NOSAL3 en som + de tres

Maria Rúbies

o el repte constant.

Política, religió
i pedagogia a la Catalunya del segle XX.

            Recomanat en un apunt de l’Àngel
Canet, el vam demanar a la biblioteca de l’Alcúdia (per cert, allà està si algú
voleu fer-hi una ullada, paga la pena), i abans que el portaren, ja ens l’havia
deixat ell. A mitjan lectura, el van portar a la biblioteca i li tornàrem el
llibre i seguirem llegint-lo. El 18 de juny, en anar cap a València (ja
comentarem eixe dia tan profitós) ens l’acabàrem de llegir al trenet, i esperant
a la cita (havíem arribat una mica avançats) aprofitàrem per escriure una
xicoteta ressenya a la biblioteca de l’Hospital de València. Així que si us
interessa, ja sabeu que el teniu a la biblioteca de l’Alcúdia, i afegeixo que
no només per a la gent de l’Alcúdia, amb el carnet es poden treure llibres de
qualsevol biblioteca de la xarxa municipal.

            Bé, una vegada aclarit la manera de
com arribà el llibre a les nos3 mans, que també influeix en la manera en com l’abordem,
què podem afegir al que va dir el nostre amic? Anem a intentar-ho.

            El llibre és una biografia
cronològicament disposada i on Josep Varela, l’autor, ens fa una demostració de
com s’ha d’escometre la tasca de fer un text d’aquestes característiques. Tot i
semblar, pel seu títol tan llarg un text dens (en parlar-li a algú d’ell, m’ha
fet Uff!), la seua distribució en parts “vitals” de Maria Rúbies fa que anem
descobrint la gran persona que va ser, tan activa políticament, social i
pedagògica, que ens sobta el poc coneixement (nul) que teníem d’ella.

            Les parts que contenen la vida i
obra de Maria Rúbies es divideixen en:

            * Els anys d’infantesa (Camarasa
1932-1946).

            * Els anys d’aprenentatge
(1947-1957).

            * Els anys de religió (1957-1966).

            * Els anys de pedagogia (1966-1976).

            * Els anys trepidants de la política
(1976-1982).

            * El desengany polític (1984-1988).

            * Els darrers anys (1988-1993).

            * El darrer any.

            * Cloenda.

            Al començament de “Cloenda” ens
explica què va portar l’autor a escriure aquest text: “L’oblit
s’abat tan inexorable sobre fets i persones que el record de Maria Rúbies es va
esvaint. Només el conserven, ben viu, aquells que la tractaren. És trist però
inevitable, que una vida tan apassionant sigui aviat poca cosa més que una nota
erudita en algun tractat de pedagogia o d’història de la transició de la
democràcia. Ajudar a donar una mica de gruix humà al record de la pedagoga
lleidatana és l’objectiu essencial d’aquest llibre. Un acte de justícia i una
necessitat. Justícia perquè ens convé honorar aquelles persones que, en la seua
biografia, tingueren per nord la millora de la societat on havien nascut. Necessitat
perquè ens cal tenir punts de referència, especialment els joves. Maria Rúbies
n’és un. Referència en relació amb l’ètica, la religió, la pedagogia i la
catalanitat”.

            Ens ha impactat la seua
infantesa, en ens explica els seus orígens, les seues relacions familiars, el
mal tràngol de la guerra civil (més sent el pare comunista i havent ocupat
càrrecs a l’ajuntament republicà!), els difícils anys de la postguerra…

            La part que més ens a “xocat” és el
que fa referència a la religió. Entenem que necessiti aixoplugar-se en la
religió per afrontar la vida, però això no creiem que degui passar necessàriament
per les congregacions a les quals s’acosta (la de Lourdes sobretot) amb el
fariseisme que demostren.

            Els anys de pedagogia ens han tornat
a entusiasmar, i com a ex-estudiants de magisteri, han servit per acabar d’aprofundir
en els diferents models pedagògics (Moviment Rosa Sensat, Escola l’Espiga…).
No acabem d’entendre, però, el perquè de la seua negativa a que aquestes escoles
i institucions passessin a ser públiques… és com desprestigiar la cosa
pública en favor d’allò privat… i és clar que l’esforç dels mestres d’aquestes
escoles era molt important, però fer-les públiques no significava deixar de
reconèixer-los-ho.

            En els capítols de la política i el
seu desengany, es veuen confirmades les nos3 sospites de que els polítics només
fan política per guanyar les eleccions, després només volen
administrar/gestionar els recursos públics sense tindre gaires maldecaps, ni “buscar-se
problemes”.

            La malaltia l’aclapara als darrers
capítols del llibre i de la seua vida, però la manera  com s’enfronta a la mort, amb enteresa i fins
i tot feliçment.. va a poder parlar i veure finalment a Déu…! fa que siguin
uns capítols molt emotius. I del seu retir Montserrat ens han semblat molt
significatius del seu estat d’ànim els apunts que ens reprodueix l’autor al
llibre.

            El recomanem, i si sou o passeu per
l’Alcúdia, ja sabeu que està a la biblioteca.

Bon
dia!