Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Les presentacions de Partal: injeccions de realisme (i alguna llegenda urbana).
¿Voleu un consell? Si sou dels qui ja us agrada, ja, això de ser independents però cada vegada ho veieu més negre, necessiteu urgentment una dosi d’optimisme directa a la vena. I un dels mètodes més ràpids i eficaços que conec per inocular-vos aquest remei és que assistiu a alguna de les nombroses (vegeu la llista aquí) presentacions del llibre “Desclassificat: 9-N. Història secreta d’una votació revolucionària” (RBA-La Magrana, 2015) que Vicent Partal està fent arreu del territori.
Que aneu a la presentació i que després, és clar, llegiu el llibre (en vaig parlar aquí).
I si en acabar-lo noteu que us heu quedat amb una mica de gana no ho dubteu ni un instant: agafeu “A un pam de la independència” (RBA-La Magrana, 2013), el seu llibre anterior, i ja m’ho sabreu dir.
Tal com explicava en un apunt anterior, fa molts anys que conec Vicent Partal. I una cosa que sempre m’ha atret d’ell és el seu capteniment seré i tranquil davant la vida. Una manera de fer que, a la vista dels temps que corren, s’agraeix immensament i que els qui el seguim percebem de seguida quan llegim els seus articles d’anàlisi de la situació política, tant la de casa nostra com la que es desenvolupa a nivell internacional. Uns articles rigorosos, ponderats, endreçats i valents.
Ja fa força temps –de fet, des que fa cinc o sis anys el procés cap a la independència va entrar en fase de acceleració– que em considero un dels primers convençuts que la separació d’España no és només inevitable –i desitjable, és clar– sinó molt propera. Una convicció que, evidentment, no només mantinc sinó que cada dia que passa la ratifico amb més força. I val a dir que des del primer moment la referència de Vicent Partal m’ha estat de gran utilitat perquè ell també viu la mateixa convicció i així ho pregona tan bon punt en té l’oportunitat (vegeu, si no, aquí els seus editorials a Vilaweb). No és, doncs, un afer d’optimisme. Ni de cofoisme. És realisme pur.
I és precisament aquesta càrrega energètica de confiança en el futur del país el que es pot detectar en viu i en directe quan Partal s’adreça en petit comitè (vegeu la foto que il·lustra l’apunt: és de la presentació a la llibreria Ona), a les persones que han acudit a la cita amb el llibre i amb ell. El seu domini de la comunicació en les distàncies curtes, en podríem dir…
En els darrers dos anys he assistit a unes quantes, d’aquestes presentacions, i en tots els casos puc dir que la gent ha sortit engrescada i amb les piles ben carregades.
Hi ha algunes idees fixes en el discurs de Vicent Partal que m’he permès d’aplegar a continuació:
* D’España, ja hem desconnectat. Ho vàrem fer el 9-N desobeint clarament les imposicions que ens venien de l’Estat. Un fet d’importància cabdal que ja no té marxa enrere i que no ha passat gens desapercebut de la comunitat internacional.
* Duran no és ningú. Per molt que s’entesti a botzinar i a tocar el botet, el senyor Josep Antoni Duran i Lleida ja no és ningú.
* Si es perd la independència els culpables haurem estat nosaltres. España ja no ens pot guanyar en la lluita per la independència. Però no ho dubteu: aquesta lluita es pot perdre. I si es perd els únics responsables haurem estat nosaltres. Ningú més.
* El normal és ser independent. Contra el que ens volen fer creure, independitzar-se és un procés absolutament natural i habitual. La comparació del mapa polític del món d’avui amb el de fa cinquanta anys, per exemple, ho demostra a bastament.
Contra totes aquestes evidències (oi que va ser Hölderlin qui va dir: “Quins temps aquests, que hem de lluitar per allò que hauria de ser evident!”?) tenim allò que jo anomeno “la síndrome del culer”, altrament coneguda com “la síndrome de l’ai, ai, ai”. És a dir, aquella tendència que tenim –romanalla, sens dubte, de tres-cents anys de submissió– d’apuntar-nos de seguida al patiment i a la desconfiança en les nostres forces. De buscar en les coses sempre l’angle negatiu, l’enfocament més pessimista, la sortida més retorçada. I, sobretot, aquella idea mesella i poruga que de tant en tant (cada vegada menys, tot s’ha de dir) encara em trobo quan algú diu allò de: “Ai, però ¿vols dir que ens deixaran que ens independitzem?”
Una frase a la qual de forma sistemàtica responc dient que, naturalment, NO ens deixaran. Que són españols, però no ases, i que saben perfectament –millor, ai las, que molts de nosaltres– de quina manera es quedaran el dia que fotrem el camp i els deixarem sols. Què voleu, doncs? És natural que no ens deixin, però el que hem de posar-nos al cap és que, molt aviat, quan ho farem ni els ho preguntarem ni els ho demanarem. Així de senzill.
Ho va explicar molt bé Pere Cardús no fa gaire en aquest “Mail Obert” del qual us reprodueixo el començament però que us recomano que llegiu íntegrament aprofitant l’enllaç que us hi he posat: “Som els grans especialistes a promoure debats. Primer va ser la pregunta. Després va ser la fórmula de la consulta. Més tard, les llistes. Que si declaració o proclamació. Divuit mesos o sis. Que si ruptura o transició. Març o setembre. Plebiscitàries o constituents. Estat o república. I, és clar, vots o escons. Més que una nació semblem un debat. Ep!, que consti que no em sembla del tot malament. Sempre m’heu sentit dir que debatre és imprescindible per a sentir-se partícip del projecte. Debatent debatent, la cosa va creixent. Tanmateix, de vegades en fem un gra massa (…)”
Ja ho veieu: al costat d’aquesta malaltissa tirada cap al debat ens agrada complicar-nos l’existència de les maneres més sofisticades possible. Per exemple, posant en circulació llegendes urbanes que després som els primers a empassar-nos. En puc esmentar dues de recents:
La primera va sorgir just l’endemà del 9-N. Gairebé com una reacció instintiva a tanta joia desfermada. Algú va començar a escampar per tertúlies i articles de premsa que “ens falten encara 300.000 vots”, tesi que poc després encara es va complicar més pujant la xifra als 400.000 vots. Un càlcul que ningú ha explicat de manera convincent d’on surt però que tothom es va empassar dòcilment, no fos cas que encara visquéssim unes estona més en l’eufòria.
La segona llegenda urbana és aquella que propugna a ulls clucs que anant amb llistes separades el sobiranisme obtindrà més vots que anant junts. Fora dels interessos dels partits polítics, d’on surt aquesta teoria? qui l’avala? Fins ara ningú ha estat capaç de raonar una resposta convincent (segurament perquè no existeix), però la decisió ja està presa: cadascú amb els seus i ben separats, tu. No fos cas que donéssim una imatge excessiva d’unitat. (Per cert, sobre aquest assumpte de les llistes separades o conjuntes Vicent Partal aporta a “Desclassificat: 9-N” una informació desconeguda fins ara i d’allò més interessant)
En fi, ara vénen les municipals i tot seguit ja estarem de ple en els preparatius del 27-S. Per poder afrontar amb eficàcia tot el que se’ns acosta ens calen idees clares, esperit serè, actituds tranquil·les, zero complexos de culpa o d’inferioritat i una rialla d’orella a orella ben contundent (que és el que els fot més). Una rialla que sigui el signe del nostre orgull i de la nostra il·lusió per la independència que estem a punt d’obtenir.
En fi, es tracta d’estar convençuts i d’actuar en conseqüència perquè arribar a allò que és possible no és afer d’optimistes, d’il·lusos o de panxacontentes. Té molt més a veure amb el realisme. Amb la certesa íntima que ho tenim a tocar, que les regnes són a les nostres mans i que, tot i que són molt perillosos, a l’altra banda estan cagats.
Ells no guanyaran. No siguem tan rucs, ara, de perdre nosaltres.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt bo els post i les seves reflexions. Estic totalment d’acord en el punt tres: tot depèn de nosaltres…i dels nostres polítics. Mentre, el Sr. Albiol, va pujant en les enquestes de Badalona.
Depèn de nosaltres…i d’ells: dels que no varem saber ni voler fer una llista unitària per les europees (un camp de prova de dificultat petita, com una pista americana per nens de deu anys), dels que no han estat capaços de fer una nova llei electoral en 20 anys, dels que, malgrat tenir al President imputat continuant escarxofant-se en les seves cadires del Senat i Congrés i cobrant a fi de més d’aquesta Espanya que diuen que abominen…Si senyor: depèn d’aquets….i de nosaltres que els seguirem votant.
Si algun dia abans del 2030 (ho poso fàcil, eh?) s’aconsegueix la independència de Catalunya faré una proposta al Papa Francesc: la beatificació en vida d’en Vicens Partal i la teva, doncs hauríeu estat uns visionaris que sense ajuda divina no haurien pogut preveure una cosa tan inversemblant per a mi en aquests moments.