Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
El cavall cec (a propòsit de “Desclassificat: 9-N”, de Vicent Partal).
Felicitem-nos, que estem de sort: aquest Sant Jordi tenim dos llibres que ens expliquen les trames secretes que varen envoltar el 9-N, aquella data històrica que serà impossible que oblidem els qui vàrem tenir el privilegi de viure-la de prop. Es tracta d’un parell de llibres molt recomanables escrits per dos periodistes de prestigi: Vicent Partal i Pere Martí. Avui parlo del primer i en un proper apunt us faré cinc cèntims del segon.
Dos anys després de publicar “A un pam de la independència” (RBA-La Magrana) –al meu parer la reflexió més completa que s’ha fet fins avui sobre el procés que ens menarà molt aviat (*) cap a l’Estat propi– Vicent Partal ens ofereix “Desclassificat: 9-N”, la crònica d’onze mesos històrics que varen culminar el diumenge 9 de novembre de 2014 amb la mobilització de quasi dos milions i mig de catalans que, malgrat la prohibició de totes les estructures de poder d’España, varen dur a terme amb el seu vot no només un exemple de civisme i d’aposta pel futur sinó també, ras i curt, un acte revolucionari. I poca broma, que aquesta darrera afirmació Partal no la formula a la lleugera: la fonamenta en un referent tan clàssic com les tesis que el jurista francès Jean Bodin va formular l’any 1580 a “Les six livres de la République”.
Així doncs, el títol del llibre, que també edita RBA-La Magrana, porta un afegitó, “Història secreta d’una votació revolucionària”, que no només és útil per engrescar compradors dubitatius sinó que ens dóna pistes sobre la manera com l’autor s’ha plantejat explicar-nos els fets que relata en el llibre.
Per dir-ho en poques paraules el que Vicent Partal ha volgut fer és una crònica escrita seguint els paràmetres narratius i estilístics propis de les sèries de televisió. I ho corroborem amb una simple ullada al sumari: allò que en un relat convencional serien capítols aquí s’ha convertit en episodis. N’hi ha un de preliminar (o pilot), vuit més que van seguits i un episodi final a més a més de dos extres.
Tal com prescriuen els cànons del gènere, l’episodi pilot passa revista als escenaris principals de la trama i resumeix a grans trets tot allò que veurem de manera més detallada en els episodis a venir. Superat aquest preàmbul l’autor va per feina i comença el seu relat amb la reunió dels partits favorables a la consulta del 12 de desembre de 2013 al saló de la Mare de Déu de Montserrat del Palau de la Generalitat. Una reunió important de la qual va sortir el contingut de la (doble) pregunta i la data per formular-la als ciutadans: el 9-N.
A continuació acompanyem els tres diputats catalans que el 8 d’abril varen comparèixer al Congrés del Diputats per demanar la cessió de la competència per organitzar un referèndum; assistim a la trobada a la Moncloa dels presidents Mas i Rajoy del 30 de juliol, pocs dies després de la confessió pública de Jordi Pujol; veiem les primeres desavinences entre Artur Mas i Oriol Junqueras just abans de les eleccions europees; ens assabentem dels detalls d’una curiosa enquesta encarregada i pagada a mitges per Convergència i ERC i se’ns dóna una mica de llum sobre una reunió al més alt nivell durant la primera setmana d’agost que va acabar d’esbotzar els mínims ponts de confiança que hi havia entre Mas i Junqueres.
L’episodi quart ens remunta al segle XVI amb una referència a Martí Luter que va definir la manera com ell va plantejar la seva reforma –sens dubte una de les grans revolucions de la història europea– com un cavall cec que no sap on el porta el seu amo. Sobre això Partal diu: “Ací l’amo eren les circumstàncies que dirigien el procés a batzegades i la gent del carrer”. I el cavall va tirar avant i va fer camí: es va votar, que era el que importava, i va quedar clar que volem ser independents. Que serem independents. Clar per nosaltres i, sobretot, per tot el món que segons l’autor ens observava “amb estupor i admiració barrejades”. Aquesta imatge luterana del cavall cec és, al meu parer, l’eix que articula tot el que s’explica a les pàgines de “Desclassificat: 9-N”.
El relat continua amb nous episodis dedicats a l’aprovació al Parlament de la Llei de consultes populars no referendàries –el 19 de setembre— i a la solemne signatura, nou dies després, del decret de convocatòria de les votacions, novament al saló de la Mare de Déu de Montserrat. Tot seguit revivim la reacció supersònica del govern espanyol en forma de recurs al Tribunal Constitucional que el va admetre a tràmit en qüestió d’hores.
En aquest punt arribem a un altre dels moments importants de la trama: la fracassada reunió del 13 d’octubre dels partits pro-consulta al Palau de Pedralbes i l’assemblea ciutadana urgent convocada per la CUP a mitjanit a la plaça de Sant Jaume. Una reacció “peculiar i intempestiva” dels anticapitalistes de David Fernández i Quim Arrufat que a parer de Vicent Partal va salvar el 9-N.
L’endemà d’aquella lamentable jornada Mas va presentar el “nou 9-N” –ara “procés participatiu”— i va començar l’allau de voluntaris: en calien 20.000 i en només cinc dies es va arribar als 44.000. I aleshores correm-hi tots: el govern del PP per tapar la via d’aigua que se li havia obert en la part més sensible i els partits que havien plegat veles per sortir novament en algun racó de la fotografia. També s’hi parla de la discutible intervenció de Carme Forcadell, màxima representant de l’ANC, en l’acte multitudinari convocat a la plaça de Catalunya el diumenge 19 d’octubre.
L’episodi setè comença a Washington i ens parla de l’expectació que el procés suscitava a nivell internacional. També entra en detalls sobre alguns aspectes de la guerra bruta inspirada pels qui ja sabem. Precisament en aquest apartat és on em sembla detectar una de les poques mancances de “Desclassificat: 9-N”. Em refereixo al sabotatge que la vigília de les votacions varen patir els servidors de la Generalitat de Catalunya i els telèfons mòbils de la majoria de persones relacionades amb la consulta i sobre el qual no es fa gairebé cap referència.
(Una mancança, val a dir, que em sobta en algú tan ben informat com Vicent Partal i que, per tant, fa que em pregunti si ha cap raó especial perquè en el llibre es parli tan poc d’aquest gravíssim incident que va deixar inactives durant unes quantes hores la xarxa de Sanitat, la d’Emergències Mèdiques, el servei de receptes electròniques, el correu electrònic corporatiu i moltes altres prestacions de la Generalitat.)
El capítol vuitè descriu l’apoteosi d’aquelles hores del diumenge 9 de novembre en què les urnes varen sortir al carrer. Aquí la tècnica és encara més cinematogràfica que en la resta del llibre i ens va oferint petites escenes que ens porten d’Òscar Suris, el primer votant a Sidney, fins a l’alcalde de La Pera i Púbol que va aprofitar per fer neteja als seus carrers, passant pel viatge llampec de Pep Guardiola, per una dotació de Mossos que es posen a disposició dels voluntaris d’un col·legi, per un pobre desgraciat amb barret de torero, samarreta de “la roja” i el DNI caducat que va voler fer el seu numeret i per un Joan Herrera dubitatiu i, sobretot, preocupat, l’home. Molt preocupat.
L’últim capítol es desenvolupa en les dependències del CTTI, el centre de telecomunicacions de la Generalitat, on es va fer el recompte final dels vots i on es produeix l’escena que tanca “Desclassificat: 9-N”: l’abraçada entre Artur Mas i David Fernández.
Com es pot veure, doncs, el llibre de Vicent Partal abasta un període molt concret amb el 9-N com a eix vertebrador: des del dia que es fa pública la pregunta fins a la data de la consulta. Onze mesos plens d’alt i baixos però amb un vector resultant de trajectòria inequívocament ascendent. Això fa que, per entendre’ns, puguem dir que “Desclassificat: 9-N” acaba bé perquè ens deixa amb el record de la il·lusió –i l’emoció– que sentíem aquella nit per tot allò que acabàvem de viure i de protagonitzar.
Després, és veritat, varen sorgir ramificacions enterbolidores, en aparença, d’aquella eufòria popular tan legítima. Però això –a diferència del llibre de Pere Martí que comentaré d’aquí a uns dies– queda fora de la càmera de Partal. Una càmera àgil i ben entonada que s’introdueix en els despatxos on es fan reunions importants, que segueix alguns personatges singulars de la trama (Joan Maria Piqué, Ian Duncan, Michael Bloomberg, Roger Albinyana, David Fernández…), que no perd de vista les xarxes socials i que ofereix plans prou oberts com per copsar de forma panoràmica les diverses coses que en un moment determinat passaven simultàniament.
La part final del llibre, dedicada com he dit més amunt als extres, ens ofereix una cronologia detallada i molt útil i, sobretot, una referència a Jean Bodin i al pinyol de la seva tesi —“Un estat es defineix per l’exercici de la sobirania”— que justifica plenament el qualificatiu de “votació revolucionària” que apareix en el subtítol del llibre.
Precisament sobre això Vicent Partal diu:
“L’element fonamental del 9 de novembre va ser que l’estat espanyol no va aconseguir complir els atributs que defineixen un estat. Des de fa cinc-cents anys, un estat sobirà es defineix i es reconeix perquè té la capacitat d’imposar en tot moment les lleis i regulacions pròpies a tot el seu territori. I, com tots sabem, el 9 de novembre això no va passar. El 9 de novembre Espanya va deixar de ser l’estat a Catalunya, i Catalunya es va constituir i va actuar ella mateixa com un estat. Aquest és el fet radicalment transcendental.
El procés del 9-N havia estat prohibit explícitament per l’estat espanyol. El seu màxim òrgan jurídic, el Tribunal Constitucional, va ordenar no una sinó dues vegades que no es fes. El govern espanyol va afirmar que faria «el possible i l’impossible» per evitar «la presència de les urnes al carrers». El dia abans, dissabte, els comissaris europeus van rebre una nota del govern espanyol que deia que els catalans no votarien. I, tanmateix, es va fer. I, tanmateix, les urnes hi van ser i els ciutadans van votar. I a Brussel·les van encendre el televisor i van veure que els catalans votaven.
Les urnes hi van ser perquè Espanya no va tenir cap possibilitat d’impedir-ho. Ni tan sols a través del monopoli de la violència organitzada que invocava com a recurs últim Bodin, ja fa cinc-cents anys. Ací els policies armats amb pistoles saludaven militarment els voluntaris a les portes dels col·legis, presentaven el seu respecte precisament a aquells que desobeïen de la manera més activa la prohibició dels tribunals que en teoria manaven sobre aquest país.”
En resum (i per si algú no ho havia captat encara): un llibre summament recomanable per llegir ara mateix, per guardar-lo un cop llegit i per tornar-hi d’aquí a un any o dos. Just quan estarem fent realitat ja irreversible tot aquest desig d’ara.
——————————————————————————————————
I per completar el lot sobre aquest llibre permeteu-me que us recomani aquesta entrevista que Andreu Barnils li va fer dies enrere a Vicent Partal)
—————-—-———————————————————————————
(*) Una tafaneria: si fa dos anys Partal considerava que érem a un pam de la independència, m’agradaria saber a quina distància li sembla que som ara. ¿A deu centímetres? ¿A cinc? ¿Més o menys al mateix lloc que aleshores? ¿Més lluny?
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Segons la meva opinió i mentre passin coses com:
-la gravíssima patinada d’en Xavier Bosch parlant de llista única i rectificant al cap de 10 minuts
– la posició de la CUP en la reunió d’ahir
-la postura d’IV ahir, avui i demà
-el que els diputats independentistes continuïn al Congrés i al Senat malgrat tenir al president de la Generalitat i dos consellers imputats
-no siguem capaços de fer una llista única ni per les europees…
calculo que estem a uns 630 km. de distància de la independència.