llegir-escriure

Diu el tòpic que els llibres d’entrecuix calent són per llegir amb una mà. En aquest cas, però, va més enllà dels efectes en l’eros. De fet, l’estructura de l’obra, un seguit de sentències curtes agrupades per temes o subjectes, no convida a abaixar la mà. La ironia amagada en cada frase, com una mina que explota en el moment de llegir-la, és més crítica que hedonista.

De sempre, monarquies més o menys parlamentàries, governs totalitaris, democràcies oligàrquiques… han volgut controlar la societat que exploten. I la moral ha sigut una bona eina per a això; a casa nostra, amb l’ajuda de l’Església, no cal dir-ho, que per alguna cosa forma part de l’oligarquia. En aquest context, el sexe ha funcionat molt bé com una eina de denúncia de la doble moral de les classes dirigents. El sexe i l’humor. Com fa Louys en aquesta petita obra mestra, paròdia dels llibres d’instrucció per a noies, publicada el 1917.

Uns quants exemples, esporgats d’entre molts:

No dibuixeu a la pissarra les parts sexuals de la mestra, sobretot si us les ha ensenyades confidencialment.

Quan un senyor, darrera un moble, s’escorre en les vostres mans, val més que us llepeu els dits que no que demaneu un tovalló.

No truqueu al cambrer de l’hotel a les onze de la nit per demanar-li un plàtan. A aquestes hores, demaneu una espelma.

No expliqueu a ningú que la vostra germana es posa el coixí entre les cuixes, s’hi refrega i li diu Gaston.

Algunes jovenetes excessivament controlades, compren una verge petita d’ivori polit i la fan servir com a consolador. És un costum condemnat per l’Església. En canvi, podeu fer servir un ciri, sempre que no hagi estat beneït.

Tingueu els amants que volgueu, però no expliqueu als més joves allò que feu amb els més vells. Ni al revés tampoc.

Si el senyor president de la República es morís de sobte mentre li esteu fent una mamada, podeu explicar-ho a tothom: ningú no us demandarà. Hi ha precedents.

Desenganyeu-vos. Tots els presents, sigui quin sigui el sexe i la seva edat, tenen unes ganes boges que els feu una mamada, però la majoria no s’atreveixen a confessar-ho.

I acaba amb una llista del que no es pot dir i del que sí, un bon exemple del que avui en dia en diríem llenguatge políticament correcte:

No digueu: “Té una polla massa gran per a la meva boca”. Digueu: “Em sento molt petita quan parlo amb ell”.

No digueu: “Quan li faig una mamada, s’escorre de seguida”. Digueu: “És molt esverat”.

No digueu: “Tinc dotze consoladors al calaix”. Digueu: “No m’avorreixo mai quan estic sola”.

Llegit a la col·lecció La Marrana, d’Edicions de la Magrana, traduït per Oriol Castanys, que no surt a la portada.