ARCHILETTERS

Abans de tot vull agrair l’EMIGDI SUBIRATS la traducció a l’alemany del text que acompanya aquest concurs de rehabilitació i ampliació del MUSEU DE LA CIUTAT DE KASSEL (ALEMANYA)  sense la seua intervenció no haguera estat possible. A Vilaweb també, a més a més, perquè ens dóna amistats que podem atracar en qualsevol moment i cantó de la catosfera. 

Maximales erhalten. Unentbehrliches
zu erweitern, nach einem Programm das in Zukunft mittel- oder langfristig
umgesetzt werden muss. Die Vergangenheit zurückzugewinnen und sie in die
Gegenwart zu projezieren. Die Gegenwart der Documenta im Prozess der sozialen
Erneuerung der Stadt Kassel die Hand zu reichen. Unsere Stadt in der Welt zu
präsentieren. Städtebaulich differenzieren, das Alte vom Gegenwärtigen zu
unterscheiden und gleichzeitig zusammenzufügen. Harmonisch alt und modern eine
Einheit bilden zu lassen.

In der heutigen Zeit präsentiert sich ein Museum als Zentrum
des Studierens, der Wissensstreuung und der Meinungsaustausche. Es ist somit
nicht mehr nur die Villa der Inspiration, sondern weitaus mehr. Es ist
eine lebendige und reizvolle Welt für die Allgemeinheit, nicht nur für Sachkundige.
Diesem liegt somit eine soziale und allgemeine Funktion zugrunde. Es soll Raum geschaffen werden, der das Erbe der
Stadt in aktueller Art und Weise präsentiert. Amüsant,
nicht langweilig wie in so vielen Museen anderer Städte. Die zukünftigen
Vorschläge werden andersartig und vielseitig sein, folglich wie der Raum, der
sie beherbergt, sich durch seine Variabiliät ausdrückt. Es entstehen fliessende
Räume, welche sich durch bewegliche Paneele unterteilen lassen, mit der
Möglichkeit der Diskussion und der Debatte mittels der Projektionen,
künstlerischer Anlagen. Jedes Ereignis, eine eigene kleine Feier! Ein
neuralgischer Punkt der andauernden und wiederbelebten Stadt Kassel.

Da für das Bestreben der
Erweiterung und Rehabilitalisation des Stadtmuseum nur ein geringes Budget zur
Verfügung steht, konzentrieren wir uns in unserer Arbeit auf die Fertigbauweise
im Bereich des neu entstehenden Gebäudeteils und versuchen verstärkt in
Hinsicht auf den Bestand, das vorgegebene strukturelle Gerüst zu erhalten.

Aufgrund der Basis des
Wettbewerbs erweitern wir die Bestandsfläche des Gebäudes im Bereich des
Tiefhofs, des bestehenden Zufahrtsbereichs und durch Aufstockung eines
Geschosses. Die Verlängerung im nördlichen Bereich bildet in diesem Zuge eine
öffentliche Passage für die sich im hinteren Bereich befindlichen
Parkmöglichkeiten der Bestandsgebäude und bietet zugleich Raum zur Anlieferung
und Parkens der Mitarbeiter des Museums.

Zurückgreifend auf das Ursprüngliche,
versetzen wir den Haupteingang des Gebäudes wieder in seine Originalposition am
Ständeplatz, das Denkmal ehrend. Gemäss seiner Bedeutung vergrössern wir
zugleich seine Massstäblichkeit.

Der Eckrisalt wird über seine
ganze ursprüngliche Höhe zum Foyer ausgebildet und bietet somit Sichtbezüge
zwischen den einzelnen Expositionsbereichen.

Insgesamt dient das Erdgeschoss als
repräsentative Zone des Museums. Die Kommunikationsplattform und das Kassel-Studio
kooperieren im bestehenden Gebäudeflügel der Wilhelmsstrasse, wie auch die Cafeteria
und der Museumsshop im Bestand des Ständeplatzes. Beide Zonen bieten Einlass in
das Herzstück des Museums, den Austellungsbereich. Insgesamt verbinden sich 8
Ausstellungsflächen zu einem einheitlichen Ganzen, welche sich über die
Räumlichkeiten des Bestandsgebäudes und die Zone des Tiefhofs erstrecken. Hierbei
sind die Flure, wie auch bei MoMA, Guggenheim von NY, als Ausstellungsräume zu
nutzen.

In der Gebäudeverlängerung des 1.
und 2. Geschosses befindlich sind die für die Verwaltung vorgesehenen
Räumlichkeiten, die zugleich eine vom Museumsbereich unabhängige Erschliessung
über das hintere Fluchttreppenhaus besitzen. Es trennen sich somit die
Eingangsbereiche von Personal und Besucher. Dieser neue Gebäudeteil bietet für
die spätere Umsiedlung der Verwaltung beste Möglichkeit als Fläche für
Expositionen. Er steht im direkten Zusammenhang mit den Ausstellungen und kann  zu einem späterem Zeitpunkt zu einem grossen Saal
umfungiert werden.

Das aufgestockte Geschoss beinhaltet
den letzten Austellungsbereich in seinem Inneren, den Vortragsraum, der unabhängig
vom Rest des Gebäudes funktionieren kann, die Pädagogikräume, sowie die
Museumskneipe mit Austritt auf die Dachterrasse, die bei Happenings Ausblick in
den Stadtkern Kassels bietet und gleichzeitig als offene Ausstellungsfläche funktionieren
soll.

Die senkrechten Kommunikationselemente
ziehen sich über die gesamte Gebäudehöhe, zum einem die 2 voneinander
entfernten Fluchttreppenhäuser, zum anderen die öffenliche Treppe, die sich in
den Knotenpunkt des Gebäudes legt und die Verteilungerfunktion der Besucher in
die öffentlichen Expositionsflächen besitzt. Der sogenannte ´Tanz´ des
Panoramaaufzugs wird für den Besucher schon von weitem Sichtbar. Beeindruckend durch
die grosse Öffnung.

Aufgrund der Besorgnis der
Unverstandenheit der Zirkulationen und des allgemeinen Verständnisses des
Gebäudes, lassen wir die Sichten von einem zum anderen Ende des Gebäudes
fliessen. Es werden offene Räume kreiert, die
die Sensation des Gefangenseins garnicht erst aufkommen lassen. Die vorherrschenden
Mauern werden perforiert, so dass eine klassische Ordnung von Massiv und Offen
entsteht.

Der neue Gebäudekörper setzt
sich durch die auskragende ´Marquesina´ vom Bestand ab. Durch das von uns
integrierte Lichtband erhält das aufgestockte Geschoss eine schwebende Wirkung.
Zum einen trennt es alt von neu, zum anderen verschmilzen sie zu einer neuen
Einheit.

Die neuen Fassaden zur
Strasse werden aus sandbestrahltem U-Glas ausgebildet, somit dringt diffuses
Licht ins sein Inneres und lässt ohne weiteres auch Austellungen in diesen
Bereichen zu.

Si voleu saber què diu i com ho hem desenvolupat vos convidem a acompanyar-nos en el “Vull llegir la resta de….“

Per a situar-nos direm que la ciutat de Kassel té un museu de la ciutat que no s’avé amb l’ambició dels seus habitants. Recorda els museus antics que teníem ací fa uns quaranta anys enrere. Els Documenta ha modificat l’autopercepció que tenen de si mateixos i volen enlairar-se per una simple qüestió d’autoconeixement i projecció. Hem desplaçat una persona de l’estudi per a conèixer en viu i en directe l’entorn sobre el que pensàvem dissenyar. Heus ací l’edifici i l’interior del museu. NO es pot dissenyar sense saber per a què i per a qui, si volem saber el com i el què. Això és una de les premisses originàries d’aquest estudi d’arquitectura. Treballem per a persones, no per a ens imaginaris.

 
  ACÍ HI HA MÉS FOTOS

L’edifici és un antic edifici senyorial esbucat i enrunat durant la 2ª Guerra Mundial que fou reconstruït pels ’50. Modificant la situació d’accés principal de l’avinguda fins a col·locar-lo en un lateral del carrer que és un atzucac. Hi ha un parell d’estàtues que representen l’arquitectura i l’escultura que eren inicialment a la porta principal. Per tant no és un edifici escaient per a las seua finalitat; però és el que tenim i hem de remolar-lo per a obtindre un funcionament el més òptim possible.

L’interior és llòbrec i malendreçat i sense criteri expositiu. Desfasat en el temps. Malgrat que tinguen col·leccions històriques de gran vàlua que no poden exposar-hi públicament. Emmagatzemades. Amb continus afegits sobre l’estructura per a acoblar-se a les exigències de cada moment. Murs de maons del segle XVIII, del XIX i del XX. Pilars i matxons de maons i de formigó armat. Un totum revolutum. Urbanísticament ens trobem entre uns edificis dels ’70 dedicats a bancs que ultrapassen en tres o quatre altures aquest de tan sols tres; i en la zona de la dreta, hi ha un jardí eclèctic rococó que lliga visualment amb el parlament del landen que té un caire entre neorenaxentista i romàntic, amb tocs clàssics anglesos de Lord Burlington, Sir William Chambers, C. R. Cockerell, fins John Belcher en què tant arribaren a emmirallar-se els senyors alemanys de Bismark. Malgrat tenir un gran ventall d’arquitectes del nivell, entre ells, en Karl F. Schinkel. Coses del sucursalisme mental i un provincianisme militant, que després pot derivar en eixides endavant dramàtiques. Ací en sabem un fum d’això.

Com deia l’arquitecte J.A. Coderch de Sentmenat:

la internacional humana més nombrosa és la dels estúpids.

Hi hem afegit en la documentació lliurada uns apartats tècnics, que creiem que no són de massa interès per al lector ocasional, que obviarem en aquesta entrada. Anirem desgranant-hi l’única làmina que vos hem presentat i els pensaments que hi hem volgut implementar mitjançant els dibuixos de plantes, seccions i perspectives, etc. 

*************************************************************

Entrem en el text original:

Conservar el màxim que tenim. Augmentar l’imprescindible
d’acord a un programa de futur a mig i llarg tèrmini. Recuperar el passat i projectar-lo
en el present. Donar la mà a la contemporaneïtat dels Documenta en el trànsit
de renovació social de la ciutat de Kassel. Projectar la nostra ciutat en el món.
Urbanísticament diferenciar, morfològicament, allò permanent del contemporani.

Acoblar el modern (banc) veí amb el contemporani. Integrar harmònicament antic i
modern amb el contemporani en una unitat. Avui un museu és un centre de estudi,
difusió i debat.

No és, sols, la mansió de les muses. Es molt més.

Es un lloc
viu i atractiu per a la generalitat de la gent. Tota, no sols per als experts.
Té una funció social i general. Hi haurà espai per a exposicions permanents del
llegat però presentades de manera actual. Divertides, no pas avorrides com passa
en tants museus d’altres ciutats. Les propostes futures seran diverses, tant,
com l’espai que les acull. Per això serà un espai fluid i parcel·lable d’acord
a elles. Distribuïble amb panells mòbils. Amb la possibilitat de discussió i de
debat rere projeccions, instal·lacions artístiques. Cada esdeveniment, una
celebració. Un punt neuràlgic de la persistent i renovellada Kassel. Recuperem
l’entrada original en la Ständeplatz, monumentalitzant-la. D’acord a sa rellevància,
augmentem la seua escala. Tenim poc de diner per a
tanta ambició. Per això cal economitzar mitjançant una construcció
prefabricada. Reforcem tot el sistema estructural existent. Esponjant-lo d’ acord
a les directrius marcades en les bases concursals. Ha crescut en una planta i s’ha
allargat fins crear-hi un passatge semipúblic per al museu i, endemés, les altres
entitats que ja existien: els dos bancs. S’hi creen 4 places d’aparcament per al
staff del museu i una zona tangencial al braç secundari en el seu interior per a
desembarcament de material al muse. S’independitza l’accés de personal i el
visitant. S’implementa l’accés general a disminuïts físics.  L’estructura té la possibilitat de créixer
una planta més en un futur si fos necessària. La nova construcció és prefabricarà
de pilars i bigues prefabricats així com els forjats seran lloses alveolades o
de xapa col·laborants. També els tancaments. U-glass amb aïllaments. Les cobertes
invertides planes. Posseiran plaques fotovoltaiques i  tèrmiques. Les instal·lacions i centre de
transformació s’ubiquen en passatge i llocs estratègicament situats en coberta.
L’aire condicionat a la coberta. Es distribuirà amb conductes. Els buits s’han
dissenyat per a distribuir per tot l’edifici les diferents instal·lacions que
han de servir per al seu funcionament, registre i manteniment. S’hi cerca que
hi entre matisada la llum natural mitjançant el tractament del U-glass al àcid.
 

La Planta
baix és la planta noble. Accessible des del quadrat del cantó que es conforma
en un espai a triple altura. Les sales del Kasselforum, Kassel-Studio,
plataforma, etc són de accés fàcil. Igualment redistribuïbles en funció de la
magnitud de l’event a exposar. La petita cafeteria y la botiga ateses
conjuntament. 6 espais d’exposició distribuïts tangencialment sobre els
corredors de distribució.

*****************************************
Vull finalment agrair l’assessorament de dos savis: Josep Selva i JP Anketa en qüestions d’energies fotovoltàica i tèrmica en la coberta. També a F. Nebot en les d’electricitat, il·luminació i la inserció del centre de transformació en el passatge semipúblic que hem creat ex novo. A I. Miralles en qüestions d’insonorització i prevenció contra incendis. A JL Soler en les domòtica i ascensors i muntacàrregues. També a tot l’equip de l’estudi i, especialment, a eixa persona meravellosa que m’ha acompanyat en el bloc, donant-me consells off the record, i patint-me.

He decidit presentar-vos el premi Pritzker d’arquitectura d’enguany. Faré dos apunts. El primer, aquest, és la transcripció d’una entrevista de la gran periodista i escriptora d’arquitectura Anatxu Zabalbescoa a Peter Zumthor. Arquitecte que vaig descobrir mitjançant els llibres d’aquesta i ressenyes i, que en alguns apunts de l’antic bloc, ja vaig referenciar-lo alguna volta. I hi he afegit un  vídeo de la TV3 per tal d’aprofundir-hi una miqueta.
En el segon apunt, que faré, vos comentaré certes reaccions que han estat llançades des del stablishment periodístico-arquitectònic dels EUA en contra de la seua designació i concessió del guardó, en reconeixença al seu quefer arquitectònic, així com als plantejaments vitals respecte la vida i manera d’obrar senzilla. D’on tan poc de suc poden traure-hi mediàticament. Curiós. Ja vos en parle aviat. Heus ací l’aperitiu situacional.

L’entrevista, sense desperdici, que he traduïda és al “Vull llegir al resta…”

L’ENTREVISTA:

AZ:
Creieu en un destí?

PZ:Crec en mantenir la mirada capaç de veure i l’esperit
capaç de canviar.

AZ:
Però vostè canvia poc. És difícil posar-li data als seus edificis

PZ:….Bé….tinc molt clar què és el que no m’agrada. El
que m’agrada és  una altra història.

AZ:
Què li agrada?

PZ: Tot. Això és el que diuen els meus fills, que
m’agrada tot: llegir, passejar, estar amb els amics, jugar amb els meus néts,
caminar pel camp, fumar cigars, veure pel·lícules, escoltar música.
M’agrada tot excepte quelcom que no vulga fer.

AZ:
Per exemple, dissenyar per a Armani (rebutjà una passarel·la); per a Hugo Boss
(rebutjà fer-li una mansió pels seus hereus); o a Audi ( fiu el mateix pels
concessionaris).

PZ: Doncs mire, dissenyar un concessionari no és el somni
de la meua vida. Què hi farem !

AZ:
La seua arquitectura és el resultat de la manera de vida o, a l’inrevés, la
seua manera de viure es reflecteix en la seua arquitectura?

PZ: No és com jo visc, ni tan sols com treballe. És com
sóc. Jo visc i treballe com sóc. Per què sóc així? Això ja no ho sé. Algú, Déu,
m’hi fiu així. I com treballe i com visc és el mateix.

 AZ:
Mala vida?

PZ: De vegades costa arribar a final de mes. A l’estudi
en som quinze. I això requereix un cert volum d’ingressos. A voltes hem viscut
amb l’aigua al coll. Entenga’m, NO HA ESTAT DRAMÀTIC, però no ha estat una vida
de balafiaments!

 AZ:
Llurs fills viuen a Haldenstein i Vals. Cap no ha volgut emigrar a una gran
ciutat?

PZ: Per a què?; Açò és Suïssa. Ens agrada viure-hi a
llogarrets de les muntanyes. Quan n’arribes a un, si crides a una porta, o bé t’obre un granger, o bé una criatura terrorífica….mai no se’n sap (riu). És broma.
Ningú no creu que una vida en un poblet 
siga rural. Jo mateix estic a una hora escassa de Zuric. El mateix que
vós trigueu d’arribar al vostre aeroport.

AZ:
Doncs sí. Què és el millor de viure a un poble?

PZ: Hi tens temps. M’agrada la natura, el paisatge. No
se’n port una idea de que visc aïllat. Hi ha una ciutat de 35.000 habitants a
cinc minuts, Suhr.

 AZ:
Té amics dins del món de l’arquitectura?

PZ: sí.

 AZ:
Estrelles mediàtiques?

PZ: Bé…..Steven Holl o Jean Nouvel, que em telefona força. Em diu que sóc el millor.

AZ:
i vós què li contesteu?

PZ: Crec que ha fet molts edificis excepcionals.

AZ:
És curiós que ell l’admire quan llurs valors són tan divergents amb  els de vostè.

PZ: Nouvel té sempre grans idees. No l’interessa allò
petit. De tota manera, la setmana passada, quan sopí amb ell, li preguntí que perquè construïa tant. M’agradaven més els seus projectes d’abans.

AZ:
Què li contestà?

PZ: Que tenia fam!…(rialles). Diu que s’ha deixat la
vida fent concursos que moltes voltes no ha guanyat. I, ara que pot, ho vol fer tot.

N’és humà !

AZ:
Mentre dissenyava les famoses termes, Zumthor participà en el concurs per a
construir el Kunsthaus
de  Bregenz, un poble austríac   a una hora de sa casa.

PZ: Volia fer quelcom funcional i discret. Em proposí fer
un edifici inundat de llum, però sense finestres. Tractàrem de retallar la
façana per a deixar entrar-hi la llum. Però no funcionà. Emprarem vidre llavat
a l’àcid, que reparteix la llum abans de que entre a l’edifici. Allà no importa
d’on arriba la llum: sempre hi entra de forma horitzontal. Dins, uns buits
entre les plantes l’atrapen i la distribueixen. Por això sembla que el museu
levite.

AZ:
Matèric, però amb una curiositat que el porta a experimentar amb tota mena de
materials, arcaics i nous, Zumthor pertany al grup d’arquitectes solitaris: no
viu preocupat ni per l’escala ni per la quantitat, tot fent el seu treball al
marge de la moda.

PZ: Fa anys que rep cartes de gent. Sembla que els meus
edificis els parlen. No sé que hi aportaran els meus projectes a
l’arquitectura, però sé què aporten a la gent.

AZ:
La seua idea d’un edifici és que siga alhora capaç de parlar d’un lloc i del
món sencer. Com és possible?

PZ: No ho sé, però la millor arquitectura sempre ho fa
possible. Avui gairebé, qualsevol ciutadà del món, té una idea del món. Vivim
en connexió, perpètuament informats. El nostre món ha de reflectir aqueix
coneixement. Si un edifici meu pareix arcaic i alhora molt contemporani, crec
que ho he aconseguit. El que faig m’agrada fer-ho amb passió i entrega. Si
quelcom no m’anima a alçar-me enjorn, per a què fer-ho?

AZ:
Quan Zumthor s’enlairà, tan sols fa cinc anys, començà a construir apartaments
a Finlàndia, un museu i un memorial a Noruega i un bastió a Leiden (Holanda).
Dissenya, àdhuc, els cellers Pingus a Valbuena de Duero (Espanya): una
queixalada al paisatge per a aprofitar el pendent i treballar l’extracció per
gravetat i no per bombeig. Però no mai s’arribà a construir.

PZ: Crec que l’amo em fiu l’encàrrec entusiasmat quan
cregué que era un viticultor genial i l’hi vingué gran. Somnià i després retornà
a la terra. No crec que els faça. No he tornat a saber-ne res d’ell. Em pagà el
meu treball. Massa diners per a una cosa que ha quedat en un no-res.

AZ:
En aquell moment li arribàvem encàrrecs de diversos països. Fou, però, a
Alemanya, on el reclamaren insistentment. El criden a Berlín per a fer una
galeria d’art. I per a aixecar el seu projecte més ideològic: La topografia del terror , en l’antic quarter de la
Gestapo. Tot era transparent per a recordar els crims. Però fou abandonat. Allò
que s’arribà construir fou solsit. A Alemanya, però, han quallat dos de llurs
grans obres. La capella del germà Klaus a
Mechernich, prop de la frontera holandesa, fou un encàrrec del granger
Hermann-Josef Scheiddeweiler i la seua muller, Trudel. Ells mateixos la
construïren amb l’ajut d’amics i veïns, reuniren 112 troncs molt alts i els
recolzaren un contra un altre formant una tenda de campanya. Durant 24 dies
posaren capes de  formigó de mig metre. Després calaren foc que  assecà els troncs. Després els hi retiraren. La balma resultant té un aspecte certament
sagrat. No molt lluny, al centre de Colònia, el Museu d’Art Kolumba
comparteix aqueixa qualitat. S’aixecà sobre les ruïnes d’una església gòtica
enderrocada per un bombardeig en la Segona Guerra Mundial. Avui costaria de
datar el nou edifici.

 AZ: Que un outsider com vostè, al marge de
la moda, obtinga el Pritzker, indica que alguna cosa es mou en l’àmbit de
l’arquitectura?

PZ:
No sé si alguna cosa es mou. L’arquitectura actual té massa teoria i massa
d’espectacle. A mi m’apassiona l’arquitectura, i és prou amb l’atmosfera, els
buits, l’experiència física i tàctil d’un edifici per a que no calga ficar-hi
res més. Ficant-hi tantes coses estem perdent-la…si perdem la bellesa de
l’arquitectura, sols ens hi quedarem amb imatges. I una imatge no és un
edifici.