins i Sants Robert. Això no podrà suposar un augment del volum ni de l’edificabilitat, conforme a l’art.20.f. de la modificació número 9 del Pla General d’Ordenació de Paterna.
2.- S’introduïx un espai lliure interior comunicat amb la fatxada en carrer Sant Robert de proporcions allargades i en direcció al centre de l’illa, el qual quedarà rodejat per l’edificació en l’interior de l’illa.
3.- El volum desallotjat com a pati obert en la finca afectada queda compensat per l’increment d’una planta en la mateixa respecte a la prevista en Pla vigent situada al voltant del pati obert sense que la volumetria final del conjunt supere la inicial prevista.
4.- Es definixen per tant les noves alineacions interiors de la nova edificació, mantenint invariable l’existent en el perímetre d’illa.
5.- Les altures reguladores a excepció del sòl edificable corresponent al solar 2, s’acullen a les vigents en el Pla General encara que es detecta un error en l’obtenció de la corresponent a IV altures la progressió del qual des d’altures inferiors (HcI = 3.50 m, HcII = 6.50 m. HcIII = 9.50 m.) li correspon HcIV = 12.50 m. És a dir 3 metres a cada planta corresponents al “buit-i-ple” que és l’altura “normal” d’acord amb les exigències d’habitabilitat i instal•lacions contemporànies.
6.- El braç d’edificació mitger amb el fons del solar 1 i les vivendes recaients al carrer Blai Vila i Castelló no disposarà, en eixa franja d’edificació, de planta àtic. Els volums edificables resultants quedaran definits dins dels límits edificables definits per les alineacions de fatxades arreplegades en plans adjunts.
Per a l’edificació en interior d’illa en sòl coincident amb el solar 2, l’altura reguladores s’acull a la vigent en el Pla General corresponent a Edificació Oberta, tal com es justifica en el següent apartat de Memòria.
JUSTIFICACIÓ EN L’ADOPCIÓ DE L’ALTURA REGULADORA.
La determinació de l’altura reguladora ve justificada per les consideracions següents:
1.- L’entorn del solar es caracteritza per una topografia amb pendents acusades. El front de fatxada del solar 2 en carrer Sant Robert de 10.87 m de longitud li correspon un desnivell de 98.26 m – 97 .38 m = 0.88 m. segons alçament topogràfic, la qual cosa suposa un pendent mitja del 8 %.
En eixa franja de fatxada s’haurà de resoldre:
a.- El gàlib de pas dels vehicles del Servici de Prevenció i Extinció d’Incendis de 5.00 m d’ample per 4.00 m d’amplària mínima lliure,
b.- L’accés de vianants i rodat de vehicle a soterrani garatge.
Per a la limitada longitud de fatxada, la qual s’ha reduït com a conseqüència de la modificació dels límits de finques abans citat, i aplicant els amples mínims requerits concentrats en eixa franja de fatxada, els desnivells existents en carrer Sant Robert es traslladen a l’estructura interior de l’edifici en aplicació de les pendents mínimes en els accessos de vehicles tant del S.P.E.I.S. que accedixen al pati en interior d’illa com els que accedixen a garatge en planta soterrani.
Tal circumstància obliga a situar els nivells de forjat respecte a la rasant de vorera a peu de fatxada per a cada un dels accessos de vehicles, coincidint l’accés de vehicles del S.P.E.I.S. amb el nivell més alt de rasant de fatxada.
Açò afegit al compliment del gàlib de pas de vehicles d’emergència eleva la cota del forjat de sostre de planta baixa amb un mínim de 4.00 m d’altura lliure baix dit forjat.
2.- Per un altre costat els pendents del terreny en l’interior del solar 2 aconseguixen un desnivell màxim en el punt més allunyat de línia de fatxada de 3.72m respecte al nivell de vorera a peu de mitgera amb edificació existent en carrer Sant Robert.
La forma del solar 2 és tal que una porció important de la seua superfície se situa per darrere del fons del solar 1 recaient a carrer Sant Robert. De mantindre els criteris d’establiment d’altures sobre rasant sobre el front de solar 2 a carrer Sant Robert resultarà que el braç d’edificació en solar 2 adossat a mitgera amb el solar 1 quedarà a una cota netament més baixa que l’edificació a desenvolupar en el solar 1, la qual s’escalona al llarg del pendent ascendent del carrer Sant Robert. S’estima oportú que, atés que es tracta d’una casuística extrema, l’esmentada porció edificable haurà de disposar d’una altura reguladora més coincident amb la realitat física de la forma de l’edifici i el seu entorn. Una aplicació estricta de l’actual normativa en este cas concret dóna lloc a una perduda del criteri inicial establit en l’adopció de l’altura reguladora i arreplegat en el P.G.O.U.
En l’estudi geotècnic es revela l’existència d’un estrat rocós en els primers metres de profunditat per davall del nivell actual del terreny. Per consegüent resulta oportú mantindre el criteri d’altures reguladores descrit fins ara, amb l’objecte de no sobrepassar un volum d’excavació en soterrani-aparcament més enllà del límit permés a efectes de viabilitat econòmica del sòl edificable.
Esta circumstància queda més patent en el braç d’edificació en l’interior del solar 2 mitger amb els fons de les vivendes recaients al carrer Blai Vila, tal com s’aprecia en la secció transversal de l’illa.
Per tot això, per a l’edificació prevista en el solar 2, es fixa l’altura reguladora en 13,50 m seguint el criteri existent en el P.G.O.U. de Paterna aplicat per a Edificació Oberta i com a conseqüència d’elevar la cota de cornisa en la planta baixa a carrer Sant Robert. El seu mesurament s’efectuarà a mitat del drap de fatxada a carrer Sant Robert.
Amb això es pretén donar viabilitat en la interpretació dels criteris establits en el P.G.O.U. de Paterna per a la seua aplicació a, la qual cosa entenem, un cas límit.
CONCLUSIÓ.
La formulació del present Estudi de Detall amb la solució adoptada millorarà la qualitat de les vivendes edificables en eixe entorn urbà, assumix les al•legacions coherents amb afecció a tercers i, en altres termes, donaria peu a una consolidació en fals amb edificacions de tipologies molt dispars. Així mateix les característiques dels solars permeten la promoció de vivendes de protecció oficial en este entorn urbà.
https://vimeo.com/7641908

Restauració-reforma d’habitatges al barri Seu-Xerea

Deixa un comentari

 

 

A. EMPLAÇAMENT

Vivenda en la planta primera d’un edifici de vivendes entre mitgeres en el centre de València.  Es tracta d’un edifici senyorial construït en el darrer quart del segle XIX.

b. preexistències

Aquesta és una restauració de dues vivendes d’un edifici construït al voltant de 1880 a València. Aquest edifici pertangué al poeta, periodista, polític i patrici de la Renaixença catalana en terres valencianes, en Teodor Llorente i Olivares.

This is a restoration of two flats in a building built around 1880 in València. This building was belongged to poet, journalist, politician right wing and Catalan Renaissance’ patrician in València’s kingdom, Lord Teodor Llorente i Olivares.
We have wished to make up that spirit that the building has lost afterward some bading or wrong adds on its renewed.

“RESTAURATION, s. f. Le mot et le chose sont modernes. Restaurer un édifice, ce n’est pas l’entrentenir, le réparer ou le refaire, c’est le rétablir dans un état complet que peut n’avoir jamais existé à un moment donné.”
Page 14. Tome huitième. Dictionnaire de l’Architecture médiévale. Viollet le Duc.

Vivenda sita en la primera planta d’un edifici, on es pretén connectar amb l’altra vivenda de la mateixa planta, dels mateixos propietaris. La rehabilitació consisteix en l’ampliació de la vivenda on viuen amb l’altra vivenda objecte d’aquest projecte.
Una de les parts principals en la rehabilitació d’esta vivenda és el tractament dels elements de fusta, que els propietaris han volgut recuperar.

c. programa
El desenvolupament del projecte ve condicionat per l’encàrrec de la Propietat, que vull una vivenda funcional d’acord amb l’estil de vida d’un matrimoni amb fills.

planta Model (1)

Així, el programa funcional de la zona de la vivenda a rehabilitar és el següent:

Dormitori matrimoni
Dormitori fill
Dormitori filla
Bany i vestidor en el dormitori principal
Dormitori convidats
Cambra planxa
Saló-menjador
Galeria
Aseo

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 19 de novembre de 2014 per josep_blesa

Reforma d’habitatge a Russafa

Deixa un comentari

A. EMPLAÇAMENT
Vivenda de una planta ubicada en un edifici de vivendes entre mitgeres en l’eixample de València, en la zona de Russafa.  Es tracta d’un edifici residencial construït a mitjan segle XX.

Primer vam alçat l’habitatge-pis, doncs, sols volien adobar el que hi havia. A base de diversos esbossos el “projecte” avançà fins a la solució més oberta i dinàmica. Com podeu veure-hi al final de l’apunt.

B. preexistències
Vivenda ja existent, on es pretén modificar la distribució actual per a obtindre una major funcionalitat, amb l’obtenció de dos dormitoris (abans hi havia tres) ubicats en la zona més tranquil·la de la vivenda, una zona de lavabo i un bany més gran (abans només hi havia un bany i era massa xicotet) i una cuina amb connexió amb el menjador (abans estava en l’altra punta de la vivenda).
S’ha tingut molt en compte la creació d’espai de magatzematge, amb armaris recuperats i altres armaris nous i la qualitat dels materials utilitzats, amb un disseny modern i minimal. Unes fotos de l’estat en arribar-hi.

c. programa
El desenvolupament del projecte ve condicionat per l’encàrrec de la Propietat, que vull una vivenda funcional d’acord amb l’estil de vida d’un matrimoni jove amb fills. Tipologia d’Eixample. El leit-motiv era incardinar els molts metres quadrats existents de corredor dins de les estances. La procedència dels propietaris era escocesa i txeca, amb la qual cosa la “nostra tipologia” els era clarament estranya. Per a ells l’espai important era el del lloc de reunió, cuinar i menjador. Amb divisòries mòbils. a fluïdesa espacial. Ens va caldre fins i tot a fer-los un vídeo previ per a que ens entengueren.

Així, el programa funcional de la zona del habitatge a rehabilitar és el següent:

Hall
Estudi
Saló-Menjador
Cuina
Bany i lavabo
Dormitori matrimoni
Dormitori fills

 

http://vimeo.com/24588898

Aquesta entrada s'ha publicat en ARCHITETTURA POVERA, General el 18 de novembre de 2014 per josep_blesa

UFA a Serra.

Deixa un comentari

En aquesta intervenció d’obra nova es detecta una certa influència de les “prairie houses” d’En Frank Lloyd Wright. L’espai a doble alçada i l’arribada a la zona d’estar de la primera planta on s’arriba, estranyament- des del distribuïdor de planta baixa i des de l’estar comú.

La corbatura del mur de l’est intentava abundar en el recolliment de la zona de l’estar, així com l’entrada de llum zenital des de l’orientació de migjorn.

En la construcció es va cometre l’error de deixar massa curt el voladís anterior, per un error de replanteig del forjat de coberta i del costat corbat. Tot quedant camús bastant desfigurat de la concepció original. Per una altera banda la coberta que originalment era plana va acabar sent una mitja teulada doncs els propietaris provinents de Lleó (Espanya) els satisfeia veure les “teulades i xemeneies” com les del seu poble.

UFA entremitgeres. Paterna.

Deixa un comentari

El projecte arranca del deler del promotor per tindre una vivenda unifamiliar en ple centre de la vila. Un habitatge que va tindre múltiples entrebancs per estar situat en la zona d’excavacions arqueològiques on l’arqueòloga municipal, deixeble d’en Taradell ens va fer la vida impossible. Doncs pressentia que el Forn àrab originari de la Paterna islàmica estava sota el dit solar, ja bastant irregular en la seua silueta. Heus ací el resultat final.

L’estat en què la trobàrem era aquest:

El resultat final fou aquest: