Totxanes, totxos i maons

Un lector m’envia un correu per dir-me que li estranya que jo, que sóc tan musicaire i tan aficionat a escriure retrats nostàlgics, no hagi dit ni mitja paraula a propòsit del tancament de Discos Castelló, la històrica botiga del carrer Tallers que ens ha nodrit de bona música a unes quantes generacions de barcelonins.

Crec que té raó, el meu lector, de sentir-se estranyat. I em sap greu perquè potser sí que hauria pogut fer com tanta gent, que tan bon punt va saber-se que el 31 de març Castelló abaixava definitivament la persiana li va faltar temps per córrer a emportar-se algun disc en oferta de record i per dir adéu a aquelles parets carregades d’història i de mitologia.

Que consti que de seguida que vaig saber la notícia del tancament vaig anotar a l’agenda fer una visita de comiat a la botiga però, a mesura que anaven passant els dies, no m’acabava de decidir.

Digueu-me raret, però em va refredar molt saber que en un parell de dies les existències de la botiga havien minvat gairebé un vuitanta per cent a causa de la gran quantitat de gent que va anar-hi decidida a comprar tot allò que estigués en venda. I em va saber greu perquè si tots plegats haguéssim fet al llarg del temps de manera gradual allò que es va fer en quaranta-vuit hores de manera atrafegada és molt possible que avui Castelló continués encara amb les portes obertes.

Però, en fi, no vull emmascarar la veritat amb excuses: el cert és que no m’hi vaig acostar. Tenia molt poques ganes. I les poques que tenia es varen esvair del tot quan per la televisió vaig veure un reportatge en el que apareixien les prestatgeries buides després del pas de la clientela. Tant per tant, ja havia quedat prou vacunat de cerimonials depriments l’any passat quan va plegar Vinçon.

Potser tot el que acabo d’escriure us pot semblar de persona llunàtica, i no és el cas. Discos Castelló, aquell mític racó d’escala fosca i estreta de les primeres èpoques, està lligat de manera inesborrable a la meva formació musical des que jo era molt jove. Calculo que la meva primera visita la deuria fer cap a 1965, quan tenia quinze anys. I aquestes visites  –la majoria de les vegades per tafanejar i posar-me al dia, no pas per comprar (*)—  les podia sovintejar molt perquè entre casa nostra i Castelló hi havia tot just un parell de minuts caminant.

Quan l’any 1972 l’A. i jo ens vàrem casar i instal·lar al Guinardó les meves visites de tafaner varen minvar, però encara la majoria de les vegades que havia de comprar un disc tornava al carrer Tallers. De fet, els dies immediatament posteriors al naixement del noi gran de casa, a finals de juliol de 1975, hi ha registrada en la meva memòria (i en aquest apunt) una visita a la clínica carretejant un “Viatge a Ítaca” (en vinil, és clar) acabat de comprar dintre d’una d’aquelles bosses de plàstic tan característiques de can Castelló.

Fins que un dia, molt més cap aquí, vaig deixar d’anar-hi. Senzillament. Sense cap altre motiu que buscar altres llocs on atendre les meves necessitats musicals que fossin més propers a les zones on vivia i em movia per raons de feina.  Parlo de fa uns quinze anys, quan vaig trobar al carrer Escorial la botiga de la que ara sóc client fidel: Disco 100.

Per tot plegat, ara que m’ho miro amb una certa distància, crec que he fet bé deixant que els meus records de Discos Castelló restin lligats a aquella època en la que semblava que tot hauria de durar tota la vida.

—————————————————————————————————————

(*)  El primer disc de la meva vida el vaig comprar, és clar, a can Castelló: va ser aquell “single” de The Mamas & the Papas que tenia “Monday, monday” a la cara A i “California Dreami’n” a la cara B. Encara el conservo però, ai las, no vaig pensar a anotar ni la data ni el preu. Calculo, però, que deuria ser cap a l’estiu de 1966 (**) i que no em deuria costar gaire més de 30 o 35 pessetes. Provinents, no cal dir-ho, dels meus estalvis.

(**)  Glups! D’aquí a no res farà 50 anys…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!