llegir-escriure

És una novel·la curta. O un conte. Cinquanta-dues pàgines. Una dedicatòria, dues cites, de Faulkner i Gironda, una mena de situació en primera persona d’una nena de deu anys, un primer capítol titulat N-1 amb un encapçalament: Aquesta novel·la està escrita sense odi (és una novel·la, doncs), i una altra cita de Faulkner, i arrenca el capítol en tercera persona, descriptiu, i el segon, titulat N – 2 i així, en majúscules, 25 DE JULIOL DE 199…, CINC DE LA TARDA. CATORZE ANYS, QUATRE MESOS I UNS QUANTS DIES DESPRÉS, que és l’eix de la novel·la, brutal, i l’N – 3, en què es barregen les dues veus i que acaba amb el treball presentat a sisè de primària sobre Martin Luther King, i un epíleg, en dues parts, de l’editora i la protagonista, i un fi, Mèxic 1996 – Barcelona 2004.

És un dels textos més colpidors que he tingut mai entre les mans. He llegit històries com la d’Elisa resoltes amb una pinzellada, o explicades amb dramatisme acadèmic, esperant que el lector comprengués el drama per si mateix, pel fet. Lolita Bosch ho fa repetint frases clau, construint símbols, barrejant punts de vista, anant endavant i endarrere en el temps, acompanyant els somnis i els records, fent allò tan difícil d’escriure la paraula justa en el moment just. Et prepara, et deixa sense alè i t’arreplega del terra.

“Si una alerta oculta m’hagués protegit el cos en lloc de pretendre ajudar-me a mi i m’hagués salvat i hagués evitat que m’empassés aquell cafè jo sé que tot hauria estat molt diferent, perquè si hagués tingut la més lleu sospita o l’indici o l’oportunitat de veure a través del temps i com l’Ulisses recordar el futur i a diferència d’ell aprendre a amagar-lo probablement hauria distret la meva consciència per evitar que recordés que volia recordar, però un sol instant fou massa tard perquè jo no vaig poder girar el cos i caminar amb la meva esquena tal com vaig intentar fer sense saber cap a on i per això vaig seure i em vaig posar còmode a la cadira i vaig estirar els braços i vaig respirar profundament i vaig beure un glop de cafè i un ocellot i un ocellot tremend em va trepitjar la memòria fins que vaig començar a plorar i em vaig estirar els cabells i em vaig matxucar el dit amb un cendrer per canviar el punt de dolor (…)”

                                                                                 (començament de N – 2)

Llegida a Tres històries europees, al costat i al final de Pingüins i Una, la història de Piiter i Py. Vista a Elisa K, l’adaptació cinematogràfica, dirigida per Jordi Cadena i Judith Colell, amb Aina Clotet d’Elisa.