Totxanes, totxos i maons

(Aqui podeu llegir les anteriors cartes)

Estimadíssima Mila,

Escric els primers mots d’aquesta carta -que, com les anteriors, no sé si arribaràs a llegir mai- en un moment molt concret: dos quarts de dues del dijous 14 de novembre de 2013. Jo sóc a la feina, però a casa, just a aquesta hora, la Laia C., una magnífica veterinària, està administrant enmig de la tristesa dels presents -el teu pare, l’àvia i el tiet- una injecció que acabarà amb la vida, molt precària en les darreres setmanes, del Pancho, el gat de casa que a tu et feia tanta gràcia quan venies a veure’ns. En la distància del meu despatx sento també una gran pena, però m’estalviaré les llàgrimes. Prefereixo concentrar l’emoció d’aquests moments tan especials en el fet de començar a escriure’t aquesta carta.

Val a dir que l’amo del Pancho no sóc jo. Ni l’àvia. És el teu pare i suposo que algun dia ell t’explicarà els orígens del gat i com va ser que els darrers dos anys del setze que va arribar a viure els ha passat a casa dels avis i no a casa teva.

Ets, dolça Mila, una noia molt eixerida, ens n’has donat unes quantes proves, però encara no has complert un any i mig i, per tant, m’imagino que la propera vegada que vinguis a casa potser en un primer moment t’estranyarà no trobar el teu estimat gat pels seus racons habituals però estic convençut que de seguida te n’oblidaràs i continuaràs fent la teva.

Com a molt, si et veiem intrigada perquè no el trobes potser et direm que el Pancho se n’ha anat i amb això en tindràs prou, giraràs cua i aniràs a buscar alguna joguina o a seguir amb el ditet estès com va i ve, a ritme de tic-tac, el pèndol del rellotge del menjador que t’agrada tant contemplar.

Algú podria pensar que aquesta és una bona oportunitat per parlar-te de les pèrdues, de la contraimatge de la vida que és la mort però crec que encara no és el moment oportú. Dissortadament no ens faltaran oportunitats per tornar a tocar el tema, ja sigui per mitjà d’una altra carta o bé directament. No ens passa el temps, en aquest assumpte.

El que sí que m’agradaria explicar-te ara del Pancho és que la seva condició de gat gran, pacífic, carregat de paciència, dormilega, una mica poruc i “bon vivant” ens ha servit a l’àvia i a mi perquè des que eres ben petita i encara no et movies pels teus propis mitjans estiguessis acostumada a tenir un animal a prop, a estimar-lo i a respectar-lo.

I, paral·lelament, cada vegada que sortíem al carrer i ens creuàvem amb alguna persona que treia el gos a passejar -a Barcelona n’hi ha més que un foc no cremaria- ens aturàvem i el saludàvem –“Bon dia, gos. Bon dia, amo del gos que el treus a passejar”, els déiem- mentre tu, des de la cadireta amb la mà i el cos feies gest d’acostar-t’hi sense cap por.

Val a dir que hem tingut la gran sort que mai cap d’aquests contactes han acabat amb tu plorant espantada per algun lladruc inesperat o algun intent poc oportú de llepar-te. Ben al contrari, encara recordo el que em va dir una senyora una tarda que baixàvem per la Ronda del Guinardó quan encara no eres una noia premianenca: “Li agraden els animals. Senyal que serà una bona persona”.

Va ser en sentir aquestes paraules que vaig entendre que aquella consideració que l’àvia i jo et vàrem ensenyar a sentir pel Pancho tenia més utilitat de la que en un primer moment ens havia semblat.

És un mèrit de tots plegats, però sobretot del mateix Pancho. Aquest gat discret i tranquil que el dijous passat se’n va anar cap al cel dels felins i que potser no et deixarà cap record arxivat en el magatzem de la memòria (d’això et parlava, precisament, fa dues cartes). Per aquest motiu, doncs, t’escric aquesta carta: perquè sàpigues que va existir i que vàreu compartir un temps durant la teva primera infantesa. I la il·lustro amb una fotografia que li vaig fer l’any passat, en la bona època quan encara li agradava enfilar-se damunt de la meva panxa cada vegada que sortia al balcó de casa a prendre el sol i a llegir.

Adéu, Pancho bonic. Ens recordarem molt de tu…

—————————————————————————————–

Les anteriors cartes a la meva néta -conjuntament amb altres apunts amb ella com a protagonista- les podeu trobar en l’apartat “Mila” d’aquestes Totxanes. Aquí, vaja.