ARCHILETTERS

1.

2.

i 3.

La música: Disaster in Barcelona (grup 4 West)

1. Les tecnologies electrònica i digital, reconduïdes en domòtica, com a amigues.

http://news.bbc.co.uk/1/hi/world/europe/7348940.stm

i 2. I a l’exterior amb el següent projecte:

Kiefer Technic Showroom, Bad Gleichenberg, Austria..
by Giselbrecht + Partners ..

here
more information..
and here
..

flickr

Malgrat la croada iniciada per professors d’escola i opinadors arquitectònics, a un servidor li continua semblant un dels grans de finals del XX i de principis del XXI.

La premsa de València la té presa amb ell. Ha treballat per a tiris i troians. Les premses respectives partidistes han pres partit sempre a la contra i en funció del moment i dels interessos particulars per a qui servien.

Tinc l’honor d’haver estat un dels primers a escriure (1) i (2) d’ell quan gairebé ningú no sabia ni que existia. Si més no, en aquesta ciutat.

Ecos que s’han enjogassat en assabentar-se dels problemes actuals que ens atansen a tothom. Ací s’ha venut com a que els promotors novaiorquesos estaven fart d’ell. Quan llegeixes la premsa no nacionalista com El País (de ellos), i contrastes amb la nordamericana, te n’adones que el que s’esclamen és pel retardament de les obres a causa de la manca de diner per a tirar-les endavant. Estem parlant del major nuc de comunicacions de tot Nova York. HUB  que, com sabem tothom, se li  encarrega a tots i cadascun dels professors de l’escola d’arquitectura de València tots els anys. 

Un antic (i astut) professor de la politècnica, molt esbiaxadament i sibil·linament, m’acaba d’enviar el següent document mig elaborat per ell i que trobareu en l’arxiu adjunt de dessota. Amb la rancúnia els va pena. HI dese el power-point, no el seu escrit que resta en la meua bústia secretament amagat.

Quan arriba a València els títols posa que són a Spain. Els escriu en español, off course. Sort que ens avisa que és la seua ciutat d’adopció.

Per contra a Santiago, se li sap des d’on ve i des d’on dissenya:

Charlie Rose Santiago Calatrava via Noolmusic.com

Qui en sap, fa. Qui no en sap, ensenya.

Gent amiga d’una intatxable trajectòria s’ha apuntat a la foguera.  Amics meus del col·lectiu Terra Crítica s’ha fent del rogle d’inquisidors, també Joan Josep Isern que fiu un post i que vaig respondre-li açò. De vegades les línies adversàries es personifiquen mitjançant la personificació endimoniada d’alguna persona. I això no té massa sentit. Tothom celebrem Leonardo da Vinci, però pocs recorden la persecució a què fou sotmès de no pocs arquitectes francesos al geni en terres gal·les a causa del seu nomenament, com a arquitecte de l’amplicació del Louvre, fins a assolir la seua destitució.

L‘arribada, com sempre, tardana
la sala del menjador és plena
un mig envà ens en separava, a
l‘altre costat, estirada hi ha
la teua cadira, on s’escampava
un xiquet reposadament quiet
,
ets tu, et guaite repetidament,
l‘espera del bacallà al forn triga

no tinc desfici ni massa gana,
o sí, famolenc d’escoltar-vos
salude el teu veïnat, em mires
tu fas com si et sorprengués
retorne al meu rogle, impacientat,
et conec històries que han explicat.

Veritable important persona.
Important persona veritablement.
Persona veritablement important.

Mentre ton pare ens anava endinsant en la demiürgia dels mots, tu guaitaves com dient, jo sóc el prota de la història i ja m’ho sé tot de la voltes que ho he vist i viscut. Acaba la vetlada del tot, te’n vas amb els pares i la germana a l’habitació de l’entrada, a la planta baixa de Ca les Senyoretes. A fer nones. Dorms mai o fas vigília sempre ?
L’endemà, havent desdejunat, ens tornem a creuar. Com eres el prota ens acomiadem per a retrobar-nos en un altre lloc. Tu que viatges tant !

En el vídeo tu estàs assegut a l’esquerra, davant, mirant gesticular el papa. Encara no hem après a comunicar-nos amb tu. Ni a entendre’t, sols a interpretar-te.

En l’altre vídeo que t’hi dese, el papa parla de tu.

Al matí següent: no podia pagar la meua estància perquè algú, amicalment, se’m va avançar la nit anterior. Tenia el fort impuls de demanar que ens feren una foto junts, sense els pares ni la germana. T’havia pensat anit en la meua habitació. Li ho comente tot desdejunant a l’Osser, i em diu que tranquil que no m’amoïne.

Sempre tan poc quiet, jo, tan impulsiu !

El prota i jo, però eixa vergonya que ens inunda als majors em fa retindre’m. Ara que has marxat a les estrelles em penedisc.

No ho saps prou !

……………………………………………………………………………………

Anna ens va fer unes acotacions que ens han vingut bé per a repensar una miquiüa el disseny. Hem retocat la coberta, que hem perllongat. Ella ens deia que era massa aerodinàmica. Hi ha una idea materilitzada per la coberta:aconseguir que siga -l’habitatge- el més autosuficient possible. Amb la qual cosa perseguim recollir el màxim d’aigua possible i tindre-la el màxim d’exposició envers el sol de la vessant encarada a migjorn (sud) on posarem membranes fotovoltàiques.
El que passa realment, al meu parer, és que funciona a l’inrevès.
La coberta per la part de la façana de davant, en la regla general dels projectes, és la que s’alça, però ací funciona al revés por l’orientació. La que s’alça és la del darrere. Això, potser, siga allò xocant del disseny.

Tot i que no es veu massa, la planta soterrani té diversos espais per a ubicar la maquinària, magatzems, etc. requerits per assolir els objectius -adés esmentats, entre d’altres- de major autosuficiència.

Hi viuran persones majors que ens agradaria que arribassen a tot arreu, per això hem inserit la rampa i l’elevador interior a l’habitatge, per a que tothom puga arribar a totes les plantes del mateix. També Roser ens féu una al·lusió
sobre l’ús perllongat de les persones que anem perdent facultats, com més va, més.
Hem fet un intradós (part vista de la coberta) amb un disseny escacat. Les finestres de la piscina del passatge dels cotxes les hem engrandit per a que il·luminassen, encara més, el pas soterrat. Amb el què hom pot veure les persones nadant des de eixe carreró obert per ambodós costats.

També el carreró rep la llum -matisada- pels entreoberts dels taulons de bengué o ip del terra de la terrassa davantera. Crec que ha agafat un aire força més ‘japonès’ que ja en tenia. Almenys el sketch-up que ha muntat Emiliet va millorant. Hem introduït una música de jazz de Acoustic Project.

Vos dese el vídeo en el “Vull llegir més…“
Li dec a ella ,especialment, haver-me estat, des de l’inici dels primers esbossos, aconsellant i donant encertadament i discreta, opinions ben enraonades.

Agraesc tothom que ha incidit, opinat, etc. a ajudar-nos amb els seus consellsa realitzar aquest disseny que cada volta és més 2.0, amb el vostre ajut. Avui hem lliurat el projecte bàsic al seu promotor. En el propcés constructiu poden produir-se moltes modificacions. Tanmateix, sembla, que quan es té una guia més segura, les improvisacions són menys distorsionadores i més del tombant de la millora.
Esperem-ho !

El vídeo no el coneixia el promotor, sembla que li ha fet gràcia.

En el lliurament del primer post PETER ZUMTHOR (I) -que teniu enllaçat- vaig fer un petit esquema per a endinsar-nos en el pensament i pràctica d’aquest arquitecte suís guardonat enguany amb el premi més important d’arquitectura que es concedeix a tot el món.

Les crítiques americanes, han estat molt radicalitzades entre els opinadors mediàtics, què ens porten a reflexionar sobre aquest fet. De fet, fan emergir el malestar regnant i les diverses preses de posició davant la realitat. Primer creen un terreny enfangat de debat contraposat induint-hi dos pols -falsament i maniquea- irreconciliables en els pressupòsits, en les realitzacions materials i els resultats socials.  

Cercant que es consolide un estat d’opinió contra la variabilitat i diversitat qualitativa i quantitativa de les arquitectures. Perquè un estat d’opinió així és molt fàcil de crear -mediàticament- i molt difícil de contrarestar. Ni que siga, com és el cas,  amb poc de sentit, més enllà de consolidar posicions personals. Com provarem a esbrinar.

Els dos pols de tensió són, d’una banda els arquitectes ignorants i de l’altra els arquitectes polítics. I açò és traslladable a tants i tants camps de la condició humana. 

És una mena de reglotada d’aquell debat del XIX entre els artistes de l’art pour l’art i els compromesos amb unes causes socials. Debat que és un parany, perquè tothom som polítics -per acció o omissió- i tothom, en cadascuna de les nostres accions, induïm unes maneres de fer intencionals. Àdhuc els nihilistes.
Hi ha qui creu que per estar feta una acció per una persona compromesa socialment política té el salconduït de la seua bonesa social. Hi ha qui creu que qui no fa bandera de deteminades posicions polítiques té un resultat menys eficaç socialment. Posarem uns exemples contundents en la gran art del nostre temps, el cinema: John Ford i Clint Eastwood. Dos personatges manifestament (conservadors), sense ideologia social (progressita), però quina potència social !.
Algú creu que el poder persuasiu dels germans Coen, Woody Allen, Tarantino, etc. n’és equiparable?

Les crítiques americanes a Zumthor semblen paral·leles a les fetes a Emir Kusturica.     

VEGEM-LES SINTÈTICAMENT:

1.  La seua arquitectura no està inserida en els ítems de l’activisme social, el desastre de l’agressió a la topografia, en la sostenibilitat, en el nou disseny amb software, en la constucció de mega-ciutats, en la accessibilitat de minusvàlids o en la ideació de mega-infrastructures.

2. Zumthor fa arquitectura MONSTER (?) i és un outsider.

3. Aquesta ja ni la traduesc: His buildings are both regionally flavoured, like a meal prepared with only local ingredients, and remote, at least for anybody living outside central Europe.

4. Cameron Sinclair, fundador de Architecture for Humanity , fou un dels primers a blasmar la concessió del guardó a Zumthor. Dilema entre l’arquitectura de l’excés i la de la rellevància. Tot al·legant-hi, amb molt de fonament, que calia visualitzar-ho tot amb una visió més ámplia. Considera Sinclair que és una mena de penediment i redempció del paper de comparsa, assumint les regles de joc imposades des d’aquest premis, que envalentonaren i vantaren els luxosos gratacels que trepanaven els cels. Però una cosa no trau una altra, al nostre entendre. Vull fer-li un post dedicat a la seua tasca arreu del món. Una crítica avalada pel pensament fonamentat en l’ètica, el treball i els fets.

5. Frances Anderton, replica Sinclair sobre la base d’un cert lloccomunisme. Curiosament, amb els successius comentaris, ella va modulant i aproximant la seua postura i la crítica a Cameron Sinclair. Si podeu, féu-ne el seguiment per fils. 

Si voleu continuar i esbrinar un poc sobre el pensament de Zumthor al respecte, us pregue que m’acompanyeu al “vull llegir…”

1. Zumthor s’estigué durant 11 anys fent la creació del centre TOPOGRAPHY OF TERRORS, sobre el quarter general de l’antiga GESTAPO.  Una gàbia confomada mitjançant una estructura de barrots i usà un missatge altament i incòmodament ambigu. O semblava totalment transparent o fermament sòlid. Les autoritats adduiren problemes econòmics que portaren no sols a desfer-se’n de Zumthor sinó que enderrocarien allò que ja estava bastit. Al meu mode de veure no sols feia recordança sinó que feia una denúncia silent davant la vigència existent d’aital horror en els dies actuals. Aquestes denúncies són més poderoses si es fan des de postures polítiques liberals. Esparveren. D’un suís que, a sobre, s’ha format als EUA. Ens posen l’espill massa a prop.

2. Zumthor ha construït relativament poc. Ha destriat molt els seus encàrrecs. Ha fet d’arquitecte de poble. Ha pertangut durant dècades a la comissió de preservació patrimonial del seu cantó. Ha rebutjat treballar per a grans firmes comercials. Construeix petites peces, no megaestructures. Dissenya amb detall. Té una vida familiar com la de qualsevol de llurs veïns. Òbviament no és un arquitecte a l’ús. Li molesta la fama perquè diu que li’n trau temps. Té ofici, i professa la professió com un artesà. En sap d’història. Té publiats un parell de llibres. Tan estem en braços de la indústria i els consultings que desenvolupen la totalitat dels projectes que els arquitectes de prestigi es limiten a dibuixar el que seria el projecte bàsic i al resta es dediquen a passar per l’obra per a fer acte de presència. El Guggenheim de Bilbo és un dels casos flagrants. Circulava en la revista dels aparelladors españols ‘CERCHA’ tota l’epopeia de la construcció del dit museu. I, al capdavall, l’única cosa d’interès que perseguien era la signatura per part de F. Gehry.

3. És usual que quan no s’entén una obra iterativament, els liders del lloc, si damunt es troben casualment en algun centre de poder et pengen la llufa de tindre sabor regional, i que la teua obra és molt casolana. Remota. Estranya. Intel·ligible sols per aquells del teu redol. No deixa de ser una manera de ser egocèntrica. Tot allò que no surt o és metabolitzat per les metròpolis és titlat d’aquests adjectius, que tan bé coneguem els que vivim arreu del món, defora d’elles. Sense franquícies.

4. En mereixerà parar-hi atenció mitjançant un post al respecte.

5. És consegüent amb les deliberacions del punt 3; al voltant d’una periodista especialitzada en art que viu a San Francisco.       

La diatriba ha tingut efectes immediats en el món del negoci editorial, Peter Zumthor comença a ser reconegut als EUA:

Efectes secundaris de la controversia.
Hi ha quelcom que puga incrementar en el seu valor de 39,06 $ a $836.00 en menys de 10 anys?

Seeing Zumthor–Images by Hans Danuser: Reflections on Architecture and Photography by Hans Danuser and published by Scheidegger & Spiess. Fou posat a la venda el 15 de juliol.

Farà uns sis mesos vam arribar a aquesta parcel·la situada a un indret del Camp de Túria:

Fa uns tres mesos vam reunir-se amb el seu propietari per a que acabara de perfilar quin era el seu programa de necessitats. Realment, quan fem aquesta consulta, ens parlen de llur projecte vital. Hi ha gent d’edat i gent menuda al seu càrrec. Per això hem inserit un ascensor, millor dit, un elevador, que no precisa el manteniment d’un ascensor a l’ús. Per a que les persones grans puguen accedir a tot arreu. I per a que, qui avui té mitjana edat, dins d’uns anys pot esdevir un usuari d’ell. La construcció d’un habitatge cal que compte amb una certa perspectiva temporal i duradora. Defugir de l’usar i llançar que tant de mal ha causat en certes mentalitat airejades mediàticament. És un petit industrial d’un cert ram constructiu que precisa d’una capacitat creativa. I això serà injectat en aquest habitatge. Tenim un pressupost petit. I açò, és més un esperó que un entrebanc. PEM: 150.000 €.  

Estudíem l’entorn mediambiental. Veiem que es troba en un vessant d’un pujol que recull molta aigua de la muntanya. Veiem la vegetació. Veiem, i ens escarotem, com han fructificat boscos de pins que eren rars en aquestes contrades tans sols fa seixanta o setanta anys i que la dèria repobladora pinística de l’autarquia va anar substituint les tòpiques de carrasca, alzina, garrofer, oliveres centenàries, figueres, etc. fins a fer irresconeixible el paisatge, com em diuen els vells del municipi. Jo, tota la vida l’he conegut igual. Vaig nàixer a les acaballes de l’anterior règim i matriu de l’actual.

Tanmateix no podem estar sempre queixant-nos si no implement les noves condicions al marge dels règims. En aquesta aventura dissenyadora m’ha acompanyat la lectura -i meditació- de la “Guia Bàsica de la sostenibilitat” de l’arquitecte escocès Brian Edwards. I els treballs i investigacions de la professora d’Oxford Sue Roaf (veieu ací i aquí)    

He inclòs un Pdf adjunt en els arxius per a poder visualitzar -i llegir- millor aquest full d’hipòtesis de partença.

Després hem anat confengint alguns 3D per a poder fer-nos una pre-idea
abans d’avançar-hi més…..que són al (vull llegir +)

Les primeres preses de partit eren aquestes. No malmetre l’entorn. Ja ho està prou en aquest rodal. “La sostenibilitat” paraula amb què em trobe incòmode -per curta de semàntica- però que s’ha estès tant que serveix per a entendre’ns, ha de formar part del sistema de disseny, no és un ‘afegitó‘ al final del disseny formal.

– És a dir, el maneig de l’ecologia com a inserció a un ecosistema.  
– Trascensdir el nivell del sostenible dellà del minsos estalvis energètics.
– Conjuminació dels éssers humans, l’espai vivencial i la tecnologia ‘ad hoc’ en un marc de sostenibilitat més extens.

L’origen conceptual de la coberta final i separada d’una terrassa naix de l’admiració per un projecte de Jaume Bach i Gabriel Mora, a Roda de Berà, La casa Rodríguez que podreu observar en el full número 8 d’aquest Pdf que vos enllace. Aquell projecte, descobert en l’època d’estudiant fa uns 26 anys, que sempre m’ha impessionat per la senzillesa en la resolució i la imatge tan normal, però depurada i avançada, en la línia ecosistèmica, avant la léttre, quan ningú no en parlava. Com veieu, pouva en solucions de masies, alqueries, etc. del nostre entorn morfotipològic més modern. Veieu el cas de la masia a Banyoles….o algun/a mas o masia moderna a Bétera.

Hi ha un vernaculisme que aprofundeix en les solucions més contemporànies i actuals. I això intenta ser la nostra solució de la coberta volada. Afegint-hi: que és invertida, en el nostre cas per a resoldre una mancança molt actual i molt antiga: la manca d’aigua. Volem recollir-la tota. La volem per a usos diversos. Regar les plantes de la parcel·la, usos d’aigues no depurades per a ús humà -prèviament tractada- en certes zones del soterrani, i també, perquè no?… omplir la p¡scina.

Una problemàtica particular però que té una cadència en la universalitat. El nou Codi tècnic està parit i consesuat per tècnicsa de la part nord europea, amb llurs problemàtiques particulars. Els españols s’han limitat a traduir el dit text. De moment, és la normativa que hem de complir els qui vivim a aquesta banda del Pirineu en aquesta part de la nostra societat. Tanmateix hem d’intentar d’acoblar-nos ensems als requeriments del lloc. Mentre que a Berlín hi haurem de buscar unes solucions escaients front al fred i a la suau calor estival, aquestes, s’inverteixen en el Camp de Túria. Eixe és el principi d’universalitat. És que, fins i tot, per a copiar, cal saber plagiar.
No sols traduir, literalment, que és el fan els nostres veïns de ponent.

La coberta caldrà que tinga membranes adherides de producció fotovoltàica que hi haurà de vendre’s a la xarxa pública general. Un quants cerquem l’autosuficiència. I de moment no tenim els mitjans per a assolir-ho. Però ho minvem així com podem.
Encara està en l’aire -entre dues solucions- la ubicació de les plaques solars per al sòl radiant i l’aigua calenta sanitària.

Hi ha un intent en totes les estances per l’existència de corrents d’aire creuats. I la il·luminació que siga majoritàriament natural i el mínim artificial. D’ací els gran finestrals existents. També sinergiat amb la interacció visual dels espais, que entren i ixen d’interiors i exteriors al propi habitatge. S’ha implimentat i no és vàcua l’opció de que el nucli de comunicació vertical de l’escala i de l’ascensor (elevador) serveix per a renovació d’aire produint-hi l’efecte ximeneia. De fet, malgrat ser de vidre no atesten en coberta sinó que tindran lames per on xuplar l’aire de les estances per les quals travessen.

La sostenibilitat no és quelcom independent del projecte sinó un ítem més del mateix que copilota durant tot el desenvolupament. Una exigència moral, per ser-ho social. I actualment és quantificable, no sols com una garlanda per a quedar bé dins d’un auditori, com s’esdevé tan sovint. La petjada ecològica i la quantificació personal i d’habitatge d’emissions de diòxid de carboni ens ha fet madurar en el pensament pràctic, per a trascendir-n’hi, la mera literatura dels -istes i -ismes.

Hem improvisat un vídeo de la planta baixa. Que en té moltes errades, però, que caldrà completar amb més seqüències intermèdies per a que els seus futurs usuaris puguen decidir al voltant de diversos extrems.

La gentilesa i capacitat innovadora del promotor ens està portant a dissenyar un ptrototip nou de façana ventilada, amb els elements de seguretat i antirobament amagats dintre dels elements dels tancaments sense aparèixer entremig de les fulles. Requereix d’un disseny que independitza la pell i el tancament. Les distribucions seran totalment prefabricades. Tot material i element serà reciclable. Com s’esdevenia en la constucció antiga. Podent-se modificar les distribucions evitant l’exclusivitat funcional. Advocant per la simplicitat funcional del projecte. Promovent la màxima durabilitat.

NO cal fer cas dels colors que hem usat. Està en procés. L’estructura metàl·lica serà recoberta amb cabirons de fusta que amaguen les instal·lacions però que siguen fàcilment accessibles. We already are working……   

UN PARADIS PER A UN SOL HOME 

Néixer és un paisatge
equívoc, una realitat trastocada en la qual cadascun de nosaltres som éssers
nous, identitats singulars, recentment obertes a la llum d’un paisatge
pretesament nostre.

Néixer és
traslladar-se d’un cubículum carnal a un altre construït per altres éssers que
perllonguen l’hospitalitat de l’entorn amb els seus dissenys i les seves mans.

Paisatge i naixement.

L’arquitectura dóna fe de
la nova vida.

Busca trobar espais
on solament hi ha llocs, enclavaments on sembla trobar-se únicament un punt de
partida.

Construïm, ens
construïxen.

Edifiquem límits
artificials en interactuació amb els quals la naturalesa se’ns imposa,
dolçament, des del mateix centre de la terra i el planeta.

 Edifiquem límits.

Temem inconscientment
l’aïllament, el buit, de les formes, del temps i de l’espai.

Edifiquem murs,
parets divisòries.

Establim fronteres,
ribes provisionals que aïllen per a unir-nos a altres entitats. Després d’elles,
pretenent assolir un eco del ventre matern on la vida se’ns va gestar
vibrant,  busquem l’agrupació, el costat
a costat.

Edifiquem conjunts
per a ser conjunt amb uns altres, intersecció de vides sense extraviar la
singularitat i l’anonimat controlat.

Edifiquem.

Alcem parets i murs per a ser unió amb uns altres
i aïllar-nos, simultàniament. Trobar-nos, ser també solitud i
conèixer-nos.

Si voleu continuar llegint, cliqueu “Vull llegir la resta…“

La contradicció pren
cos i sentit, es dimensiona amb vectors dinàmics, temporals …

Avui busquem un
cubículum senzill.

Perseguim la senzillesa
en formes i estructures.

Edifiquem límits,
fronteres, murs que contenen i atemperen vehemències.

Aquesta nit, algú
somia amb un refugi minúscul que aculli els seus interrogants i les seves
certeses.

Algú persegueix idear
un cubículum on l’hospitalitat sigui el límit contigu.

Persegueix estendre’s,
en el silenci íntim que ens regala la solitud, com a entitat en la immensitat
contradictòria de nou metres quadrats.

Algú, en aquest
moment, un somiador, s’esforça a dissenyar un paradís on cap un sol home, on la
seva immensitat implícita s’estén en el recolliment de la insuficiència, de
l’espai reduït que persegueix engrandir-nos.

Algú, en aquest
moment traça un paradís, ho retoca, ho amida, ho somia

Un paradís per a un únic
ésser humà.

Enguany commemorem el 50^è aniversari de la construcció del Museu Guggenheim de Nova York, dissenyat per Frank Lloyd Wright.

Aprofitant l’efemèride la Fundació ha promogut un concurs virtual de la mà de Google, i com a mitjà una representació animada mitjançant el programa SketchUp de la dita empresa, per a estendre-hi massivament el seu producte. Simultàniament hi ha una exposició dedicada al gran arquitecte americà a la mateixa seu del museu novaiorquès.

Quan Le Corbusier dissenya i construí la seua cabana o cabanya a Rocabruna (Cap Martin) poc podia imaginar que  cinquanta-un anys després seria el motiu d’un treball amb el nom del seu, poc amic, Wright. Faig aquesta introducció perquè mai Wright, de jamai, volgué rebre Le Corbusier (Charles-Édouard Jeanneret) a ses cases Taliesin a Spring Green (Arizona). Dic cases perquè la primera li la van incendiar. Llig que la segona també….ho desconeixia.

Particularment em sembla que és un tema recurrent: ambdós eren enormes arquitectes d’una forta personalitat. Per tant no hi caben dos galls en el mateix galliner. De tots dos n’aprenem. Produïnt, i creant prototips que han marcat l’època, coincidents en la temàtica tenien línies pròpies coherents de creativitat, però divergents entre ells.
—————————————————————————–
He fet aquesta disquisició inicial perquè sembla inadequada l’elecció del tema. Hom suposa que els membres de la tria no podien ignorar aquest tema.  La cabana de LC a Cap Martin és una mena de refugi que usà mentre es feia construir-hi la seua darrera residència vora la mar. Encara que cabana, conté un essencialisme molt remarcable. Es trata d’un habitatge de 366 x 366 cm² de planta i 226 cm. d’alçària. La cabana té una planta de 13’40 m² i era per a dues persones. En què està implementat el sistema modular i ergonòmic del Modulor que ideà en base a la sèrie de Fibonacci. Tothom hem seguit el dit sistema, en l’època d’estudiant, fins que et tornes boig i arribes a descobrir que un bon dia el mateix LC digué “Moi, de Le Modulor, se me foût” i deixes de patir-lo. El petit habitacle de fusta que veieu té una zona d’estudi, dormitori i zona d’estar tot en un i un petit resevat per a l’inodor. La dona de LC, Ivonne Gallís, diuen els llibres que era feliç allà, però la cara de la foto, analitzda psicològicament, sembla que ens diu que està fins els mateixos ovaris d’en Charles-Edouard.  LC sempre advocà per les fenêtre en longueur, ço és, apaisada, en tota la seua ¡ trajectòria per motius d’entrada solar, en aquest cas, i després de les experiències monacals i religioses de La Tourette i Ronchamp totes eixes dèries queden molt matisades. 

En el cas el concurs del Guggengheim, al que pensem presentar-nos, es tracta de dissenyar un habitatge de vuit a nou metres quadrats. Hi hem afegit una sèrie de gent que ja ha penjat les seues idees. Que són públiques i m’he pres la molèstia de capturar-les per a que veiu de què va la cosa. Que ho gaudiu !
 
Si voleu conèixer l’interior en fotos de la cabana passeu al Vull llegir més. Paga la pena.
Ací teniu l’interior. Està molt bé !

Dessota: propostes presentades al concurs del Guggenheim+Sketch Up (Google)

Choloacoyan Chapolin By Jesus Avila From: México city, Mexico Shelter location: Mexico Date submitted: July 1, 2009

Cyclists Refuge – NZ Cycleway By Ian Gilbert From: Lower Hutt, New Zealand Shelter location: New Zealand Date submitted: July 1, 2009

Guggenheim Shelter in Brooklyn By Howard Duffy From: New York City, United States Shelter location: United States Date submitted: July 1, 2009

The Container By Ana Mercedes Borrell From: Panama City, Panama Shelter location: Panama Date submitted: July 1, 2009

Retractable Snail Shell-Ter By Andra Berrio From: Panama City, Panama Shelter location: Panama Date submitted: July 1, 2009

Dartmoor Life Save Hut By Luke Bocchinelli From: Devon, United Kingdom Shelter location: United Kingdom Date submitted: July 1, 2009

Hex House : Shelter 142 By John Driscoll From: San Francisco, United States Shelter location: United States Date submitted: July 1, 2009

Shelter for Research of Wildlife By Ricardo da Costa Lima From: Jacareí, Brazil Shelter location: Brazil Date submitted: June 24, 2009

One Man Paradise By Osman Sahinbozkir From: Istanbul, Turkey Shelter location: Turkey Date submitted: June 23, 2009

The Roofbox By Iñigo Ocamica From: Zarautz, Spain Shelter location: Spain Date submitted: June 23, 2009

Desert Bungalow Life Saver By Jason Sidabras From: Milwaukee, United States Shelter location: Sudan Date submitted: June 22, 2009

Liberty Shelter By Jorge Rodrigo Rodriguez From: Mexico City, Mexico Shelter location: Mexico Date submitted: June 22, 2009

Shelter- on the desert By Jeff Thielemier From: Broken Arrow, Oklahoma , United States Shelter location: United States Date submitted: June 21, 2009

Mastaba Shelter By German Spahr From: Bariloche, Argentina Shelter location: Aswan, Egypt Date submitted: June 21, 2009

The Wing Shelter By António Dourado From: Casalinhos de Alfaiata – Torres Vedras, Portugal Shelter location: Portugal Date submitted: June 21, 2009

The Inside/Out Shelter By Brian Sharland From: Oxford, United Kingdom Shelter location: South Africa Date submitted: June 21, 2009

Borosa Shelter By Andrés D López From: Úbeda, Jaén, Spain Shelter location: Spain Date submitted: June 21, 2009

SmartGreenShelter By Franz Prinsloo From: Sneads Ferry, United States Shelter location: United States Date submitted: June 21, 2009

Life: Lite Shelter Retreat By Albert Ewan From: Cramlington, United Kingdom Shelter location: United Kingdom Date submitted: June 18, 2

Ahir va fer una onada de calor que apujà el termòmetre a vora 40°C, la façana està orientada a migjorn, per tant està tot lo dia pegant-li el sol. Hem decidit de començar a treballar a les 7’00 del matí per tal de minvar els seus efectes. Ahir un dels obrers va tindre un torbament o lipotímia. Sort que anava enganxat a l’arnés. Hem ordena de col·locar, a més a més, dues línies de vida al llarg i alt de la façana que fa més de 30 m. d’alçària. Per a tindre una idea vos dese els següents vídeos.

  http://www.youtube.com/watch?v=ONTcRc1BzfY

Sempre passa per un estil. Fem un projecte amb molta prevenció i d’abast el major que creiem que pot esdevenir. Hi ha gent que creu que és pessimisme. La realitat és que sempre pensem en que n’hi haurà més. Els edificis no s’autorejoveneixen, ans el contrari. D’ací la mentalització que cal fer en general que les construccions s’hande mantindre. No sé per què tenim una idea que els edificis són per a tota la vida, indiferentment del seu tracte acurat. Els propietaris han anat rebaixant les expectatives projectuals de la reparació. En el seu interior bategava la temor dels costos: la realitat s’imposa.
L’obertura de cales ha començat. Caldrà implementar els -meus- temors projetuals. Malauradament.

No per això les vistes deixen d’ésser fantàstiques !