llegir-escriure

Blog a dos teclats. Per la república de les lletres, Boris Wernof. Pel geni de la llengua, Xavier Manuel.

adéu – a reveure

A Cully, un poblet a tocar del llac de Léman, a Suïssa, a la sortida d’un aparcament públic, hi ha un rètol redactat en quatre llengües que diu: au revoir, auf wiedersehen, arrivederci, a revair. I això em va fer pensar, si a aquestes llengües hi afegís el català, gairebé segur que escriuria a reveure, i no pas adéu o adéu-siau, que és el que dic habitualment per acomiadar-me. 

A Escaldes, a Andorra, a les botigues és habitual trobar-te rètols en què et conviden a tancar la porta amb un S.U.P., les sigles de si us plau. En francès, això d’abreujar s’il vous plaît amb sigles està molt estès (foto).

Foto: http://www.chowgypsy.com

Els parlants en qualsevol llengua disposen de molts recursos lingüístics, adquirits amb el temps, alguns per evolució de la pròpia llengua i d’altres per contacte amb d’altres llengües (els manlleus o préstecs).

En una situació comunicativa, el parlant escull d’entre totes les opcions que té la que li va millor. En el primer exemple, si vol sentir que forma part d’un mateix col·lectiu, buscarà la solució formal més propera a les altres llengües. Així, l’a reveure diria “ep, que no som tan diferents…!”, del francès, l’alemany, l’italià i el romanx, les quatre llengües oficials de la Confederació Helvètica. En el cas de S.U.P., un parlant s’asseu a redactar un rètol i copia una fórmula que funciona en un llengua-cultura veïna. En aquest cas, s’està acostant al parlant-client francès per dir-li el mateix: “ep, que no som tan diferents!”. 

Els dos exemples es troben a la frontera del calc lingüístic, sense ser-ho pròpiament. A diferència de calcs del castellà com ara m’he caigut o m’he donat compte*, que forcen la gramàtica del català, els dos exemples tenen una part positiva: acosten les dues llengües, les posen al mateix nivell, per dir-ho així, i per tant serveixen per facilitar la relació entre els parlants.  

* En català, el verb caure no necessita cap pronom, amb un “he caigut” ja fem.
I tenim un verb, “adonar-se”, que fa innecessària la perífrasi “donar-se compte”.  



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de A la recerca del geni de la llengua per xaviermanuel | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent