NOSAL3 en som + de tres

Agenda ludicombativa comentada.

No a la corrupció, Camps dimissió. Ahir a la plaça Manises de València.

                Us adjuntem algunes fotos de la concentració d’ahir,
que sota el lema “No a la corrupció, Camps dimissió” es va convocar per la
xarxa social “Feisbuc”… en quinze dies!

Segons La Sexta (única
cadena de TV que veiérem per allà) hi hagué unes 9.000 persones concentrades!.
Nosal3 no som tan optimistes, i segons els nos3 càlculs, diríem que hi hauria
unes 2.000 persones, que ja en són, ja, per a un acte fora de partits i de
mitjans de comunicació!.

                Anàrem en el trenet de la línia 1 de FGV (la maleïda),
i el viatge va ser molt grat, perquè ens acompanyava (o acompanyàvem) l’incombustible
Josep Lluís Bausset, que amb 98 anys encara s’enfila al ten i se’n va cada
setmana, dissabte a veure la partida de trinquet de “Pelayo”, i dilluns a la
tertúlia de La Societat Coral El Micalet, quasi res!. Parlàrem dels nefastos
resultats de les eleccions europees i arribàrem a la conclusió que els polítics
només fan política per guanyar les eleccions, després es limiten a fer de “gestors”
de la cosa pública.

                Per al proper dissabte, dia 20 de juny hi ha
convocada una altra concentració, a la que ja hem fet referència en aquest
bloc, però que la tornem a especificar, per si no vàreu poder assistir a
aquesta i voleu “redimir-vos” d’estar inactius front a la impunitat amb què es
belluguen els nostres “governants”. Aquesta concentració demana la paralització
del circuit urbà de la Fórmula 1 i exigeix que els diners que es van a gastar
en ella es destinen a fins socials, que ausades que fan falta!.

               L’única errada que vam observar ahir, va ser que no es pensà que per a eixe dia la plaça de la mare de Déu estava plena de les “Roques” (creiem que es diu així…) del Corpus per l’endemà, i un escenari on es representava no sé què, i una batalla de coixinades… (no coxinades eh!) tot muntat per rebentar (o així ho semblava) la concentració. Finalment es va fer a la plaça Manises, i acabàrem envoltant el Palau de la Generalitat amb una cadena humana.

                Bé, es mireu les fotos, penseu, pensem (que diria l’amic
Òscar Briz) i a l’altra veureu com sí que aneu a votar i a manifestar-vos, paga
la pena.

 

 

“La llengua, l’amor” Joan Fsc.Mira, article de l’Avui del 30 de maig.

        Al fil del text ressenyat per
valldalbaidi el seu bloc, el qual dóna títol a aquest apunt
i que us reproduïm dintre, ens han vingut al cap altres casos on la llengua en
la qual s’expressa l’autor no és o no deuria ser la que utilitzés per als seus
escrits.

         El primer cas, i per nosal3, més flagrant, és el de José
Protasio Rizal-Mercado y Alonso Realonda
(Filipines 1861-1896), que entre
moltes altres coses i ocupacions de la seua curta vida, es va convertir en
heroi nacional filipí. Criticà amb clara valentia el deficient i teocràctic
govern colonial espanyol. La seua primera obra (i les que vindran després),
Noli me tangere” va ser cabdal per l’afermament del nacionalisme filipí… en
la llengua de l’opressor!. (Per cert, els dos enllaços que us faig també són en
castellà, la viquipèdia encara no coneix aquest autor i la seua obra).

         El segon, conegut de tothom (fins i tot per la viquipèdia) i
del qual no crec que la meua aportació puga dir res de nou, ni descobrir aquest
autor internacional a ningú, us l’enllace amb el seu nom i quan el legiu ho
entendreu: Vladimir Nabokov, rus de naixença, acabà escrivint les seues millors
obres en anglès.

         Amin Maaoluf: tampoc crec que faça falta dir gaires coses
d’ell, hi teniu l’enllaç per esbrinar-les. El seu cas és més especial, ja que
la seua procedència (dels seus pares) és molt variada i el seu lloc de naixença
encara arrossega una guerra encoberta, on es mesclen religions, llengües,
polítiques, territoris… Beirut. (La viquipèdia també el coneix).

         Tahar Ben Jelloun, marroquí que escriu en francès. Ha
guanyat diversos premis, entre ells el Goncourt. L’enllaç és a la wiquipèdia,
ja que en la “viqui” no el coneixen tampoc.

        

         Per suposat que en deuen haver més, però aquest són els qui
nosal3 coneixíem i ens ha semblat que compartir-los no pot fer mal a ningú.

Bon dia.

 

            

LA FORMA I LA DIMENSIÓ INTERNA DE LA
VIDA

La llengua, l ‘amor

Joan F. Mira / Escriptor

 

            En un
llibre del 1996, Le monolinguisme de l’autre, el gran, peculiar i
discutit filòsof Jacques Derrida es presentava ell mateix, no sé si irònicament
o seriosament, com “el darrer defensor i il·lustrador de la llengua
francesa”. I en una entrevista publicada pocs mesos abans de morir, el
2004, afirmava que aquesta és una llengua, “que no em pertany, tot i que
és l’única que tinc a la meua disposició, i encara!”. Derrida, l’inventor
del desconstructivisme, el teòric del postestructuralisme (qualssevol que
siguen o signifiquen aquestes doctrines, o matèries o mètodes, que no se sap
del cert), probablement el pensador francès més llegit universalment, sobretot
a les universitats nord-americanes, possiblement un dels últims grans
“mestres de pensar”, com en diuen a França, Derrida, doncs, ha
omplert pàgines i pàgines expressant la intensitat de la seua passió per la
llengua francesa. La passió d’un home que no era francès “de soca” ni
de naixement, ni de terra i, segons com, tampoc d’història. Però era francès de
llengua, i això pot ser més fort que qualsevol altra raó de ser.

            “L’EXPERIÈNCIA
DE LA LLENGUA és vital, no cal dir-ho”, ens recorda: “Mortal, i
doncs, en això no hi ha res d’original.” Bé, segurament no hi ha res
d’original, però és una idea, una realitat, un fet, que en alguns països, i els
parlants i escrivents en certes llengües (com ara en llengua catalana, i no
vull ser indiscret ni imprudent), sembla que fa temps que han oblidat, o que
ignoren i menyspreen: l’experiència de la llengua és vital, i mortal. Ho és per
a qui la parla, la llegeix, l’escriu, és a dir per a qui la viu, sobretot si
viu amb consciència de viure-la: per a qui fa de la llengua no solament un
mitjà de locució i de comunicació ordinàries, sinó el mitjà i el vehicle i la
forma de les idees, de les sensacions, de l’art de parlar i d’escriure
expressant, si pot ser amb un punt d’estètica, el propi món, el món dels altres
o, simplement, “el món”. Llavors una llengua és també la forma i la
dimensió interna de la vida, i això no és patriotisme barat, és una altra cosa
més completa i seriosa.

            DERRIDA,
PER CONTINGÈNCIES de la geografia i de la història, era un jueu francès
d’Algèria, de la generació nascuda abans de la independència. Una singularitat
complexa, dins de la qual havia d’optar, si és que això era possible. En Le
monolinguisme de l’autre,
explica la relació gairebé inexpressable d’un
jueu algerià amb la llengua francesa: l’única llengua seua, estimada amb passió
i amb respecte, però que, en tant que algerià i que jueu, era “la llengua
de l’altre”, la dels francesos que la imposaven com a única, la que feia
impossible que el jove Jacques poguera emprar o sentir com a pròpia la llengua
pròpia del país on va nàixer, l’àrab dels carrers i dels pobles, l’idioma dels
seus veïns i compatriotes. Ens podem preguntar què era, com es definia o s’identificava,
un jueu nord-africà a mitjan segle XIX. Per la geografia, potser com a
marroquí, algerià o tunisià. Per la religió (i per tradició, per memòria,
família, i més coses) com a jueu. Per la vida social i econòmica, per relacions
molt antigues, com a part del món àrab. ¿I en què i a través de què es podia
identificar amb els francesos colonials, com podia convertir-se en
“francès”?

            ELS
SEUS BESAVIS, RECORDA, eren encara molt propers als àrabs, per llengua i per
costums; certament no eren europeus, ni francesos. Però l’àvia, a finals del
segle XIX, ja educava les filles com a burgesetes parisenques, amb bones
maneres i lliçons de piano. I dues generacions després, el jove Jacques -com la
major part dels jueus d’Algèria, ja molts d’ells professors, metges, advocats,
professionals- hagué de mudar-se a França. No sé si es pot dir que aquells
jueus algerians de mitjan segle XX ja “eren” i se sentien
“francesos”, segurament sí. En tot cas, era la vida que els havia
tocat, era la història, i era una identitat assumida, que tampoc no sé si se’n
pot dir nacional. “I de la mateixa manera que estime la vida -assegura
Derrida- i la meua vida, estime allò que m’ha constituït, que té la llengua com
a element propi, aquesta llengua francesa que és l’única llengua que em van
ensenyar a cultivar, l’única també, doncs, de la qual jo em puga dir més o
menys responsable”.

            ¿I
QUÈ HA DE FER ALGÚ QUE TÉ una llengua com a substància i element bàsic de la
pròpia experiència de viure? Doncs l’ha de tractar “d’una manera no diria
perversa, però sí una mica violenta.” “Per amor,” diu Derrida.
“L’amor en general passa per l’amor a la llengua, que no és ni
nacionalista ni conservador, però que exigeix proves, i superar proves. No es
pot fer qualsevol cosa amb la llengua, que ens preexisteix, que ens sobreviu.
Si hom afecta la llengua d’alguna forma, ho ha de fer de manera refinada,
respectant, en la falta de respecte, la seua llei secreta. És això, la
fidelitat infidel…”. Em semblen unes ratlles bellíssimes (en francès són
encara més belles: és natural…), i em sembla una idea, una actitud, una
ètica, que els escriptors i els parlants públics en llengua catalana haurien de
meditar seriosament: l’amor, la lleialtat, un cert refinament. I un sentir-se’n
responsable, que té una càrrega d’ètica personal i compartida.

            “JO
VISC D’AQUESTA PASSIÓ -conclou Derrida- si no per França, almenys per alguna
cosa que la llengua francesa ha incorporat des de fa segles. Supose que si
estime aquesta llengua com estime la vida, i de vegades més de com l’estima
aquest o aquell francès d’origen, és perquè jo l’estime com un estrany que hi
ha estat acollit, que s’ha apropiat d’aquesta llengua com la seua única
possibilitat”. ¿Què hauríem de dir o d’afegir els qui, com jo mateix i els
meus companys de generació, i els d’abans i també molts de després, hem hagut
de fer nostra, amb el mateix amor, una llengua que no ens van “ensenyar a
cultivar”, una llengua que era pròpia i no ho era, al costat i per sota
d’una altra que era l’única que sí que ens ensenyaven a cultivar com a pròpia
sense ser pròpia? ¿I què hem de fer si patim, encara, aquesta forma perversa de
“monolingüisme de l’altre”? No sé si amb amor, lleialtat, i una
delicadesa refinada en tindrem prou. Estic segur, però, que sense molt de tot això,
no tindrem res.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 24. Dissabte,
30 de maig del 2009

 

TRADUCCIÓ:”Pecats de l’Església” de Soledad Gallego-Díaz a El País, 7 de juny.

   Un altre article que carrega les tintes contra la superestructura esclesiàstica (que rima amb orgiàstica). Soposem que haureu detectat que ens cau bastant malament tot el que tinga a veure amb l’Església i les seues jerarquies. I és que del que hauria de ser la Fe en Crist i els seus ensenyaments al que realment es fa des dels llocs de poder d’aquesa Institució hi ha anys llum, per indicar una distància comparable.
    Que sacerdots abnegats, obstinats i compromesos realment en els ensenyaments de Jesucrist (solidaritat i ajuda als pobres, rebuig de tota forma d’abús del poder establert, estima universal entre el gènere humà…), els qui professen el que s’anomena Teologia de l’Alliberament estiguin sent perseguits i apartats de les seues parròquies, quan no manats assassinar (no estem dient directament pel Vaticà, que conste) i aquest assasinat queda impune deuria de revoltar-nos. Quan l’Església no ha condemnat règims dictatorials i fins i tot s’ha aliat amb ells per sembrar el terror entre la població (l’espiritual i el material) ha acabat signant la seua renuncia a que algú se’ls cregui. O canvien radicalment de discurs o a poc a poc es quedaran sense feligresos. Bé, es quedaran amb els qui viuen d’ells. Dintre l’article, que ens hem enrotllat massa.

A la imatge, Lot i les seues filles de Peter Paul Rubens.

OPINIÓ

Pecats de l’Església

SOLEDAD GALLEGO-DÍAZ 07/06/2009 El País.

         Un dels recursos més extraordinaris que
posa Internet a l’abast de qualsevol persona és acudir als textos originals, les
cites completes, els documents íntegres, sense haver de conformar-se amb
versions i resums de vegades clarament esbiaixats o molt discutibles. En moltes
ocasiones resulta realment sorprenent comprovar quina part quedà escamotejada per
les interpretacions que ens han arribat a través de la història.

         L’Església se les ha arreglat per a que
l’escala de perversitat siga benèvola amb els seus prínceps.

         Convé llegir l’informe íntegre sobre l’abús
que patiren els xiquets a mans de religiosos i sacerdots a Irlanda.

         Un exemple magnífic el constitueix la
història completa de Lot, un home al qui s’ha vingut posant com a exemple, en
el cristianisme, d’integritat i de bondat, l’únic, amb la seua família, que se
salva de la pluja de foc que cau sobre Sodoma. Segons ens han contat, Lot acollí
en sa casa a dos forasters -dos àngels, encara que ell no ho sabia- als qui
defensà contra els altres homes del poble que volien violentar-los. Veuen com els
textos sagrats estan en contra de l’homosexualitat?, expliquen els exegetes
cristians. Ningú sembla voler continuar amb la lectura completa del Gènesi
19.
Sens dubte perquè el text segueix així: “Lot sortí on ells (els qui
reclamaven que els lliurés als forasters), tancà la porta darrere d’ell. I digué:
‘Si us plau, germans, no facin aquesta maldat. Mirin, aquí tinc a les meues dues
fillas que encara no han conegut baró. Els les trauré i facin amb elles com millor
els sembli; però a aquests homes no els facin res, que per a això han vingut a l’empara
del meu sostre’…

         Segons el Gènesi, són aquestes dues adolescents
les que, fugint del sofre i del foc diví, refugiades en el mont, a soles amb son
pare i aïllades del món, s’obstinen en cometre incest amb Lot, a fi d’assegurar-se
descendència. “En efecte, proveïren de vi a son pare, entrà la major i es gità
amb ell, sense que ell se n’assabentés de quan ella es gità ni de quan es llevà”.
El monstre d’Amstetten fou provocat per la seua filla adolescent, podrien
dir ara alguns lectors bíblics una mica despistats i sempre comprensius amb aquests
delictes.

         En qualsevol cas, l’Església sempre ha
cregut que existeixen graus en el pecat i, generalment, s’ha apanyat per a que
l’escala de perversitat siga benèvola amb els seus prínceps: és molt més greu
que es realitzen avortaments (per molt que existeixin lleis que el regulin) que
el fet de que desenes, centenars de sacerdots i religiosos catòlics irlandesos
hagin comés abusos amb centenars, milers de xiquets i xiquetes, confiats a la seua
custòdia i educació. Sempre hi ha graus, diu el cardenal Cañizares. Sempre hi ha
graus, pensava Lot, disposat a que desenes d’homes violaren a les seues dues filles
petites si a canvi protegia a dos homes confiats a la seua hospitalitat.

         Per a ponderar millor què considera l’Església
pecat greu, convé llegir el Gènesi 19 i convé llegir l’informe íntegre sobre l’abús
que patiren els xiquets i xiquetes a mans de l’Església catòlica d’Irlanda, una
de les més influents del món i una de les que més poder exerceix sobre la vida
dels seus feligresos. (http://www.childabusecommission.ie)

         Ve al cas, també, la lectura completa
de la famosa cita de Lord Acton: “El poder tendeix a corrompre i el poder
absolut corromp absolutament”. Lord Acton era un aristòcrata catòlic i tenia
un periòdic, The Rambler, on promovia la llibertat religiosa i política.
Afirmava, diuen els seus biògrafs, que l’Església compleix la seua funció
animant la recerca de la veritat científica, històrica i filosòfica, i promovent
la llibertat en el món de la política. A Lord Acton l’inquietava el poder
absolut que diuen tenir el Papa i els bisbes: quant més poder, més corrupció, fins
i tot en l’Església. El periòdic durà tres anys.

         La frase esmentada figura en una carta
que escriví a un bisbe anglicà: “No puc acceptar la doctrina de que no devem
jutjar al Papa o al Rei com a la resta dels homes, amb la presumpció favorable
de que no feren cap mal. Si hi ha alguna presumpció és, precisament, contra els
ostentadors del poder, incrementant-se a mesura que ho fa el poder. Tot poder tendeix
a corrompre i el poder absolut corromp absolutament”.

La frase
continuava en un punto i seguit, tan habitualment escamotejat com el context (poder
del Papa) que la precedia. Deia així: “Els grans homes són quasi sempre
homes miserables”.

TRADUCCIÓ: Article de Félix Población a Público, 7 de juny.

      Un altre article que ens parla d’un llibre que ens destapa les més tèrboles intrigues vaticanes. Per anar posant-lo a la llista de pendents.
     
      El llibre es titula Juan Pablo I. Caso Abierto, i està escrit per Jesús López Sáez, teòleg progressista, fundador de la “Comunidad de Ayala”. Joan Pau I sembla que va abraçar la Teologia de l’Alliberament, i això no agradà, ni agrada a la cúria romana. Segons ells, els pobrets s’han de conformar en rebre la caritat cristiana, però no deuen voler aspirar a eixir de pobres…

Més hipòtesis
sobre la mort de Joan Pau I

Un nou llibre
sosté la tesi de que el Papa pogué ser assassinat.

 

Albino Luciani.

FELIX POBLACIÓN
– Salamanca – 07/06/2009.- PÚBLICO -.

         Jesús
López Sáez és un sacerdot i teòleg progressista, fundador de la “Comunidad
de Ayala”, que acaba de publicar el seu tercer llibre sobre la personalitat i estranya
mort de Joan Pau I. En “Juan Pablo I. Caso abierto” (Editorial Sepha), l’autor
sosté la tesi de que el Papa pogué ser assassinat.

        La raó
oficial de l’òbit fou un infart de miocardi
, un diagnòstic que xoca amb la bona salut de la que
gosava el Pontífex, qui mancava d’antecedents patològics coronaris. Quan fou trobat
mort en la seua habitació, el 29 de setembre de 1978, el quadre no responia a les
característiques d’un atac cardíac. Albino Luciani estava reclinat, amb les ulleres
posades, uns fulls de paper en les mans i un aguait de somriure als llavis. La
causa real de la mort hauria estat, segons l’autor, la ingesta d’un poderós
vasodilatador.

         López
Sáez aporta altres informacions d’interès en el seu llibre. A més del testimoni
del metge personal de Luciani sobre el seu bon estat de salut, inclou dades
sobre la devolució voluntària per part del Vaticà de 250 milions de dòlars als
creditors del Banc Ambrosià, el que implica la responsabilitat de la Santa Seu
en la fallida del mateix. També dedica pàgines al judici de l’Ambrosià, les majors
condemnes del qual cauen sobre la lògia P2, el que revela la seu implicació. I
aborda temes tan polèmics com la investigació del jutge Carlo Palermo sobre el
tràfec internacional d’armes i droga
, amb incidència en els negocis
vaticans; la sorprenent mort del periodista Marco Pecorelli autor d’una crònica
en la qual anunciava la mort de Joan Pau I i un informe secret del cardenal
argentí Eduardo Pironio sobre la reforma de la cúria, segons testimoni del
conseller teològic del Papa, Germano Pattaro.

Conclave d’intrigues

         Per a l’autor
del llibre, alguns d’aquests canvis xocaven amb el criteri del secretari d’Estat,
el cardenal Villot, per estimar que traïen l’herència de Pau VI. “L’escàndol
IOR-Banc Ambrosià gravità sobre el conclave que elegí a Joan Pau I, però molt
més sobre el que elegí a Joan Pau II, que era precisament el candidat de Villot.
Joan Pau I sabé, als pocs dies del seu pontificat, qui anava a ser el seu successor,
doncs no desconeixia tampoc la possibilitat de que fóra assassinat”,
afirma López Sáez.

         L’efímer
pontificat de Joan Pau I durà 33 dies. Fou un pontífex que abraçà la Teoria
de l’Alliberament.
“La teologia (…) ha d’apropar-se als perseguits
de qualsevol poble, allà on també són perseguits els missioners i els bisbes”,
manifestà. En la tardor de 1975, amb ocasió de les cinc darreres execucions de
la dictadura franquista, Luciani donà suport a la petició de clemència del seu
predecessor, Pau VI, i condemnà el rigor repressiu del règim.

         Hui seria
inimaginable esperar un Papa similar a Luciani, vista l’actual involució de l’Església.
“Es vulgui o no, la vella cristiandat s’esfondra, no aguanta els canvis
profunds i accelerats del món contemporani. A Joan Pau I, com a Crist, li costà
la vida voler expulsar als mercaders del temple”, conclou López Sáez.

“Un home a les fosques” de Paul Auster.

Bé, ja comencem a posar al dia les darreres lectures. Els disgustos electorals no ens predisposaven per a escometre feines de pensar, i per això ens hem refugiat uns dies en la traducció, on no ens hem hagut d’escalfar massa el cap.
 
   Una vegada passat el daltabaix, tot esperant a veure com quedarà el dissabte la concentració “No a la corrupció, Camps dimissió”, a la que us tornem a convocar, passem a fer una petita ressenya de la novel·la indicada al títol.

   A la reunió del Grup de Letura amb Urbà Lozano de l’altre dia, va eixir el nom de Paul Auster per posar un exemple del recurs de les casualitats (o alguna cosa així) i l’Urbà Lozano va dir que sí, però que el primer Paul Auster, no així l’últim que hi havia escrit. No sabem si incloïa aquesta novel·la o es referia a “Viatges per l’escriptorium” o Brooklyn follies”, que no ens hem llegit perquè les referències i ressenyes els criticavem bastant. I si es referia a aquesta novel·la, ens agradaria que ens ho expliqués, perquè nosal3 hem trobat que s’assembla, i molt al Paul Auster de “Trilogia de Nova York” (no tan bona, però, tot s’ha de dir) o “Experiments amb la realitat”. Per cert, hem de dir que té raó quan, en enllaçar-nos, a aquest bloc li diu “Nosal3 EN som més de tres”. Li cal el pronom feble perquè sinó la frase queda coixa… més de tres… què?…. Si no es diu, s’ha de posar el pronom. Ho haurem de canviar. I gràcies Urbà per, tan subtilment, fer que millorem la nostra gramàtica, ets un bon mestre. 

   Bé, que passeu un bon dia, i si podeu, agafeu aquesta novel·la que pensem no us decebrà.

“Un
home a les fosques”

Paul Auster.

            D’aquest
autor ja havíem llegit i tenim a casa la seua genial “Trilogia de Nova York”,
que a més també tenim en la seua versió de còmic, dibuixada per Mazzucheli de
manera portentosa; “Lulu on the bridge”, guió de la pel·lícula que va rodar
després com a director, i que encara no hem vist; i “Experiments amb la
realitat”. Alguna altra novel·la ens hem llegit d’ell treta de la biblioteca
com “La música de l’atzar” i alguna altra. Per qui s’hagi llegit alguna d’aquestes
obres ja coneixerà l’estil de Paul Auster. D’algunes produccions posteriors no
hem vam fer gaire cas perquè les crítiques no parlaven massa bé d’elles, i
posem per cas “Brooklyn follies”, que algun amic va llegir i el seu comentari
va fer que ens el saltéssim.

            Segons
totes les crítiques, amb “Un home…” retorna a la seua manera original d’escriure,
manera que el distingeix de la resta d’autors perquè mescla de manera gairebé
angoixant la realitat amb la ficció. Recorda molt a David Lynch, sobretot la
seua pel·lícula “Lost Highway”. A “Un home a les fosques” comença amb un personatge,
d’edat avançada,  que no pot dormir i que
per entretenir-se comença a imaginar una història, i dintre d’eixa història
(els Estats Units en guerra civil als dies actuals), algú decideix que s’ha de
matar qui està pensant la història per a que aquesta s’acabi. Crea així un món
paral·lel, on la supressió d’un element d’un d’ells, suposaria l’alliberament de
l’altre.

            Ara, copiem la ressenya de la
contraportada:

            “En un
estat d’ànim tan fosc com la nit d’obsidiana que envolta el món, Paul Auster
ens torna a sorprendre amb una novel·la devastadora amb múltiples realitats. La
història transcorre en una sola nit. August Brill té setanta-dos anys i s’està
a casa de la seva filla a Vermont. Quan l’insomni no el deixa descansar, ajagut
al llit, s’explica històries per evitar pensar en coses que preferiria oblidar –
la mort de la seva dona, la infinita tristesa de la seva filla per la pèrdua
del seu marit, el cruel assassinat de la parella de la seva néta Katya. Una d’aquestes
nits en blanc, en Brill s’imagina una cruenta guerra civil als Estats Units.

            “Un home a
les fosques” és una novel·la dels nostres temps que exigeix ser llegida i
rellegida. Una obra que ens obliga a encarar-nos a la foscor, el drama, de la
nit; i alhora celebra l’existència dels afectes i els jocs quotidians que fan
que malgrat tot, aquest estrany món continuï avançant.”

 

            “Per mi
escriure ja no és un acte de voluntat, és una qüestió de supervivència”. Paul
Auster.

 

            “Aquesta
és la gran virtut d’un gran novel·lista: la cordialitat vers els lectors, la
generositat, l’entrega; eclipsar-se un mateix en favor de la lliçó que
ofereixen els esdeveniments de la vida”. Jordi Llovet,  El País.

           

            Paul
Auster juga molt amb les casualitats, i per a qui està avesat a com les fa
servir, fins i tot pot semblar-li (a nosal3 ens ha passat), en llegir algun
passatge, que en un moment determinat està dient el que diu expressament per a
nosal3, connectant d’una manera tan instantània amb el que ens passa pel cap en
eixe moment, que, per uns segons et veus dintre de la novel·la, i no exagerem.
A més, com té eixa facilitat per mesclar realitat i ficció, de vegades podem
perdre la noció que això que llegim és ficció, i creure’ns que és una realitat,
i menys mal que cap personatge, en aquesta novel·la es diu Paul Auster, com en
altres, que si no…

 

Dos articles de Gran Wyoming a Público. Quines grans veritats que diu!

   Hui estem amb ganes i volem llevar-nos del damunt coses acumulades. Ara dos articles acumulats del Gran Wyoming a Público, a la columna asuntos&cuestiones, que nosal3 hem traduït assumptes&qüestions.
    El primer “Contra la manipulació” tracta de la hipocresia que sovint envolta els actes benèfics, la idea sembla haver-la presa d’una tira còmica del Mauro Entrialgo, uns dies abans i que anava en el mateix sentit (l’afegim com a il·lustració del text, el que no sabem és si eixirà o què).
    El segon, “L’obssesió pel sexe” aporta noves percepcions de la personalitat d’aquells que, en nom de la família i de la església, anatematitzen els nous drets i lleis individuals assolits per a tots nosal3.

Assumptes&qüestions

Gran Wyoming

PÚBLICO.- 24
de maig de 2009.

Contra
la manipulació

 

         Vaig col·laborar en l’organització d’un
concert benèfic i els únics que no cobraren, com en tots els que hi he
participat, foren els artistes, que mira per on, eren socis de l’SGAE. La publicitat
en els mitjans de comunicació es menjà la major part  dels guanys, concretament vint-i-set mil
tres-cents vuitanta euros (vint mil quatre-cents cinquanta-tres entre La Ser i El País que, a més, es van
haver de pagar a bestreta. El qui cotitzà va haver de manllevar els diners). Per
això em sorprèn que eixos mateixos mitjans s’escandalitzen afirmant que és
vergonyós treure “tallada” d’un acte benèfic i carreguin contra els únics que
no demanaren res. Agraeixo el descompte que ens feren, però en un acte de
coherència haurien de  tornar-nos els
diners. A més, els artistes cediren el que els corresponia de drets d’autor,
tema que no s’ha resolt (si un canta una cançó del Lennon, per exemple, ja està
muntat l’embolic).

         També guanyen diners els grans
magatzems que venen entrades, cobren comissió. Cobren tots els qui treballen en
la infraestructura, els que lloguen el local, les tanques, les cadires, els serveis
del bar, els proveïdors de begudes, seguretat, etc…, tots, menys els
artistes. Són els únics que donen el seu treball totalment debades i són ells,
precisament, els que s’enduen l’hòstia en portada. És molt injust i així cal
contar-ho, encara que m’incloguin en la seua campanya de desprestigi intentant
restar-me credibilitat amb adjectius que no venen al cas, per fer ús de la
llibertat d’expressió, una llibertat que haurien de ser els primers a defensar,
al mateix temps que el seu negoci, que no és el nostre.  

 

+Assumptes&qüestions

Gran Wyoming

PÚBLICO.- 7
de juny de 2009.

L’obssesió
pel sexe.

 

         Els senyors del “Foro de la Familia”
deuen dedicar molt poc temps a les seues, ja que desenvolupen una activitat
trepidant. Pot ser aquesta carència la que els ha conduït a un estat de
permanent inseguretat, a viure al caire de l’abisme patològic. Així, davant
qualsevol temptació, creuen que els seus fillols es lliuraran sense pudicícia a
la promiscuïtat, el divorci, l’homosexualitat, la interrupció de l’embaràs, el
canvi de sexe, l’ús indiscriminat de la píndola del dia després, amb el consegüent
daltabaix hormonal, paral·lel a una disgregació total de la personalitat.

         Aquests senyors no deuen estar molt
segurs de la solidesa de l’educació que donen als seus fills si, davant la
promulgació d’una llei que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe,
entenen que tothom va a fer-se homosexual. Per això parlen “d’atacs a la
família”. Per a ells l’única raó per la que algú triaria casar-se amb una altra
persona de l’altre sexe és que no li quedés més remei.

         Aquest esquema de pensament sembla
comportar una homosexualitat latent, ja que converteix la possibilitat d’elecció
en negació de la seua situació actual. Quan algú entén que si no es reprimeix l’homosexualitat
es converteix en una plaga generalitzada, el seu inconscient està delatant què
és allò que ell prefereix. Haurien de definir la seua sexualitat en compte d’intentar
generar una alarma social paranoide. Tal vegada no és massa tard per a
trobar-se a sí mateixos i eixir d’aquest gegantesc armari de sagristia on
cohabiten amb fantasmes sodomites, traumes i arnes. Seria un gran triomf de l’amor.

 

  

TRADUCCIÓ: “Aprende a Esperar” de Ramon Besa a El País, 10 de juny

Un altre article recomanat per la Roser Giner que no té res a veure amb el que tant corre en aquests dies postelectorals. Per desemboirar una mica i desconnectar.  Moltes gràcies Roser!

Aprendre a esperar

RAMON BESA

EL PAÍS – 10-06-2009

            A molta de la gent de poble que viu a
la ciutat els anima l’esperança de tornar a casa amb la mateixa emoció amb la que
partiren en temps d’estudi, moment en què el pare retenia al fill per a que
cuidés del camp mentre la mare li posava la maleta en la porta per a que es
convertís en home de profit perquè no hi havia hereu que sobrevisqués de la terra. Ambdós tenien raó. La maduresa
de la majoria de nosaltres pertany a la mare, de la mateixa manera que la vellesa
ens reconcilia amb el pare. La infantesa és propietat del poble: un començava per
pedalar, continuava jugant a futbol i assolia la majoria d’edat el dia que
debutava en una partida de botifarra en el bar.

            A la
que la merda dels porcs acabà amb la pastura de les vaques, l’alfals dels conills
i el blat de moro dels polls i els asiàtics resultaren més barats que les pageses
catalanes reconvertides en obreres tèxtils, a molts noiets de poble no els quedà
més remei que buscar-se la vida. Encara que a la majoria li ha anat bé abans de
l’atur, també es conta de qui hagué de tornar al camp abans d’hora, sense honor
ni ganes, conscient que tampoc havia molt a fer en casa, on les coses van a pitjor.

            L’anar
i tornar, la presa per escapar del desconcert em porta de nou a la saviesa
popular, i recordo el consell d’un veí venerable abans de la meua partida:
“El camp i els animals no saben de llibres, així que estudia i aprèn tot el
que puguis, però recorda que qui sap tenir cura d’un hort, sap tenir cura de sí
mateix”. Poques feines resulten més entranyables, exigents i profitoses
que la d’atendre a les plantes i hortalisses que es renoven en un tros de terra
en funció de les estacions. A partir del seu conreu, s’aprèn a mimar,
contemplar, renegar i sobre tot a esperar, la millor recepta front a la cultura
de la instantaneïtat que ens atrapa.

            Així
s’entén que els horts s’estenguin a les escoles de la ciutat i que doctores en
biocultura com Ángeles Parra diguin: “Ensenyar a un xiquet a fer un hort és
ensenyar-lo a esperar”. Ja sap mare que li tinc dit al  pare que tornaré per a tenir cura del seu hort
encara que abans hagi de tornar a l’escola per a aprendre de pagès.

Calendari d’actuacions de VerdCel.

   Alfons Olmos ens ha remés un correu amb les properes aparicions del grup VerdCel arreu dels Països Catalans. Eperem que pugueu assistir a alguna d’elles perquè paga la pena. Nosal3 veiérem el muntatge a l’Alcúdia i ens va agradar molt.

   Ahir treballàrem, motiu pel qual no hi hagué apunt. Encara tenim pendents moltes coses, com comentaris de llibres, del sopar-xerrada amb les poetes el passat divendres, i una que us comuniquem ara i que ja us farem arribar més endavant, amb cartell (esperem) i tot. La nit del 23 al 24 de juny, sí, ho heu encertat, la Nit de Sant Joan, els Amics del Corral de Rafel estem preparant el que abans es feia al Teatre La Clau, és a dir, sopar popular, per, en acabar, començar una “jam” de músics i cantants de la qual us informarem puntualment.

Passeu un bon dia (Malgrat les tronades que s’endevinen d’ara en avant des d’Europa).

Aquesta és la graella dels propers concerts de
VerdCel. Bàsicament presentacions del seu darrer treball Sàmara, en diferents
formats escènics per tot el territori, i on també hi ha espai per actuacions on
començaran a rodar el seu nou projecte
.

AGENDA CONCERTS
VERDCEL

 

12 jun
’09 
Ies Berenguer Dalmau CATARROJA. Sàmara Banda i Projeccions. 22:30h

19 jun ’09  Ies BENILLOBA
(Comtat). Sàmara Acústic i Projeccions.
12h                   

19 jun ’09  Casal
Cultural PEGO. Sàmara Acústic i Projeccions. 22:30h                         

20 jun ’09 
Centre Cultural Ovidi Montllor ALCOI. Sàmara Acústic i Projeccions.
20h   

2 jul ’09   Seu Òmnium  BARCELONA. Sàmara Acústic i
Projeccions.
21:30h           

10
jul ’09
   Ca les Senyoretes OTOS (Vall d’Albaida). Sàmara Acústic
i Projeccions. 23h

11 jul ’09   Cals Frares ALCOI. Acústic Sàmara. 19h                                                        

21 jul
’09
   Parc del Pescador CAMBRILS. MOViment Banda i
Projeccions. 22h         

22 jul
’09
   Casa de Cultura GANDIA. Sàmara Banda i Projeccions.
23h                        

23 jul ’09   Museu de Belles Arts CASTELLÓ de la Plana.
Sàmara Banda i Projeccions. 20h    

15
ago’09
   Plaça Rovira i Trias BARCELONA (Vila de Gràcia). Nou espectacle.
19:30h

17 ago ’09  Uce (Universitat Catalana d’Estiu) PRADA
de Conflent. Sàmara Banda i Projeccions. 20h?

29 ago ’09  Pati del Museu Valencià del Paper BANYERES
de Mariola. Sàmara Banda i Projeccions. 23h

8  
oct  ’09
  Teatre municipal MURO del Comtat. Sàmara Banda i
Projeccions.20h?        

15 oct
 ’09
  Casa de la Cultura XIRIVELLA. Sàmara Acústic i Projeccions.
21:30h         

20 nov
’09
  Casa Elizalde BARCELONA. Nou espectacle.
20:30h.                                  


Al missatge
teniu alguns materials i enllaços de VerdCel, i adjunt el currículum del grup.

Pots veure el darrer
videoclip realitzat d”A mans Besades”: http://www.vimeo.com/4154545


També tens aquí enllaços a algunes cançons en directe de l’espectacle
Sàmara : (
per veure’ls clica sobre el títol de les cançons):

“Arbres,
software i un te”

CS La nostra història

Escolteu les seues darreres cançons enregistrades: www.myspace.com/verdcel :
Treballaré el teu cos, Ací (reverdSió), PerestroiKa, Paraigua, Fa# Sol? (J.
Brossa), etc. 

web: www.verdcel.com  

El
grup VerdCel al Facebook

Per qualsevol cosa que necessiteu podeu
telefonar al:

600 505 700 (alfOnS) o escriure a verdcel@gmail.com

TRADUCCIÓ: “Tinc un raonament” Javier Marías. El País, 31 de maig.

   Amb aquest apunt acabem totes les traduccions d’articles que teníem del dia 31 de maig del periòdic El País. Sembla que va ser un dia per deixar anar uns quants articles interessants… el d’avui no té desperdici: Javier Marías, madrileny, ens raona perquè Madrid no pot ser la seu del Jocs Olímpics…

Bon dia i que el gaudiu:


JAVIER
MARÍAS

LA ZONA FANTASMA

Tinc un raonament

JAVIER MARÍAS 31/05/2009

            Durant
uns dies de fa unes setmanes, totes les autoritats de la meua ciutat, i part de
les del país, es disfressaren de catifes per a que passaren per damunt d’elles vuit
o deu individus els noms dels quals eren, són i seguiran sent desconeguts per a
la humanitat i l’únic mèrit i poder dels quals els el confereix la seua
condició de membres del Comitè Olímpic Internacional (COI). Presidents i
presidentes, ministres, alcaldes, secretaris i sotssecretaris, esportistes,
artistes i fins el Rei, si no m’equivoco, deixaren de banda els seus quefers i es
dedicaren en cos i ànima a passejar i afalagar als individus en qüestió, que
venien a fer-li una ullada a Madrid per a considerar la seua candidatura com a
seu dels Jocs Olímpics de 2016. Com em resumí un taxista en aquells dies: “Ja ens
els poden donar, perquè se’ls està tractant com a déus”.

 “¿Com va a concedir-li ningú alguna cosa a un lloc
brut, caòtic, estripat, sorollós, invivible?”

            A
la vegada, les pantalles de televisió s’omplien d’anuncis que no sé ben bé què
anunciaven. En un, cursi i mentider com pocs (i mirin que hi ha competència en
la publicitat, quant a cursileria i falsedat), una anciana beatífica expressava
amb veu afligida el seu anhel de viure uns anys més per a veure el que mai havia
vist, ella que tant havia: unes Olimpíades en la seua ciutat. En altres, nombrosos
rostres populars apareixien dient tots el mateix: “Tinc un pressentiment –
corada -“. Se sobreentenia que el que els seus cors els xiuxiuejaven era que
Madrid seria elegida aquesta vegada. També s’ha pillat a molta gent de renom fent
un absurd gest-contrasenya amb la mà oberta, com intentant parar un cop. Per
últim, tots eixos anuncis els rematava un lema en Spanglish, ideat sens
dubte per un cervell de gallina: “Hola everyone”.

            Doncs
bé, lluny d’una corada, el que jo tinc és un raonament segons el qual és impossible
que a Madrid se li atorguen eixos Jocs (ansiejats, segons enquestes, pel 90% de
la població, encara que gairebé ningú sàpiga dir per què dimonis els ansieja),
ni cap altre esdeveniment d’oripell. El que em sorprèn, de fet, és que les
autoritats de la capital i de la Comunitat aspiren a no-res, i es gasten prop d’un
milió d’euros en promoció, i adulen fins la nàusea als subjectes del COI, tenint
la ciutat com la tenen, i a més permanentment. Són ja vint anys (des que començà
com alcalde Álvarez del Manzano) els que els madrilenys portem rebent aquest missatge
dels nostres representants: “Arreïn. Ens molesten vostès, ens destorbin en les
nostres obres i escenificacions. Aquesta ciutat no és per a viure en ella, com vostès
pretenen, sinó per a que nosaltres fem negoci obrint i tancant els carrers sense
parar, tirant arbres, eixamplant voreres que mai han anat abarrotades, construint
aparcaments i estacions innecessàries, complaent a les constructores i a les
empreses d’obres públiques, carregant-nos les poques zones decents que queden,
com el “Paseo del Prado”, aixecant els sóls per a posar brut granit en el seu lloc,
organitzant bajanades que dificulten el tràfec, atronant les oïdes amb les nostres
maquinàries, foradant túnels. ¿Què fan vostès intentant passejar, descansar, treballar,
dormir, viure? No és lloc per a això. Vostès no compten. Vagin-se’n d’una puta
vegada”.

            I
així, ¿com va a concedir-li ningú alguna cosa a un lloc brut, caòtic, perpètuament
estripat, sorollós, incivilitzat, invivible? Qualsevol visitant es queda atònit
i espantat. En la “Plaza Mayor” conviuen el barraquisme i les pixarades; la “Puerta
del Sol” porta cinc anys (!) rebentada, plena de “mariachis” i de pidolaires eixits
de la Cort dels Miracles (un sense braços, altre sense cames i en eixe pla,
clama al cel que l’Ajuntament no es faça càrrec d’eixa pobra gent); “Serrano”
convertida en paisatge bèl·lic almenys fins 2011 (!), com “Alcalá”; dintre de no-res
correran la mateixa sort el “Paseo del Prado” i “Colón” i “Callao”, tot cèntric
i tot a la vegada, sense necessitat, sense sentit, sense millora possible.
Madrid és la ciutat del món en què es fan més obres i menys llueixen els seus
resultats. Sembla regida per dements deixatats. Fa poc passí per Sol. Es
celebrava el Dia d’Europa o alguna cosa així, hi havia cartells que resaven:
“Puerta del Sol, puerta de Europa”. Mentre les perforadores de la supèrflua
estació concebuda por Álvarez Cascos (ja ha plogut) repicaven brutalment, un
cor de xiquets intentava cantar al seu costat, davant de la seu d’Esperanza
Aguirre. Cal ser molt “collonuda” -como opina d’ella el groller president de la
patronal, Díaz Ferrán- per a portar a eixes criatures a cantar a Sol. És un exemple
entre mil del que succeeix aquí sense parar.

            Ho
sento pel 90% dels meus conciutadans, però no pot haver Jocs Olímpics en
Madrid. No mentre la ciutat continui sent un camp de mines i rasses i marges i
estrèpits i bastides. Totes eixes autoritats, si de veritat volgueren una
Olimpíada, el primer que farien seria permetre viure aquí. És a dir, passejar,
respirar, treballar, descansar, dormir. Deixeu-nos en pau. És ja una qüestió de
supervivència: som nosaltres o ells. Que se’n vagin ells, per favor.

El nou traçat de la CV-50 al seu pas per la Ribera.

El company Paco Sanz ens ha remés la convocatòria per a la reunió, el proper dia 9 a Alzira del col·lectiu La Ribera en Bici que tractarà sobre el nou traçat de l’autovia CV-50. Dintre, hi teniu les al·legacions que al seu dia va presentar Compromís per l’Alcúdia (aleshores Entesa per l’Alcúdia) el 2006 i que van ser desestimades. Si penseu que aquest projecte, després de llegir les argumentacions, és un destrellat, caldrà que ens mobilitzem, una vegada més.


Amics i amigues: Respecte
al projecte d’autovia l’Alcúdia-Sueca i altres projectes similars, la Ribera en
Bici ha convocat una reunió per al dimarts 9 a Alzira. La reunió, sembla, no va
dirigida en aquesta primera convocatòria a partits polítics, però suposem que a
nivell individual s’hi podrà assistir.

 
Aquesta
és la convocatòria que s’ha fet:

 
DIMARTS 9 DE JUNY, A LES 19:30, A LA CASA DE CULTURA
D’ALZIRA (AULA D’ESTUDI)
REUNIÓ D’ORGANITZACIONS PER A PARLAR DEL QUE PODEM FER
RESPECTE ALS PROJECTES D’AUTOVIA PER LA COMARCA.


FEU EXTENSIVA LA INVITACIÓ ALS GRUPS LOCALS QUE CONEGUEU.
________________________________________________________


Amics i
amigues:

 
Us envie
l’enllaç amb el projecte bàsic (molt bàsic) de l’autovia que la Generalitat vol
fer entre Alcúdia i Sueca.

 http://www.cv50alcudiasueca.com/

 
Si punxeu en
“Documentación” i després en qualsevol dels arxiu de
“Localización…” veureu el traçat amb tres corredors per aquesta
autovia.

 
Per ara la
fase que s’ha fet és la de l’Estudi d’Integració Paisatgística. En
“Resultados de Participación Pública” podeu veure les contestacions
que s’ha fet, moltes d’elles negatives.

 
Aquesta
autovia és una continuació de la ja aprovada Llombai-l’Alcúdia i que vol ser un
altre bypass a la ciutat de València a més de una via ràpida per als madrilenys
per arribar a les nostres platges.

 
Us adjunte
les al·legacions que vaig presentar en el seu moment i que em van ser
contestades negativament.

 
El projecte
toca els termes de l’Alcúdia, Guadassuar, Alzira, Algemesí, Albalat de la
Ribera i Sueca.

 
Hauríem de
fer alguna reunió per parlar de les possibilitats que tenim d’oposar-nos al
projecte així com de les estratègies a realitzar. Digueu que us sembla.

 
Paco Sanz. sanzcavero@hotmail.com

AL·LEGACIONS AL PROJECTE
BÀSIC I ESTUDI D’IMPACTE AMBIENTAL DE LA VARIANT DE LA CARRETERA CV-50. TRAM:
L’ALCÚDIA – LLOMBAI. CLAU: 11-V-1945(2) PRESENTADES PEL GRUP MUNICIPAL ESQUERRA
UNIDA – ENTESA DE L’ALCÚDIA

 

 

CONSIDERACIONS SOBRE EL PROJECTE:

 

1- Aquest projecte no és sinó
una part d’un projecte anomenat Autovia o Ronda Metropolitana CV-50 i que
pretén ser la segona circumval·lació a la ciutat de València
. Aquesta nova
autovia connectaria Llíria amb Alzira (segons el Pla d’Infraestructures
Estratègiques) o amb Sueca, i segons sembla, s’ha optat per aquest darrer
projecte.

 

Quan el 7 de setembre es presenta
públicament aquest projecte pel Conseller d’Infraestructures Garcia Antón es
parla del tram 2 d’aquesta nova autovia, que connectaria l’autovia A-3 amb
l’autovia A-7, és a dir Xiva amb l’Alcúdia.

 

Però l’Estudi d’Impacte Ambiental
que se’ns presenta no és el global de l’Autovia o Ronda Metropolitana CV-50
entre Llíria i Alzira o Sueca, ni tan sols el tram d’aquest últim projecte que
enllaçaria l’A-3 amb l’A-7. El que es sotmet a informació pública és un dels 3
trams en els que s’ha trossejat el projecte entre Xiva i l’Alcúdia, que al
mateix temps no és sinó el tram 2 del projecte global.

 

D’aquesta manera es vulnera l’objectiu de l’estudi
d’impacte ambiental ja que no es considera l’impacte del projecte en el seu
conjunt sinó només en una de les seues parts.

 

De fet en distintes parts del
projecte es fa referència a la globalitat del projecte, com per exemple en
l'”Estudio de Tráfico y Firme” que en la pàgina 4 diu que “la puesta en
servicio de la autovía conllevará una alteración de las caracterícticas del
tráfico en la actualidad, de modo que las variaciones observadas en los últimos
años no sirve de indicador de futuro comportamiento.”

 

Considerem per tant que s’havia d’haver sotmés a Estudi
Informatiu el projecte en el seu conjunt i haver efectuat l’Estudi d’Impacte
Ambiental no trossejat sinó de manera global.

 

2- Aquest projecte no respon a
les necessitats de la comarca ni dels pobles travessats per la carretera
actual. La seua principal finalitat és la de servir de circumval·lació a la
ciutat de València,
descongestionant la resta de rondes metropolitanes per a portar als
turistes del centre i nord de la península, de Madrid principalment, de manera
ràpida als grans nuclis turístics de la costa valenciana com Cullera o Gandia.

 

Aquest objectiu es troba de manera continua tant en el
projecte com en els seus antecedents. De fet en el projecte informatiu es
defineix aquesta autovia com a segona corona metropolitana de l’Àrea
Metropolitana de València. En la pàgina 1 de la Memòria diu que “se considera
la transformación de la CV-50 en autovía, ya que el nuevo planteamiento del eje
de la CV-50 como segunda corona del Àrea Metropolitana de Valencia, así se aconseja”.

 

És a dir que aquesta carretera es transforma en
autovia per a servir de circumval·lació a la ciutat de València, no per les
necessitats, trànsits o conveniències de la comarca o pobles afectats.

 

Ja en el Pla d’Infraestructures Estratègiques de 2004
al definir l’autovia CV-50 es diu que “permitirá evitar el continuo
metropolitano de Valencia en las relaciones con el corredor mediterráneo, así
como facilitar las transferencias del exterior con el citado corredor, ya que
la futura autovía cose las vías de alta capacidad que acceden a Valencia,
permitiendo un ágil trasvase de tráficos.” I continua afirmant: “Desde un
punto de vista territorial, la autovía CV-50 mejora la conexión del centro
peninsular hacia el área costera de la Ribera y La Safor, evitando el paso por
el interior metropolitano de esas relaciones, muy importante dado el atractivo
turístico de su franja litoral, y actúa de intercambiador rápido entre la A-3,
la autovia de Almansa y el corredor costero.”

 

Aquest concepte de autovia concebuda no per a donar
servei a la comarca i pobles afectats sinó per a servir com a “by-pass” de la
ciutat de València impregna tot el projecte pel que no creiem necessari donar
noves cites del mateix. Val a dir que en la presentació del projecte el passat
7 de setembre es parla clarament de “Ronda Metropolitana” tal i com diu
l'”Estudio relativo al régimen de la concesión y explotación de la concesión”
que forma part d’aquest projecte informatiu. Igualment es parla de “transformar
la carretera actual en un arco distribuidor exterior al área metropolitana de
Valencia”

 

Està clar, aquesta autovia no servirà, en absolut
per a vertebrar la nostra comarca sinó per a facilitar el trànsit de manera més
ràpida als viatgers del centre de la península.

 

De fet alguns pobles veuran empitjorat el seu accés
a serveis bàsics
. El pobles del Marquesat, Alfarb, Llombai i Catadau tindran més
difícil el poder traslladar-se a l’Hospital Comarcal de la Ribera, ja que
hauran de desplaçar-se fins a quasi 3 km a buscar l’enllaç amb la CV-50 per a
eixir-se a l’Alcúdia i desplaçar-se altres 3 km per a connectar amb l’autovia
entre l’Alcúdia i Alzira que els permet arribar a l’Hospital Comarcal.

 

Concloem per tant que aquest projecte no dóna resposta a
les necessitats reals de la nostra comarca sinó que originarà nous problemes
que descrivim en els punts posteriors.

 

3- Aquest projecte tindrà un gran impacte
ambiental causant una gran destrucció de terres agrícoles altament productives.

 

Encara que l’Estudi d’Impacte Ambiental no indica la
superfície agrícola afectada a l’igual que tampoc quantifica el moviment de
terres originat, es pot considerar que la major part de la superfície afectada
es tracta de terres de cultiu. En la pàgina 62 de l’Estudi d’Impacte Ambiental
es diu que “la agricultura es la principal fuente de riqueza en la zona”.

 

La superfície a expropiar per als 16’5 km d’aquest
tram és molt elevada: 1.251.404 m2.

 

4- La densitat de trànsit per
l’esmentada carretera CV-50 en l’actualitat no justifiquen la seua conversió en
autovia,
ja que tan sols el tram entre l’Alcúdia i Carlet es pot considerar
de trànsit elevat.

 

Les últimes dades disponibles de
la Intensitat Mitja Diària corresponents a 2003 ens parlem de 8.530 vehicles
entre l’Alcúdia i Carlet, mentre que entre Carlet i Alfarb són pràcticament la
meitat: 4.340 vehicles i a partir d’aquesta última localitat el trànsit es
redueix a 2.106 vehicles.

 

No hi ha dades en el projecte
que justifiquen la conversió de la inicial variant com a via ràpida entre
l’Alcúdia a Llombai en autovia de quatre carrils.
Sols amb la
incorporació d’un important volum de trànsit exterior a la comarca, el que
prové del centre peninsular, les xifres augmenten de manera substancial.

 

En aquest sentit considerem que l’actual projecte
d’Autovia – Ronda Metropolitana és substancialment distint del Projecte Bàsic
redactat en 1996 de la variant Carlet – l’Alcúdia
, ja que el que ací ens
ocupa pertany a un projecte global que com expliquem en el punt primer hauria
d’haver estat sotmès conjuntament a Estudi Informatiu i Declaració d’Impacte
Ambiental.

 

5- Les conseqüències que tindrà per a la comarca aquest
projecte són clarament negatives. L’increment de trànsit contemplat en l’estudi
quadruplicaran el trànsit actual, ocasionant un augment de l’accidentalitat, la
congestió i la contaminació.

 

Aquest augment induït està
contemplant en un dels annexes del projecte. En l'”Estudio de Tráfico y Firme”
que en la pàgina 4 diu que “la puesta en servicio de la autovía conllevará una
alteración de las caracterícticas del tráfico en la actualidad, de modo que las
variaciones observadas en los últimos años no sirve de indicador de futuro
comportamiento.” A continuació s’afirma que s'”augura un incremento anual de la
intensidad de vehículos superior al observado en los últimos años.”

 

Un trànsit que no tindrà com a
punt de destí alguns dels pobles que travessa o de la comarca, sinó que servirà
com a camí de pas cap a la costa per milers de turistes, especialment en les
èpoques de vacances.

 

En la prognosi de trànsit efectuada per la
Universitat Politècnica de València per aquest corredor, augmenta el trànsit
entre l’Alcúdia i Carlet des dels 8.500 vehicles actuals fins els 32.000, o els
poc més de 2.000 a partir d’Alfarb en 16.000 en un horitzó de tan sols 10 anys.
En eixe moment ens proposaran la realització d’una nova autovia, tan inútil com
l’actual, justificada per la densitat de trànsit existent.

 

Referent a la contaminació atmosfèrica en la pàgina 64 de
l’Estudi d’Impacte Ambiental es reconeix que “la presencia de la vía producirá
una serie de emisiones contaminantes a la atmósfera por el tráfico continuo de
vehículos, incrementando los niveles de contaminantes en la atmósfera.”

 

6- Respecte al sistema de finançament, de
peatge en ombra, considerem que és una forma d’hipotecar a l’administració
pública, present i futura, durant una gran quantitat d’anys, fins el 2040. L’administració durant les
pròximes dècades haurà de pagar a l’empresa concessionària segons el número de
vehicles que circulen per la mateixa.

 

Si bé és cert que els usuaris no
pagaran directament cap peatge, sí el pagaran indirectament, al fer-se càrrec
l’administració autonòmica corresponent.

 

AL·LEGACIONS:

 

Considerant:

 

– Que aquest projecte no és sinó una part d’un projecte
anomenat Autovia o Ronda Metropolitana CV-50 i que no es considera l’impacte
del projecte en el seu conjunt sinó només en una de les seues parts.

 

– Que no respon a les necessitats
de la comarca ni dels pobles travessats per la carretera actual ja que la seua
principal finalitat és la de servir de circumval·lació a la ciutat de València,
descongestionant la
resta de rondes metropolitanes i que no servirà, en absolut per a vertebrar la
nostra comarca sinó per a facilitar el trànsit de manera més ràpida als
viatgers del centre de la península. De fet alguns pobles veuran empitjorat el
seu accés a serveis bàsics

 

– Que tindrà un gran impacte ambiental causant una
gran destrucció de terres agrícoles altament productives.

 

– Que la densitat de trànsit per l’esmentada carretera CV-50
en l’actualitat no justifiquen la conversió de la inicial variant com a via
ràpida entre l’Alcúdia a Llombai en autovia de quatre carrils

 

– Que les conseqüències que tindrà per a la comarca aquest
projecte seran clarament negatives, ja que l’increment de trànsit contemplat en
l’estudi quadruplicaran el trànsit actual, ocasionant un augment de
l’accidentalitat, la congestió i la contaminació.

 

– Que el sistema de finançament, de peatge en ombra és una
forma d’hipotecar a l’administració pública, present i futura, durant una gran
quantitat d’anys.

 

Proposem les següents al·legacions:

 

1- Que es desestime el present projecte d’autovia per les
raons abans indicades.

 

2- Que com alternativa es contemple les variants dels pobles
que són travessats actualment en el seu casc per la carretera CV-50, com és el
cas de l’Alcúdia, Carlet, Catadau o Llombai i la conversió en via ràpida de
l’actual carretera de manera que responga a les necessitats reals de la
població.

 

3- Que es realitzen inversions preferents en el transport públic
i especialment en el ferrocarril, millorant substancialment l’actual línia 1 de
Metrovalencia i creant noves línies ferroviàries com la que hauria de connectar
els pobles de la CV-50 amb Alzira i altres localitats importants de la Ribera
Alta i Baixa. Aquesta sí que seria una inversió més sostenible, més útil i
socialment més beneficiosa.

 

 

 

L’Alcúdia 3 d’octubre de 2006

 

 

 

 

Francisco José Sanz Sanz

Regidor EU-Entesa de l’Alcúdia

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

TRADUCCIÓ: “El sexe perd al Vaticà”, reportatge de El País del 31 de maig.

A la imatge teniu el seminari dels “Legionarios de Cristo” d’Ontaneda, on Marcial Maciel s’ho passava “pipa”. El reportatge el signa Juan G. Bedoya i el teniu dintre de l’apunt.

REPORTATGE

El sexe perd
al Vaticà

Les violacions y sevícies descobertes
en Irlanda s’han produït en molts altres països.

La jerarquia catòlica practica una
política de secretisme i ocultació.

 

JUAN G. BEDOYA 31/05/2009

            “Si
no podem ser castos, almenys siguem cautes”. Aquesta ironia, que el pensador
George Bernanos posa en boca del seu simpàtic mossèn  rural, defineix l’esperit amb què l’Església
romana s’enfronta als comportaments sexuals dels seus clergues. El pitjor és quan
la hipocresia o l’amagament abasten a activitats delictives, com la pederàstia i
altres abusos de poder. És eixa política de secretisme, avalada pel Vaticà, la
que ara té sumida a la jerarquia catòlica en un escàndol de colossals
proporcions. Afecta a la molt catòlica Irlanda. Els fets són devastadors, amb
testimonis de 1.000 alumnes en 216 escoles, reformatoris o orfenats, i relats
estremidors de violacions, abusos i sevícies a xiquets i xiquetes, habitualment
de llars humils.

            La
jerarquia exhibeix una pertinaç voluntat de protegir als abusadors. Alguns clergues
es creuen superhomes i per damunt de la llei.

            El
que ha esdevingut a Irlanda s’ha produït en altres molts països. En España hi ha
nombroses denúncies, amb mitja dotzena de condemnes judicials contra sacerdots
pederastes. Però és difícil conèixer la magnitud del problema, donada la tendència
de la jerarquia a ignorar, i fins i tot tapar, els escàndols. Les instruccions
del Vaticà són simptomàtiques. Davant qualsevol denúncia, cal assegurar la
reserva total, diu una instrucció de 1962.

            Quan
Dante Alighieri describí en la Divina Comèdia el patiment, en el més profund
de l’Infern, de nombrosos sodomites, es detingué sobre tot en un grup de
sacerdots llibertins. També troba allà a un bisbe de Florència. El poeta es
cansa aviat d’ajustar comptes “davant pecat tan notori”. “Saber
d’algun és bo / dels altres serà millor que calle / que a tants com són el temps
és curt”, es disculpa (Cant XV).

            Aleshores,
es castigava severament als eclesiàstics de vida depravada. Un decret papal de
1568, titulat Horrendum, ordenà que “els sacerdots que abusen seran
privats de tots els oficis i beneficis, i lliurats als tribunals seculars per al
seu càstig”. S’ha incomplert amb escandalosa freqüència.

            El
cas més notori és la protecció de Joan Pau II al fundador dels “Legionarios de
Cristo”, Marcial Maciel. Durant dècades, Maciel i alguns dels seus lloctinents
sotmeteren a abominables abusos a centenars de xavals, especialment en el
seminari d’Ontaneda (Cantàbria). Només després de la mort del Papa polonès, el
2005, el famós pederasta fou abaixat del seu enorme poder, amb l’ordre tallant
d’allunyar-se de Roma. Es va recloure a Méxic. Fou el seu únic càstig en vida. Morí
ara fa un any.

            El
primer escàndol per eixe comportament encobridor es produí en Itàlia en una de
les escoles pies de l’aragonès José de Calasanç. Fundador del “Orden de
Clérigos Regulares Pobres”, coneguts ara com escolapis, Calasanç reprimí la
divulgació de l’abús sexual de xiquets pels seus sacerdots. Pagà per això. Un
dels pedòfils, el pare Stefano Cherubini, tingué tant d’èxit en l’encobriment
dels seus delictes que fins i tot arribà a ser superior de l’ordre, arraconant
al fundador. L’ordre fou clausurada per Innocenci X. Calasanç morí als 91 anys a
Roma, encara en desgràcia. Huit anys després, Alexandre VII el rehabilità. Fou fet
sant el 1767.

            El
sexe fou un assumpte desproveït d’importància per als primers cristians i és
pràcticament ignorat por sant Pau (el temperamental apòstol arribà a dir que
“és millor casar-se que abrasar-se”). Però prompte s’imposà la idea
que el celibat era superior, el matrimoni inferior, i el sexe, en conseqüència,
un acte pervers. Fou el bisbe Ambrosi de Milà (373-397) qui desbrossà el camí.
Home “imponent”, segons sant Agustí (per la seua saviesa i perquè
“llegia sense parlar”, un hàbit desconegut en el món clàssic),
Ambrosi imposà el criteri de que la vida conjugal era incompatible amb una
carrera en l’Església. “Fins i tot un bon matrimoni és l’esclavitud”,
digué. D’ahí al celibat obligatori dels eclesiàstics quedava un pas, entre agres
disputes.

            La
pertinaç decisió d’ocultar o protegir les desviacions sexuals dels clergues dissoluts,
fins i tot quan són delictives, té a veure amb el concepte heroic que els
eclesiàstics tenen de sí mateixos. “L’Església és una preciosa elit de
superhomes perquè l’esperit actua en ells. Cal defensar-la de la contaminació,
vinga d’on vinga”, predica Tertulià.

            Julio
Pérez Pinillos, ex president de la “Federación Internacional de Sacerdotes
Católicos Casados” (FISCC), creu que l’escàndol dels abusos sexuals per
sacerdots “remet a la inconveniència de mantenir eixa llei eclesiàstica
medieval i no evangèlica”. “El celibat obligatori afavoreix relacions
clandestines, i dona peu a abusos que pateixen sobre tot els menors, les dones i
la descendència quan n’hi ha. Quin bon servei faria a la claredat evangèlica i
al merescut bon nom de molts sacerdots i religiosos i religioses lliurats a les
comunitats cristianes la revisió d’eixa llei del celibat, formulada a mitjan  segle XII”.

            Emilia
Robles Bohórquez, de l’organització “Proconcil”, subratlla, per la seua banda,
que “no és tota l’Església qui delinqueix”, però que compet a tota
l’Església, “amb valor, transparència i energia, afrontar el fet”. Afegeix:
“Donada la gravetat de les situacions, cal revisar la manera d’afrontar la
sexualitat, però abans urgeix netejar i desinfectar els soterranis d’algunes
institucions que, lluny del que diuen ser, són, amb massa freqüència, nius de
cuques”. Robles creu que en eixe afany de neteja, la jerarquia necessita
“col·laborar amb les institucions civils i allunyar-se de complicitats i
victimismes”.

            Malgrat
que fou entre els esclaus, els humils i les dones entre els qui primer es
propagà el cristianisme, l’agressiva tradició antifeminista avança aviat en la
nova organització eclesiàstica. És eixe menyspreu a la dona, fins i tot el
fàstic, per on s’ha colat l’afany de dominació i tot tipus d’abusos, sobre tot
sexuals. No és possible comprendre eixos comportaments prepotents sense escoltar
als pares de l’Església proclamant l’abjecció de la dona i el sexe. Així s’explica,
també, que les principals víctimes, per milers, de la Santa Inquisició fossin dones,
arrossegades a la foguera per bruixes o portadores de pecat.

            Havia
dit, per exemple, sant Joan Damasceno: “La dona és una burra tossuda, un cuc
terrible en el cor de l’home, filla de la mentida, sentinella de l’infern”.
I sant Tomàs d’Aquino: “La dona és un hombre malaguanyat. Un ésser
ocasional: només l’home ha sigut creat a imatge de Déu”. O Albert Magne:
“La dona és un home il·legítim i té la naturalesa incorrecta i
defectuosa”. Fins i tot el gran Agustí, bisbe d’Hipona, sostingué que
“el marit ama a la dona perquè és la seua esposa, però l’odia perquè és dona”,
i que “res hi ha tan poderós per a envilir l’esperit d’un home com les carícies
d’una dona”. ¿Parlava per experiència? Pare d’un noi al que posà per
nom  Deodat (donat per Déu), repudià a la
mare sense contemplacions per a fer carrera eclesiàstica.

            Altre
cantar és l’homosexualitat entre el clero quan es converteix en signe de poder
o avantsala d’abusos pedòfils. Afirma Ramón Teja, president de la “Sociedad de
Ciencias de las Religiones” i catedràtic d’Historia Antigua de la Universidad
de Cantabria: “Era lloc comú en la literatura ascètica de l’antiguitat que
la decadència del monacat es produí per la presència de joves en els cenobis. Ho
advertien els pares del desert amb dites com aquestes: ‘Un diable fou a colpejar
a la porta d’un cenobi i vingué un jove a obrir-li. El dimoni, en veure’l, digué:
Si estàs tu aquí no hi ha necessitat de mi’. Per als monjos, els joves, més que
les dones, són un llaç del diable”. Una altra dita d’època: “On hi ha
vi i joves no es necessita a Satanàs”.

            Teja
veu en els casos d’abús un fil conductor comú: la idea de que el sexe no quadra
bé amb allò sagrat. “No he trobat textos que reflecteixen major tolerància
cap a la fornicació homosexual que cap l’heterosexual, però és reveladora aquesta
sentència que sembla reflectir una certa graduació de pecats: ‘El monjo no deu
cultivar l’amistat amb un jove, ni el tracte amb una dona, ni tenir amistat amb
un heretge”.

            Les
coses no han millorat en l’actualitat. Encara en 2001 el teòleg redemptorista
Marciano Vidal fou castigat per la Congregació per a la Doctrina de la Fe (ex
Sant Ofici de la Inquisició) per considerar la sexualitat humana com “un
luxe de la naturalesa” (la persona, un ser sexuat, un mode de percebre a l’altre,
etcètera), i per entendre las relaciones prematrimonials, l’homosexualitat
o la masturbació. La severa notificació inquisitorial contra el gran moralista
espanyol portava la signatura del cardenal Joseph Ratzinger, hui Benet XVI.

            El llibre
de Marciano Vidal “Moral de actitudes” és una referència imprescindible
per a comprendre les agitades relacions del cristianisme amb el sexe i la dona.
Vidal recorda en “Moral del amor y de la sexualidad” que “castedat”
procedeix de “càstig” (“que la raó imposa a la concupiscència
domant-la com a un xiquet”, escriu sant Tomàs d’Aquino).

            Marciano
Vidal, per cert, subratlla la indulgència amb què el bon sant Alfons contempla
un escot (ubera) de donar. “Pectus non est pars vehementer
provocans ad lasciviam”
(“El pit no és part que provoqui
vehementment la lascívia”), escriu el fundador dels redemptoristes. Hi ha
una simpàtica anècdota del papa Joan XXIII davant l’exuberant Sofía Loren. Quan
era nunci a París, el carismàtic Papa del Concili Vaticà II es trobà en un acte
oficial amb l’actriu italiana, que lluïa generós escot. “¡Benedetto,
quel Calvario!”,
sospirà amb somriure desarmant, per a gaubança dels
presents. Fou beatificat per Joan Pau II l’any 2000.

            L’argument
libidinós se sosté moltes vegades per a expulsar del sacerdoci a la dona. Li ho
recorda Umberto Eco al cardenal Carlo Maria Martini en el diàleg publicat amb
el títol ¿En què creuen els que no creuen? Eco diu al cardenal que Tomàs
d’Aquino usa l’argument propter libidinem (a causa de la luxúria) perquè
si el sacerdot fóra dona, els fidels (barons) s’excitarien en veure-la. Rebat
Eco: “Ja que els fidels són també dones, ¿què ocorre aleshores amb les xicones
que podrien excitar-se davant un rector guapo?”. L’autor d’El nom de la
rosa
recorda al prelat les pàgines d’Stendhal en La Cartoixa de Parma
sobre els fenòmens d’incontinència passional suscitats pels sermons de Fabrizio
del Dongo.

“Quiet” de Màrius Serra. Traducció de l’article de Javier Cercas el 31 de maig a El País.

Anit ens acabàrem el darrer llibre de Màrius Serra, “Quiet” i en intentar comentar-lo, ens hem quedat sense paraules. Per això, i perquè teníem l’article (sense llegir-lo, ho volíem fer quan acabéssim el llibre) hem donat veu en la nostra lengua a Javier Cercas, qui publicà una ressenya a El País el passat 31 de maig, per a que ens parle d’ell.

   El dimecres, casualitats de la vida, vaig recuperar un llibre que ja donava per perdut, “El món groc” d’Albert Espinós, i en veure la data de lectura (sempre apuntem quan ens llegim els llibres a la primera pàgina) 21 d’abril de 2008, tota una sèrie de connexions cerebral es posaren en marxa. Poc temps després de llegir “El món groc” començàrem a pensar en fer aquest bloc. I el 30 de maig ho ferem. I és que tots dos llibres ens encoratgen a encarar la vida amb la força que dona l’estima. Ens ensenyen a valorar realment les coses i les persones que ens envolten. Ens ajuden a comprendre que res no som si no ens estimem, ajuden, comprenem, parlem, creixem junts,….   paga la pena llegir tots dos llibres, i si pot ser seguits, millor.

Un home invulnerable

JAVIER CERCAS 31/05/2009

 

            Aquest
home ha entrat quasi per casualitat amb el seu fill en la basílica de Sant Pere,
en el Vaticà. Té trenta set anys; el seu fill, set mesos. És un home normal; el
seu fill, no: li diuen Llullu i pateix una paràlisi cerebral que l’incapacita per
a gairebé tot, inclòs qualsevol aguait  de
comunicació amb son pare. L’home camina per la basílica amb el seu fill enganxat
al pit en una motxilla; parla amb ell; de colp es deté i li exigeix al seu fill
que faci un senyal inequívoc de que l’està escoltant, l’adverteix que és capaç
de qualsevol cosa si li respon, afegeix: “De qualsevol cosa, Llullu”. El fill roman
impertèrrit; aleshores, el pare alça els ulls i topa amb algunes de las imatges
sagrades que poblen la basílica; és un perfecte agnòstic, però en eixe moment
concep una idea insensata. “Si ara mateix m’envies un senyal, creuré en Déu per
a sempre”, li diu al seu fill. “Em tornaré a apuntar a l’Església, aniré a missa
els diumenges, resaré cada nit”. Parla seriosament; en realitat, no ha parlat
més seriosament en tota sa vida; com si volgués demostrar-ho al seu fill, el treu
de la motxilla, l’agafa en braços i l’alça en l’aire: “Te juro per Déu que si
ara em respons faré el que siga, Llullu”, li diu mirant-lo als ulls. “Envia’m
un senyal i creuré en Déu per a sempre i observaré totes les lleis de l’Església
catòlica i…”. En eixe moment arriba el senyal, un senyal inconfusible: l’olor
de la merda del seu fill, que acaba de cagar-se.

 “Un pare intenta comprendre el món d’un fill
que no comprèn res”

            Amb
tots vostès Màrius Serra. A Catalunya, Serra no necessita presentació; en la
resta d’Espanya, sí, em tem. A Catalunya, Serra és un escriptor molt conegut;
en la resta d’Espanya, no, per a desgràcia de la resta d’Espanya. He mentit:
Màrius Serra no és un escriptor; és un espectacle humà: autor de deu llibres de
narrativa, de milers d’articles i mots encreuats, de tres tractats de
ludolingüística, Serra és també un as dels jocs de paraules i d’ingeni, col·labora
en la ràdio, presentà un programa de televisió i és un dels oradors més
brillants, divertits i persuasius que puga escoltar-se per aquests indrets. No
he mentit: abans que qualsevol d’aquestes coses -abans fins i tot que un espectacle
humà-, Serra és un escriptor. Fa uns anys vaig saber que havia tingut un fill
amb una paràlisi cerebral; el vaig compadir: no el vaig compadir per haver tingut
un fill amb una paràlisi cerebral -un fet que ni tan sols sabia imaginar-, sinó
perquè, ja que per a un escriptor de veritat només és del tot veritat el que
escriu, vaig pensar que a partir d’aquell moment Serra estava condemnat a
intentar escriure un llibre sobre el seu fill; també pensí que eixe era un llibre
gairebé impossible i que, malgrat tot, a menys que l’escrigués Serra no arribaria
a ser de veritat el pare del seu fill.

            L’ha
escrit. Es titula Quiet  i és
contundent: conté tones de sentiment i ni un gram de sentimentalisme; conté
tones d’humor i ni un gram de rancúnia; conté tones de dolor i ni una sola queixa;
conté, sobre tot, una ferotge declaració d’amor al seu fill i una ferotge
declaració d’amor a la vida: ferotge perquè és omnívora, caníbal, sense distinguos
ni condicions. Com tots els llibres de Serra, aquest és un experiment, només
que es tracta de l’experiment més radical que Serra ha emprés jamai: aferrat al
manillar de la cadira de rodes del seu fill com un capità aferrat al timó del seu
vaixell en mig d’una tempesta, mitjançant una sèrie d’instantànies viatgeres
-instantànies de Gènova i de Canadà, de Venècia i de Hawaii, de París i de
Finlàndia-, Serra ens mostra el món a través dels ulls al·lucinats d’un pare
que intenta comprendre el món d’un fill que no comprèn res i on només hi ha lloc
per a un moment de feblesa, el moment en que, una nit, en un càmping de l’Empordà,
veu córrer al seu nebot amb uns amics i comprèn que, a menys que esdevingui un
miracle, el seu fill no correrà mai. Com tots els homes valents, Serra assegura
que no és un hombre valent; cita a Kenzaburo Oé, que és un escriptor de veritat
i no obstant no es defineix com a escriptor de veritat, sinó com a pare d’un fill
discapacitat: “Tenir un fill tan vulnerable em fa invulnerable a molts contratemps
que abans de conèixer-lo em podien amargar l’existència. És tan radical la seua
feblesa que per força m’impregna de poder (…). En la seua companyia sóc
invulnerable”.

            Al
final, el miracle es produeix. No es produeix en la basílica de Sant Pere, ni
en Canadà ni en Hawaii ni en Finlàndia; es produeix en l’únic lloc on poden
produir-se els miracles: en un llibre. En les últimes pàgines de Quiet, Llullu
corre. Corre gràcies al seu pare, que ha construït un foliscopi que permet veure
al seu fill en moviment, un foliscopi que és també una espècie de llarg poema
visual en el que el fill contesta imaginàriament al pare, i que conclou així:

“Qui no recorda, no oblida.

Qui no oblida, recorda.

Qui recorda oblida.

Qui oblida, no recorda.

Qui no recorda, no oblida.

Estimo, però no ho recordo.

M’estimen i no ho oblido.

Mai no cauré en l’oblit.”

 

            Al final el miracle es produeix, i
Serra aconsegueix deixar de ser un espectacle humà i un escriptor de veritat per
a ser del tot el que és: el pare del seu fill.

 

 

 

La Universitat de València ens recorda que hui és el dia mundial del Medi Ambient.

Des de la Universitat de València ens han remés un pdf (el teniu a arxius) recordant-nos que hui, 5 de juny, és el dia Mundial del Medi Ambient. A dontre hi teniu els consells per ser conseqüents amb la seua defensa i protecció. (Ara veurem si ens deixa afegir una foto, havíem posat el text copiat ací a l’entradeta, i la foto no volia apréixer, ara veure’m si…). No sabem què òsties passa, però la foto no hi apareix: senyors de vilaweb, veieu què podem fer!

Sense temps per al medi
ambient…?

         Hui celebrem el Dia Mundial del Medi Ambient, establert per
les Nacions

Unides el 1972, i des de
l’Àrea de Medi Ambient de la Universitat de València volem

compartir amb tota la
comunitat universitària el nostre compromís per a promoure

hàbits responsables amb
l’entorn.

         La Universitat de València considera prioritària la seua
acció a fi d’evitar

impactes en el medi ambient.
Aquesta responsabilitat s’articula en pilars bàsics com

ara l’estalvi energètic i la
generació amb fonts renovables, la segregació dels residus

i la conscienciació ambiental.

         Enguany, el lema del Dia Mundial del Medi Ambient és: “El
seu planeta el

necessita! Units per a
combatre el canvi climàtic”. Així, des de l’Àrea de Medi

Ambient et convidem a
implicar-t’hi. Per a començar, només et suggerim tres

accions:

1. Apaga

Tots fem ús d’infinitat de
llums i aparells elèctrics, com ara ascensors, ordinadors…

que romanen encesos durant
bona part del dia (i de la nit).

2. Consumeix menys

Necessites comprar tantes
coses? Evita les despeses en productes innecessaris i els

seus envasos. És l’opció més
barata i, alhora, generaràs menys residus.

3. Mou-te millor

Si vius a la ciutat, fes
servir la bicicleta o el transport públic. Eres dels que van en

cotxe a fer spinning?

Servei de Seguretat, Salut i
Qualitat Ambiental

Per a més informació: www.uv.es/SSSQA/mediambient

i notícies en www.uv.es/mediambient

La Lluna en un Cove, número 6. juny 2009.

       És una
satisfacció per a nosaltres poder-vos presentar l’exemplar del número 6 de La
Lluna en un Cove, amb un nou format de la revista, que hem millorat en tots els
aspectes. Esperem que us agradi! És sobretot gràcies a vosaltres, els subscriptors
i lectors, al recolzament que ens doneu, que el nostre projecte és possible, i
creix dia a dia. Moltes gràcies!

        Resums
argumentals:

       La
síndrome d’Amelie,
Raquel
Santiago
. “A la Sílvia la perden les paraules boniques. Quan un home
li llança una floreta, ella és incapaç d’acceptar-la i punt”. La vida
d’una dona fent equilibris sobre la fina línia que separa la realitat de la
fantasia.

       La
prosista,
Gemma
Pellisa
. Quan J. S. va presentar el poeta a la prosista, ella va haver de
dissimular la torbació que sentia per haver estat presentada com a tal. Era la
primera vegada que algú es referia a ella com a escriptora. El poeta, que
estava assegut davant seu, va fer veure que no s’adonava del rubor i li demanà,
sobtadament interessat, per la seua obra.

       La Virgo
Màxima parla… i Cèsar calla,
Natàlia Senmartí. El fastiguejava haver d’acostar-se, per tercer
dia consecutiu, al quarter de la Guàrdia Pretoriana. Arribar-s’hi significava
travessar Roma començant pel Fòrum, la Subura, el Vicus Patrici…, les
defenses de la porta Viminal per a topar, tot seguit i de morros, amb
l’andròmina sinistra i immensa de la Castra Praetoriana.

       El Barranc
dels Batans,
Conrad
Freixe
. Semblava mentida que en aquest lloc estret i agrest s’hagués pogut
aixecar una fàbrica tèxtil. I, tanmateix, ací davant tenia l’edifici, a l’altre
costat de la petita esplanada: un edifici a hores d’ara completament en ruïnes,
esbalandrat per totes bandes, i, per descomptat, sense sostre per
l’esfondrament que aquest havia acabat patint al llarg dels anys d’abandonament
absolut.


        Sobre els
autors:

       Raquel
Santiago Batista
(Barcelona,
1976). Sóc diplomada en Magisteri i llicenciada en Lingüística per la
Universitat de Barcelona. Em coneixen a la blogosfera amb el pseudònim de llenguaddicta,
i publico alguns dels meus relats i poemes al blog
http://contesllenguaddicta.blogspot.com. Escric des que tinc ús de raó: diaris personals,
contes, poemes, idees, pors, angoixes, inquietuds… i un bon munt de cartes a
amics d’arreu del món.

       Gemma
Pellisa Prades
(Tortosa,
1986). És llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona i,
actualment, està cursant un doctorat en literatura catalana medieval. Ha
guanyat diversos premis literaris de narrativa breu, entre els quals, l’Scribo
(novembre de 2006) amb El moment de la seducció, l’Unificcions
(2008) amb El megalòman o el Premi en Prosa Sant Boi de Lluçanès
(2008) amb La Ce Rompuda i ha quedat finalista als Premis Tinet de
narrativa curta
(2008) amb Qüestió d’estat. Una de les seues
passions és viatjar, sobretot a Itàlia, on va viure durant mig any. El somni,
el mateix des que tenia sis anys: ser escriptora.

       Natàlia
Senmartí Tarragó
¡Salve! He
nascut a Barcelona, i fa quasi trenta anys que visc al Principat d’Andorra. Em
dedico a l’ensenyament de la història de l’art i del cinema a l’escola d’Art
del Comú d’Andorra la Vella. Abans vaig donar classes de disseny, còmic, paper
maixé, il·lustració, tècniques d’animació i plàstica per a infants, joves i
adults. M’he dedicat a il·lustrar llibres de tota mena i alguns dels meus
dibuixos, gravats, pintures, han estat exposats en galeries de l’estat espanyol
i al Principat. Sóc llicenciada en Història de l’Art. Però, la meva dèria,
sense menysprear altres com la fotografia, consisteix a escriure i, d’una
manera quasi histèrica, compulsiva, sobre temes històrics. Sempre em trobareu
uns dos mil anys enrere, o encara més enrere, en els llimbs de l’Olimp, o a les
ribes del Nil.

       Conrad
Freixe
(Figueres,
1976). Ha passat la major part de la seva vida a Alcoi, País Valencià. En La
Lluna en un Cove ha publicat: La dona de negre (núm. 4), i L’ou
(núm. 3).

  

> Una publicació mensual en paper de
relats de ficció en català.
> Un magazín literari amb una miscel·lània d’històries sorprenents,
originals, de temàtica i gèneres diversos.
> Fantasia, ciència-ficció, humor, aventures, viatges…
> Les obres publicades procedeixen de tots aquells que volen
col·laborar, enviant-nos relats per a selecció. 

 

 

 

 

Com sempre,
podreu trobar més informació en la nostra web:

www.lallunaenuncove.cat

(que, per cert,
hem redissenyat)

A continuació, us indiquem alguns enllaços de pàgines
web que parlen sobre nosaltres. Són només uns exemples, ja que seria molt llarg
posar una relació completa. L’últim enllaç correspon a una entrevista feta uns
mesos enrere a l’editor Lluís M. Pérez.

http://www.opotserno.com/2009/05/19/la-lluna-en-un-cove-n%C2%BA-4-abril-2009

http://manelalonso.blogspot.com/

http://www.vilaweb.cat/misc/pdf/?url=http%3A%2F%2Fwww.vilaweb.cat%2Fwww%2Fpdf%2Fnoticia%3Fp_idcmp%3D3458090&filename=vilaweb_noticia_3458090

http://www.laradioactivitat.com/titulars_detalls.php?idnoticies=10040

http://www.pagina26.com/entrevistes/6656-volem-crear-amb-la-revista-un-club-de-lectura-amb-gent-que-gaudeix-de-la-narrativa.pdf

 

MULTIAPUNT. Activitats a l’Alcúdia, a la Catalunya Nord i a la Tinença de Benifassà.

   Com que no donem l’abast, i a més encara ens queden bastants articles periodístics per traduir, hem hagut de condensar en un apunt les següents activitats:

   1.- Divendres 5 de juny (demà), a la Casa de la Cultura de l’Alcúdia, presentació del llibre de Xavier Serra “Biografies parcials”, a les 20 hores. (Més informació dintre).

   2.- Us enllaçem a Airenou de Bao, associació que il·lustra l’apunt i que per als propers dies 28 de juny a 5 de juliol, ens conviden a la festa de la catalanitat, Catalans sense fronteres, especialment dedicat al País Valencià. (farem tots els possibles per anar-hi).

   3.- Viarany ens convoca també per al dia 21 de juny amb la carta i l’enllaç  que hi teniu dintre de l’apunt.

               1.- El
proper divendres, a les 8 de la vesprada, es farà a la Casa de la Cultura la
presentació del llibre de Xavier Serra, ‘Biografies

parcials’, publicat per l’editorial
Afers. És un llibre que té un

significat molt especial a casa
nostra, perquè un dels biografiats a

l’assaig és Manolo Boix i perquè el
llibre, en la seua totalitat, és

una aportació força rellevant a la
comprensió del nostre passat

nacional més immediat, car es centra
sobretot en la decisiva dècada de 1970. Òbviament, esteu tots convidats.

 

Ben cordialment,

Francesc Martínez Gallego

Regidor de Cultura i Comunicació.

 

3.- 

Companyes i companys:

El proper 21 de juny participarem de la II Marxa per la Recuperació de la Tinença de Benifassà. Cal inscriure’s prèviament i podeu fer-ho ací.

Pròximament us informarem de les properes propostes per a l’estiu.

Salut i muntanya!