Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Jo també vull un estat propi (Cosmopolites “de lo Lindo”).
Coincideixo a l’ascensor amb en V., observo que sota l’aixella tragina El País i El Periódico -el kit complet del cosmopolita, vaja- i se m’acut de preguntar-li com ho veu, això que el pregó de la Festa de la Mercè ens l’ejaculi la senyora Elvira Lindo, muller de l’escriptor Antonio Muñoz Molina i -si és que se li pot atribuir aquest qualificatiu a qui s’ha inventat allò del Manolito Gafotas- també escriptora ella. (n’hi ha més)
Em mira molt estranyat i em pregunta si no em fan gràcia els seus articles dels diumenges a El País, plens de referències al seu marit, que ella cita com “mi santo”.
Jo li responc que això del sentit de l’humor sol anar a gustos, que des de fa uns mesos ja no compro El País i que, quan el comprava els diumenges i tenia la santa paciència de llegir les seves cosetes, a la senyora Lindo li trobava la mateixa gràcia que la que ell li trobaria, posem per cas, a la senyora Maria de la Pau Janer si en els seus articles a l’Avui ens parlés del seu marit, el doctor Corbella, amb termes com “aquell sant baró” o similars.
El pobre V. em mira com estabornit i veig que sí, que ha entès perfectament el paral·lelisme. L’ascensor s’atura a la seva planta, la conversa es clou amb un adéu/adéu -ell hi incorpora un esgarrifós “ens veiem”– i jo continuo fins a la planta de la màquina dels cafès pensant en la colla de cosmopolites de via estreta que ens envolten i en la seva tirada a agafar-se-la amb paper de fumar en segons quines coses i a beure a galet en segons quines altres…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!