Totxanes, totxos i maons

Estimadíssima Mila,

Com et deia en la meva anterior carta, el diumenge passat –l’històric 9N— vaig votar pensant en tu i en tots els nois i noies de la teva generació que ja hi sou però que encara no esteu plenament al cas del que entre tots anem fent de cara al futur de país independent que cada vegada tenim més a tocar. Un futur que per a tu, quan siguis capaç d’adonar-te’n, ja serà un present carregat de normalitat.

¿Saps quin és el meu desig (i estic segur que també el de l’àvia)?: que tant de bo tots els de la teva generació sigueu prou savis d’aconseguir que “quotidianitat” no sigui mai sinònim de “rutina” i que, per tant, sapigueu valorar en cada moment el regal de viure i tot allò de bo i aprofitable que us estarà esperant cada matí quan poseu els peus a terra.

Tinc un bon amic (es diu Jordi Palou) que des de fa uns quants anys cada matí ens envia a mi i a uns quants milers de persones una frase cèlebre. I, precisament, la que m’ha enviat avui és la que m’ha empès a escriure’t aquesta carta no prevista en principi a les meves planificacions.

La frase és del novel·lista nord-americà John Steinbeck, nascut el 1902 i mort el 1968, i diu el següent: “Una ànima trista pot matar-te més de pressa, molt més de pressa que un germen”.

Tan bon punt he llegit aquestes paraules m’han vingut al cap les imatges dels centenars de persones que el diumenge passat varen passar per la Mesa electoral en la que em va tocar de fer feina. He reviscut les rialles contingudes dels adults, les llàgrimes d’emoció de la gent gran i la cara enjogassada dels menuts quan els seus pares els guiaven la mà amb el sobre del vot fins al forat de la urna. També la cara de pomes agres d’alguns que segurament, tot i tenir la noblesa de participar amb els seus vots, ja intuïen que els resultats que sortirien no serien els que ells voldrien.

La carta d’avui té, per tant, un únic argument: dóna, estimadíssima Mila, un vot de confiança a l’alegria i riu sempre que puguis. Riu molt al llarg de la teva vida. I sense reprimir-te. Pensa que l’alegria és una arma carregada d’esperança i de força que, a més a més, s’encomana fàcilment al teu entorn. Per tant, reivindica a fons el teu dret de riure’t del mort i de qui el vetlla. De pertànyer a la meitat del món que se’n fot de l’altra meitat. Fa seixanta-quatre anys que ho practico i t’asseguro que no me’n penedeixo gens.

Qui riu viu millor, respira més profundament i contempla el món amb colors positius. No t’enganyis, però: aquesta recepta, estimada, no t’immunitzarà contra els revessos del dia a dia, però et farà més forta per afrontar-los.

D’una persona que rigui te’n pots refiar. I si qui riu és tot un país, creu-me: el resultat és, senzillament, imparable.

Fins a la propera carta.

————————————————————————————————————-

Les anteriors cartes a la meva néta -conjuntament amb altres apunts amb ella com a protagonista- les podeu trobar en l’apartat “Mila” d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!