A Escaldes, a Andorra, a les botigues és habitual trobar-te rètols en què et conviden a tancar la porta amb un S.U.P., les sigles de si us plau. En francès, això d’abreujar s’il vous plaît amb sigles està molt estès (foto).
Foto: http://www.chowgypsy.com
En una situació comunicativa, el parlant escull d’entre totes les opcions que té la que li va millor. En el primer exemple, si vol sentir que forma part d’un mateix col·lectiu, buscarà la solució formal més propera a les altres llengües. Així, l’a reveure diria “ep, que no som tan diferents…!”, del francès, l’alemany, l’italià i el romanx, les quatre llengües oficials de la Confederació Helvètica. En el cas de S.U.P., un parlant s’asseu a redactar un rètol i copia una fórmula que funciona en un llengua-cultura veïna. En aquest cas, s’està acostant al parlant-client francès per dir-li el mateix: “ep, que no som tan diferents!”.
Els dos exemples es troben a la frontera del calc lingüístic, sense ser-ho pròpiament. A diferència de calcs del castellà com ara m’he caigut o m’he donat compte*, que forcen la gramàtica del català, els dos exemples tenen una part positiva: acosten les dues llengües, les posen al mateix nivell, per dir-ho així, i per tant serveixen per facilitar la relació entre els parlants.
* En català, el verb caure no necessita cap pronom, amb un “he caigut” ja fem.
I tenim un verb, “adonar-se”, que fa innecessària la perífrasi “donar-se compte”.