Totxanes, totxos i maons

Llevar-nos d’hora perquè a les 8 hem de ser al col·legi que ens han assignat com a voluntaris suplents i abans, és clar, he de comprar els diaris. Retirar de camises, jaquetes i bosses totes les xapes i distintius del SíSí i l’Ara és l’hora que hem anat exhibint aquests darrers mesos. Canviar la senyera del balcó, molt descolorida i historiada, per una altra de nova i ben llampant. Prendre el cafè amb llet i les Chiquilín i, aprofitant el temps, fer una fotografia a totes les xapes posades damunt del marbre de la cuina abans de passar-les a l’arxiu familiar. Veure que el que em surt no entrarà en l’àlbum de les millors fotos de la meva vida però tant se val. Escampar la imatge mitjançant una piulada. Decidir que, si arribo a escriure algun apunt sobre el que ha de passar avui, la fotografia que l’il·lustrarà serà precisament aquesta. Serà un dia llarg…

Cinc minuts de Vespa i arribem a l’Escola Oficial d’Idiomes de l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat. El grup de titulars ja estan rebent instruccions del coordinador del procés, els suplents escoltem en silenci i sense moure gaire fressa. Tothom va a la Mesa que li corrrespon –en el local n’hi ha dotze– per veure si hi ha forats. Es presenten alguns casos de força major (una persona amb el braç enguixat, una altra amb problemes dentals…) i el coordinador demana voluntaris entre els suplents per ocupar els llocs afectats. Tothom alça el braç. Caldrà fer un sorteig. Es fa i em toca de vocal en la Mesa 2988 B (entre els cognoms Carrillo de Albornoz i Díaz Aguado). L’A. no té tanta sort i amb la resta de suplents es coordinen i es reparteixen en torns la jornada per ajudar en tot allò que calgui. M’assec un moment al meu lloc definitiu. Enjòlit. Serà un dia llarg…

Amb les dotze Meses al complet signem papers i esperem l’hora d’obrir el col·legi. Des d’on som no hi ha vistes al carrer però algú entra amb els ulls esbatanats: hi ha una cua que comença a envoltar l’edifici. Trenta segons abans de les 9 el Coordinador del Procés, la Responsable del Local i els quatre Gestors de Mesa comencen a aplaudir. Ens hi sumem tots i els primers votants ens troben encara en plena ovació. Va per ells. Va per nosaltres. Va per tothom. Serà un dia llarg…

La senyora amb caminador que entra sense fer cua acompanyada de fills i néts. I la Cecília, que ha vingut expressament d’Alemanya i se’n torna després de dinar. I l’home jove que em pregunta si la nena pot introduir la papereta. I la fotografia que ens demana que li fem amb la filla quan veu que li dic que sí. I les quaranta o cinquanta persones que s’han fotografiat al llarg de tota la jornada a la nostra Mesa introduint la papereta. I les ganes de seure un moment. I la insistència a no fer-ho per deferència als que fan una hora i mitja de cua al carrer. I la dona que es diu Carmen Chacón, que jura i perjura que no té res a veure amb la política del PSOE d’aquí i que, per demostrar-nos-ho insisteix a ensenyar-nos la papereta amb el Sí-Sí. I el retrobament, fugaç per força, amb gent amiga com la Milena V. o l’Eloi C., que vénen a votar i em veuen atrafegat a la taula. Serà un dia llarg però se’ns va fent curt…

L’home gran, molt gran, que ve acompanyat de tota la família i que es desfà en un mar de llàgrimes quan vota. I la gent que ens dóna les gràcies als voluntaris (“sou els herois del dia”, m’arriben a dir). I la noieta que em fa un petó perquè és la primera vegada que vota. I el noi que, a la Mesa del costat, diu que ve de Suïssa expressament per votar. I els aplaudiments de tot el local cada vegada que entren persones grans o amb cadira de rodes. I la pluja que ens diuen que va caient “però nosaltres ‘duru’, només faltaria arrugar-se ara”, em diu una senyora si fa no fa de la meva edat. I el meu fill petit que ens porta ampolles d’aigua i m’explica que al col·legi a tocar de casa –el que em tocava per anar a votar– la cua arriba fins ben avall de Pompeu Fabra. I el meu fill gran, amb la néta, que busca com un desesperat quin col·legi li pertoca perquè no s’acaben d’aclarir les llistes. I el degoteig constant de gent que vol participar… Resisteixo dret tot i les ganes d’orinar. És un dia llarg que vivim intensament i que comença a fer-se curt…

La senyora Alícia ve a l’hora de dinar, vota i treu de la bossa un paquet de pastes perquè els voluntaris de la seva Mesa puguin menjar alguna cosa. I les dades que diuen que a la 1 del migdia depassem el milió de participants. I un home d’aspecte seriós cofat amb barret que en el moment d’introduir la papereta diu a mitja veu “Per tu, pare”. I la cua que a mitja tarda torna a créixer. I la feina dels voluntaris suplents que endrecen la cua i demanen a les persones grans o especialment impedides perquè passin davant. I l’exquisit respecte de tothom que s’espera al carrer. I la pluja que ja no torna a fer acte de presència. I la noia abillada amb gorra de llana negra, un retall de la bandera d’España cosit a la vora i aspecte clarament emprenyat (“Moltes gràcies, Judit”, li dic amb un somrís d’orella a orella tot i que ni em mira). I el noi amb la samarreta de David Villa de “la roja” que travessa tot el local (li toca la taula del final) i ensenya la papereta amb un Sí-No. I la impressió que a la tarda arriba gent amb cara de mal humor. I el correu que m’arriba de l’ANC convidant-me a la festa que a partir de les 8 es farà al Born (una festa! Déu meu, quina energia…) El cansament avança. El dia llarg es fa curt…

El tam-tam que fem tots els que tenim cura de les urnes quan falten trenta segons per les 8. I les portes que definitivament es tanquen amb uns quants votants a dintre encara per fer el fet. I els suplents que han volgut acompanyar-nos en aquest moment que es posen a aplaudir. I tots els de les Meses que els secundem. “Hem vo-tat, hem vo-tat, hem vo-tat…” I algú que diu “quin goig de viure-ho, això”. I el President Mas, que unes hores després, ho resumirà a la perfecció: “Ens hem mirat al mirall i el que hem vist ens ha agradat”.  I per fi poder orinar sense angúnies ni presses. Al dia llarg ja se li veu el final…

Abans d’obrir l’urna votem els membres de la Mesa, preparem els papers i comencem el recompte. Sembla que es confirma la meva teoria del “telediario”: a la vista del que deien les notícies sobre la massiva assistència als col·legis del matí a la tarda es mobilitza el vot del No. En les primeres paperetes que la presidenta de la nostra Mesa obre –les de dalt de tot; és a dir, les de la tarda– la proporció de vots amb el No és considerable (dintre de les proporcions). Tanquem el recompte i (oh, déus!!!) tots els números ens quadren a la primera. Signem les actes i ens preparem per tornar a casa. Veig que pleguen les urnes per reciclar-les i la Coordinadora del Local em diu que, si vull,  me’n puc endur una de record. No m’ho faig dir dues vegades. Són les 9 i vint de la nit. El dia ha estat llarg, però s’ha fet molt curt. Dolçament curt…

Resultats de la nostra Mesa: 435 vots emesos. 346 vots Sí-Sí (79,5 %), 52 vots Sí-No (12,0 %), 16 vots No (3,7 %), en blanc, nuls i altres 21 vots (4,8 %)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!