ANTICALATRAVIANA
Deixa un comentariMalgrat la croada iniciada per professors d’escola i opinadors arquitectònics, a un servidor li continua semblant un dels grans de finals del XX i de principis del XXI.
La premsa de València la té presa amb ell. Ha treballat per a tiris i troians. Les premses respectives partidistes han pres partit sempre a la contra i en funció del moment i dels interessos particulars per a qui servien.
Tinc l’honor d’haver estat un dels primers a escriure (1) i (2) d’ell quan gairebé ningú no sabia ni que existia. Si més no, en aquesta ciutat.
Ecos que s’han enjogassat en assabentar-se dels problemes actuals que ens atansen a tothom. Ací s’ha venut com a que els promotors novaiorquesos estaven fart d’ell. Quan llegeixes la premsa no nacionalista com El País (de ellos), i contrastes amb la nordamericana, te n’adones que el que s’esclamen és pel retardament de les obres a causa de la manca de diner per a tirar-les endavant. Estem parlant del major nuc de comunicacions de tot Nova York. HUB que, com sabem tothom, se li encarrega a tots i cadascun dels professors de l’escola d’arquitectura de València tots els anys.
Un antic (i astut) professor de la politècnica, molt esbiaxadament i sibil·linament, m’acaba d’enviar el següent document mig elaborat per ell i que trobareu en l’arxiu adjunt de dessota. Amb la rancúnia els va pena. HI dese el power-point, no el seu escrit que resta en la meua bústia secretament amagat.
Quan arriba a València els títols posa que són a Spain. Els escriu en español, off course. Sort que ens avisa que és la seua ciutat d’adopció.
Per contra a Santiago, se li sap des d’on ve i des d’on dissenya:
Charlie Rose Santiago Calatrava via Noolmusic.com
Hi ha una frase de l’arquitecte llombard Vittorio Gregotti que sempre m’ha fet pensar:
Qui en sap, fa. Qui no en sap, ensenya.
Gent amiga d’una intatxable trajectòria s’ha apuntat a la foguera. Amics meus del col·lectiu Terra Crítica s’ha fent del rogle d’inquisidors, també Joan Josep Isern que fiu un post i que vaig respondre-li açò. De vegades les línies adversàries es personifiquen mitjançant la personificació endimoniada d’alguna persona. I això no té massa sentit. Tothom celebrem Leonardo da Vinci, però pocs recorden la persecució a què fou sotmès de no pocs arquitectes francesos al geni en terres gal·les a causa del seu nomenament, com a arquitecte de l’amplicació del Louvre, fins a assolir la seua destitució.