Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Conformat sisplauperforça amb les decisions del tàndem Mas-Junqueras (una vegada més em pregunto per què totes les negociacions s’han de deixar podrir fins a l’últim minut de l’últim dia; en quina escola de gestió l’expliquen, aquesta tècnica?) he decidit aplicar-me la medicina que crec que ara ens convé a tots plegats per rebaixar tensions: allò que els anglesos descriuen com “wait and see”. És a dir, esperar amb calma —“keep calm”–, observar el panorama i anar prenent nota discretament però, això sí, sense deixar-los passar ni una.
Per això m’he refugiat en dues feines. La primera és la preparació de la ruta que pels volts de l’1 de maig l’A. i jo farem per la Toscana (Val d’Orcia, Siena i Florència, bàsicament) acompanyats de 8 amics més als quals els farem de guies. Serà el nostre setzè viatge a Itàlia des de 2007 i el novè centrat en la Toscana. N’aniré parlant…
La segona feina en la qual m’he refugiat té a veure amb la meva dèria (vegeu aquí) de fer llistes de coses i de conceptes que m’obliguen a anar pel món amb l’antena permanentment activada. N’he obert una sobre números que no us explicaré perquè us avorriria i una altra que he titulat “Frases de merda i línies vermelles”.
De fet des de gener de 2011 cada divendres trio (d’una llista que tinc, és clar, i que creix constantment) una “frase de la setmana” que estampo just a sota de la signatura de tots els correus electrònics que envio. Tant el personals com, abans de jubilar-me, els de la feina. Els qui van seguint els meus comptes de Twitter i Facebook també en tenen notícia perquè cada divendres, en fer el canvi en la plantilla del meu correu electrònic, difonc la frase també per aquestes dues plataformes de la xarxa. Avui, que és divendres, ja ho he fet.
(Si us fa gràcia saber quina toca aquesta setmana preneu nota: “Tothom vol tornar a la naturalesa, però ningú vol fer-ho a peu”, de la pacifista i ecologista alemanya Petra Kelly )
Al costat d’aquesta llista ja veterana he incorporat una de nova que m’està donant molt joc i que he batejat amb un títol prou entenedor com per estalviar-me explicacions complementàries: “Frases de merda i línies vermelles”. Un títol que podria haver parlat també dels “fulls de ruta”, del “sí o sí” o del “passar pantalla”.
En aquesta relació vull aplegar totes aquelles frases i expressions que a força de sentir-les una vegada i una altra acaben provocant la fatiga del personal. I com que, per desgràcia, la font sembla rajar amb un doll força intens he decidit que la #frasedemerda (precisament amb aquesta etiqueta de Twitter) surti a les xarxes cinc cops per setmana, de dilluns a divendres, amb cinc exemplars diferents.
Ahir em vaig estrenar amb “Ara faré d’advocat del diable” i la d’avui (que durarà fins dilluns) és “Un segonet, que ara li passo”. No cal dir que s’agrairan tots els comentaris i aportacions que hi vulgueu fer.
Abans d’acabar vull deixar ben clar que això de “la frase de merda” no és pas un invent meu. Fa tres o quatre anys durant unes setmanes Twitter en va anar ple i desconec de qui va partir la idea. Jo mateix hi vaig fer aleshores unes quantes aportacions. Ara ho he entomat sense més pretensions que divertir-me i anar escampant perles que ens facin rumiar una mica sobre les nombroses bajanades i tòpics que esquitxen les nostres converses i, cosa que em sembla molt més greu, el llenguatge dels nostres professionals de la comunicació.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L a primera vegada que vaig sentir la del “segonet” va ser fa pocs anys. Quan jo era jove no ho dèiem això. M’agradaria que algú em definís que vol dir la paraula “segonet”: es un segon petit? És simplement una manera carinyosa de referir-se a una mesura del temps: minutet, horeta…? Si fos un segon petit ja no seria un segon: serien dècimes de segon. Algú em pot dir d’on ha sortit aquesta “parida”de minimitzar les mesures del temps?
Ni ha tantes d’aquestes frases que en podràs fer una verdadera col•lecció. Des de “jo no soc racista, però….” a la del 90% que diuen els futbolistes “hay que olvidar el partido y la derrota y seguir trabajando a tope…”
Segur que ens divertirem..!!
Hi ha també allò dels “anyets” per a les criatures: ¿quants anyets tens?” “Té tres anyets i mig”. Com si els anys de les persones petites tinguessin menys dies que els de les grans.
Molt bo l’article. Aportacions a la llista: fer-se trampes al solitari. Utilitzar el diminutiu com en el cas dels segonets s’està fent tan majoritari que éw insuportable.
-“como sabe que no le interesa si aún no le he hablado del tema?” per exemple. Així va anar amb el meu home:
-“coño, te he llamado yo??”
-“…eeemm… no….”
-“entonces qué te dice eso? Enga, adiós”
Fin de la cita xD
Una altra: “amb llum i taquígraf…”
Negre sobre blanc
Per a mi, la més irritant i campiona del moment que vivim, merdós de mena, és la inefable “tot passa per alguna cosa”.
La meva frase de merda és: “Sóc fan”, dita sense el pronom feble (En sóc fan).
Quina bona idea, això de les frases de merda! Però no sigueu tan perepunyetes, sisplau, que l’únic que feu és posar límits a la llengua, un instrument que ens serveix i ens ha de servir per expressar-nos, amb tots els matisos i subjectivitats que calguin.