Totxanes, totxos i maons

No fa gaire, un dia que em dedicava a endreçar la biblioteca de casa vaig tenir a les mans el parell de caixes on conservo tots els números especials que la revista Enderrock ha anat publicant des que l’abril de 1993 va treure el primer exemplar al carrer. Poca broma perquè parlo d’una trajectòria de prop de vint-i-dos anys i més de dos-cents números dedicats a parlar de la música que es fa a casa nostra. Que aviat és dit.

Ara que hi penso, potser ja seria el moment que algú es decidís a elaborar un estudi sistemàtic de la revista que analitzés tota la feina que ha dut a terme fins avui.  Un estudi, m’apresso a dir-ho, sense afanys arqueològics o de fer necrologia –sortosament, a Enderrock encara li queda molta corda i moltes idees per posar en pràctica–, però que expliqués l’aportació que l’equip que encapçala Lluís Gendrau ha fet per la difusió, la consolidació i la dignificació del panorama musical català al llarg de tots aquests anys. I val a dir que si aquest estudi arriba a existir algun dia no tinc cap dubte que una part important del seu contingut estarà dedicada als números especials –singulars és un mot que els escauria encara millor– que la revista ha anat publicant fins ara mateix.

Un ara mateix que té una referència molt concreta: el número titulat “La veu d’un poble. 100 cançons per explicar Catalunya al món” que des d’avui, divendres, es pot trobar ja als punts de venda habituals de la revista.

La primera cosa que em ve al cap abans d’entrar en el contingut concret d’aquest número és que, potser ara més que mai, el que ens ofereix la gent d’Enderrock té més característiques de llibre que no de revista. Vull dir que fent una ullada a les quasi cent cinquanta pàgines que té es percep clarament que darrere d’aquesta proposta de 100 cançons hi ha una intenció de permanència ben allunyada dels efímers imperatius de l’actualitat que tindria un número mensual ordinari.

En la introducció –que tot i no anar signada és raonable atribuir-la a Joaquim Vilarnau, coordinador del projecte– llegim que el que es pretén amb aquesta iniciativa és mostrar els punts més remarcables del nostre patrimoni musical –s’hi parla de “cànon”, que és un mot sempre complicat de manegar– amb l’objectiu que ens serveixi de carta de presentació al món. Per aquest motiu s’ha tirat mà de periodistes, melòmans i musicòlegs d’aquí, amb l’afegitó de les aportacions dels lectors de la pàgina web d’Enderrock que també hi han pogut dir la seva, per generar aquesta llista que abasta tots els gèneres i estils en un àmbit temporal que comença el segle XIII amb El cant de la sibil·la i acaba amb la Jennifer dels Catarres i el tema central de Polseres vermelles, d’Andreu Rifé.

Cada cançó del centenar que s’ha triat té una descripció dels seus orígens i de la trajectòria que ha seguit al llarg del temps acompanyada d’un fragment de la lletra (quan no són temes instrumentals), una imatge il·lustrativa i un resum de les versions discogràfiques més significatives que ha tingut. Gràcies a això sabem, per exemple, que La mare de Déu té una estreta relació amb Xavier Cugat i Frank Sinatra; que Albert Einstein es va emocionar amb Per tu ploro; que de la mà de Charlie Haden el millor disc de jazz de 1983 conté una versió dels Segadors; que després d’escoltar Juny el compositor rus Igor Stravinski es va declarar admirador de Juli Garreta; que L’estaca és la cançó catalana més versionada amb 150 adaptacions a diverses llengües i estils i que Les tres bessones és la més traduïda, amb adaptacions als 35 idiomes de la sèrie televisiva.

“La veu d’un poble. 100 cançons per explicar Catalunya al món” és, per damunt de tot, una eina per consolidar el nostre imaginari col·lectiu. Un imaginari en el qual ens reconeixem, que serveix per explicar-nos al món i que, com no podia ser altrament, obre el seu ventall a la música sorgida en la totalitat de territoris de parla catalana. Allò que per a alguns ja no està de moda dels Països Catalans, vaja.

Més amunt he fet un fugaç esment al concepte “cànon” sabedor dels perills que comporta l’ús d’aquesta paraula. O, més exactament, dels perills de qualsevol intent d’establir seleccions o llistes d’excel·lència. És evident que cada lector podria fer la seva llista de cançons que seria diferent de qualsevol altra. I posats a buscar raons també es pot preguntar per què cent temes i no el doble. O la meitat. O els que bonament surtin. Tant se val.

Personalment puc dir que alguns títols de la tria em sobren i que trobo, en canvi, a faltar alguns altres però sóc conscient que amb això no aporto gaires coses positives al conjunt final. Un conjunt que al meu parer no grinyola i que, per tant, pot complir amb molta dignitat la seva funció representativa.

Dit tot això sóc de l’opinió que la part més important del projecte va més enllà dels límits físics de la revista-llibre que avui surt al carrer i es concretarà en una versió digital traduïda a l’anglès i amb enllaços a tots els temes seleccionats que el proper mes de gener es farà arribar a un miler de músics i a cinc mil agents de la indústria musical (programadors, productors, gestors culturals, festivals, periodistes…) d’arreu del món.

El projecte té, a més a més, una inequívoca dimensió educativa i continuarà en actiu més enllà de la caducitat de la revista. Ara mateix ja té una pàgina web —laveudunpoble.enderrock.cat— en la qual es poden escoltar –i en molts casos veure-les interpretades– les cent cançons seleccionades. Una opció que per acabar d’arrodonir l’efecte molt aviat es convertirà també en una llista de Spotify.

Una vegada més crec que cal felicitar efusivament la gent del Grup Enderrock per l’encert i oportunitat d’aquesta iniciativa i, pel que fa a mi, em temo que aquell parell de caixes de la meva biblioteca que explicava en començar l’article que tinc ocupades amb números extraordinaris d’Enderrock molt aviat necessitaran el suport d’una tercera. Per mi no quedarà.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!