Totxanes, totxos i maons

Diumenge passat, cap a mig matí, mentre passejàvem per Santiago de Compostela l’A. i jo vàrem trobar un magnífic motiu per no demorar gaire temps més una nova visita a aquella preciosa ciutat gallega.

De fet tant a ella com a mi no ens en calen gaires, de subterfugis, per mantenir ben viu el desig de passejar sense presses per aquelles “rúas” que són un exemple d’equilibri arquitectònic.

L'”excusa” que ens vàrem empescar serà fer una visita ben atenta i detallada al conjunt format pel Centro Galego de Arte Contemporánea, per l’església i el convent de San Domingos de Bonaval i pel parc de Bonaval.

A l’església hi tornarem per dos motius. El primer per veure i trepitjar una vegada més l’espectacular escala barroca en triple espiral de Domingo de Andrade. El segon per visitar amb calma el Museo do Pobo Galego que, pel que vàrem veure, justifica plenament la dedicació d’un dia quasi al complet.

Al parc de Bonaval hi tornarem també perquè, justos de temps, no vàrem poder arribar fins al cementiri que hi ha en el seu cim. Un indret des del qual es divisa una esplèndida perspectiva de les torres de la catedral i de les teulades de la ciutat vella. En una de les terrasses naturals que forma el parc hi ha una peça escultòrica d’Eduardo Chillida i tot el conjunt està dissenyat i ordenat amb un talent paisatgístic extraordinari.

L’únic que, tot i les presses, vàrem poder veure amb una certa atenció va ser l’edifici del Centre Galego de Arte Contemporánea, projectat el 1992 per l’arquitecte portuguès Álvaro Siza, un dels grans valors de l’arquitectura dels darrers quaranta anys. Veient l’edifici em va venir com un flaix a la memòria un text d’Òscar Tusquets publicat a “Todo es comparable” (Anagrama, 1998) en el que deplora amb tota la raó del món els lamentables regalims de brutícia que emmascaren la façana.

La ubicació de l’edifici, a mig vessant d’una petita muntanya, va permetre a Siza experimentar amb la possibilitat que més excita a un arquitecte: construir una caixa amb totes les cares revestides amb el mateix material ja que tan visibles són les façanes com la coberta. Una circumstància que habitualment no es dóna.

Per mantenir-se fidel a l’entorn Siza va optar per la solució teòricament més idònia: utilitzar com a material de revestiment el mateix granit amb el qual estan construïts els edificis i paviments dels carrers de la ciutat vella de Santiago. El problema és que, segurament amb la idea de no voler trencar la rotunda simplicitat dels volums del seu projecte l’arquitecte es va oblidar de posar un senzill, modest i humil goteró trencaaigües a la coronació dels paraments verticals. Això, agreujat per la pol·lució ambiental que afecta la pluja que arriba a les parets, ha acabat resultant letal per l’estètica de l’edifici.

Val a dir que aquest trencaaigües o escopidor és una peça present en tots els edificis de la ciutat -per exemple, en l’església de San Domingos que hi al costat mateix de l’obra d’Alvaro Siza- i, evidentment, en cap s’hi detecten els estralls dels regalims.

El títol del capítol de “Todo es comparable” en el qual Òscar Tusquets parla d’aquest problema és: “Esos feos chorreones. Carta abierta a mi amigo Siza”. Aquí Tusquets -al meu parer un dels cervells més ben moblats que tenim en el nostre país- no es talla gens a l’hora de clavar-li garrotada al seu col·lega: “(…) el edificio se mancha porque, en lo que atañe a la correcta construcción, está mal proyectado.”. I més endavant: “(…)  como era de prever, no te has enmendado, continúas construyendo mal.”

Això no li priva d’acabar elogiant el talent de Siza, tot i que els seus arguments no deixen de ser discutibles: “A lo mejor, Álvaro, si te implicases primordialmente en cuestiones constructivas no serías tan buen arquitecto.”, li diu.

I continua: “Tan buen arquitecto como para proyectar el vecino parque de Bonaval, por el que paseamos tras la visita al museo. En aquellos jardines me encontré con el Siza que sorprende y maravilla, con esas sutilezas que sólo he encontrado en la obra de Carlo Scarpa o en algunas cosas de Francesco Venezia…, ese sabio aprovechamiento de lo existente, ese sendero empedrado que muere en un magnífico árbol, ese juego de pavimentos -losas envejecidas, grandes lastras de granito, pequeños adoquines, senderos de tierra-, esa utilización del agua que desciende en múltiples juegos, arroyuelos, canalillos, fuentes, pequeños estanques… Álvaro, qué genial puedes ser…”

Doncs això: que l’A. i jo hi hem de tornar, a Santiago.

(I a veure si, de passada, hi ha més sort i les botigues de música tornen a tenir algun disc d’Emilio Cao que no estigui descatalogat).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!