Totxanes, totxos i maons

(Vegeu aquí l’article anterior de la sèrie)

Pot semblar estrany però el cert és que entre la vila de Banyeres del Penedès que varen conèixer els nostres avis fa noranta anys i la que mon germà i jo vàrem visitar fa unes setmanes no es detecten gaires canvis pel que fa a la seva fesomia general.

(n’hi ha més)

La ruta de la nostra visita ens l’havia marcat precisament l’avi Domingo amb les seves fotografies que comparàvem amb la situació actual:

* la Torre, solitària dalt del turó des de fa segles i ara una mica més malmesa,

* l’església, que ha perdut la gran escalinata d’accés perquè envaïa l’espai que després van necessitar els cotxes,

* el bosc del Pujolet, que ara té la consideració de Parc Urbà i que si no ens fixem gaire en la tanca que l’envolta, les dues portes d’accés, els bancs i els fanals està com quan mon pare i sa germana hi trescaven amb els infants del poble,

* l’ermita de Santa Maria del Priorat, que ja no té al costat el “cementiri dels protestants” però continua intacta al costat del cementiri del poble,

* la plaça de l’Om, que tenia abans el cínamom amb un forat al tronc on s’hi amagava la senyora Eugènia quan era petita (en parlaré en el proper apunt) i que en el lloc on hi havia un pou ara hi té una font,

* la casa Figueres, amb l’arcada que uneix la plaça de l’Om i el carrer Major (vegeu la imatge que il·lustra l’apunt),

* el Pont de la Font Gran, ara reforçat per donar pas a la carretera cap a Llorenç del Penedès.

Al matí ens vàrem veure amb la Conxita Ribosa i el Josep Figueras, el seu marit, amb el Salvador Cañas i l’Amadeu Benach. Va ser amb ells que vàrem visitar bona part dels indrets que més amunt he esmentat.

L’amic Amadeu estava summament emocionat perquè en una de les nostres fotografies sortia el seu avi Joan treballant a la vinya amb altres persones. Joan Benach va morir durant la guerra civil i va ser enterrat al “Valle de los Caídos” contra la voluntat de la seva família (vegeu aquí el “Sense ficció” dedicat al tema) que ha esmerçat un munt d’esforços amb gestions per treure’l d’allí que fins ara no han donat cap resultat.

A la tarda, però, al meu germà i a mi ens esperava el plat fort de la visita: trobada amb el Josep Benach, el fill del Conrado, l’amic inseparable del nostre pare tal i com es demostra en les nombroses fotografies on surten retratats junts, i la senyora Eugènia Farré, la veritable memòria històrica de Banyeres del Penedès.

(Continua -i acaba- aquí)