Totxanes, totxos i maons

Una bona amiga de casa em telefona meravellada per (cito textualment) "la meva extraordinària productivitat". Ella sap que els dies 29, 30 i 31 d’agost l’A. i jo ens vàrem escapar cap a Tolosa de Llenguadoc gaudint d’uns pocs dies d’autèntiques vacances -aquests i els tres que vàrem passar a Bétera– en aquest estrany mes d’agost marcat per la mort de la meva mare.

Per això es feia creus en veure a l’Avui del dijous 31 un extens article meu a propòsit de la mort de l’escriptor egipci Naguib Mahfuz, esdevinguda el dia abans a El Caire. "Ni en vacances descanses?", em pregunta tota sol·lícita. I jo, com un marit enxampat en flagrant delicte, li responc: "No és el que sembla. De fet, el meu article sobre el Nobel egipci és un wojtyla".  (n’hi ha més)

En les seccions de Documentació dels diaris, emissores i cadenes de televisió amb cara i ulls s’obren carpetes -de les de tota la vida o bé electròniques, tant se val- per a cada personalitat pública que consideren de relleu, ja siguin artistes, polítics, esportistes o bisbes de Roma. En el seu interior s’hi va acumulant informació del dia a dia i de tant en tant les revisen perquè en tot moment estiguin a punt per complir la seva funció de suport a la gent de les Redaccions.

De vegades també passa que els mitjans s’assabenten, generalment per via confidencial, quan alguna d’aquestes personalitats passa per moments de salut delicats. Llavors, si els indicis fan pensar que la cosa és seriosa, amb la mateixa discreció demanen a persones properes o coneixedores de la vida i obra de l’afectat que redactin un article per publicar l’endemà de la defunció. Això és el que jo dic "fer un wojtyla".

L’invent del nom no és pas meu sinó d’un important mitjà de comunicació català. Fa sis o set anys un dels seus redactors, en adonar-se que la carpeta de l’anterior Papa era la més antiga i, alhora, la més voluminosa ("aquest home ens enterrarà a tots", dèiem; ho recordeu?) de les que estaven esperant torn -com la mare de totes les carpetes, vaja- se li va acudir de batejar aquest subgènere periodístic amb el cognom de Joan Pau II.

En conseqüència la locució "fer un wojtyla" va servir per definir de manera fina -una mica en l’estil de la "poliurea extramacetària" que no és més que "pixar fora de test" però en finolis- la trista necessitat d’escriure una necrològica abans d’hora. Com diuen a Espanya: abans "del fatal desenlace". Si fa no fa, ara que hi penso, com feia el protagonista de la novel·la "Afirma Pereira".

En els vint anys que porto escrivint en els papers m’ha tocat d’escriure’n uns quants, de "wojtyles". Gairebé sempre dedicats a escriptors tot i que també n’he fet per a algun músic (em reservaré els noms). La majoria de les vegades he signat jo però alguna vegada ho he fet per encàrrec indirecte i puc assegurar que no són articles gaire agradables d’escriure. Almenys des de la meva experiència personal. Sobretot si, a més de conèixer la vida i l’obra de l’afectat, he tingut oportunitat de conèixer-lo i tractar-lo personalment.

D’altra banda, en tots aquests afers hi ha un factor addicional que també fa el seu joc: la incertesa. És a dir, el fet de no saber quan veurà la llum allò que estàs escrivint. Cosa que automàticament em porta a pensar: "I si resulta que jo em moro abans?"

Dic això perquè m’he trobat en casos de "wojtyles" que, un cop escrits i lliurats al diari, han hagut d’esperar setmanes i de vegades fins i tot mesos -vuit, en el cas d’un escriptor català que jo estimava especialment- o anys. Com el cas de Naguib Mahfuz.

El primer redactat d’aquest article -encarregat amb urgència un divendres a primera hora de la tarda a través d’una trucada al mòbil mentre jo feia cua a la caixa de l’FNAC- és de gener de 2003, quan l’escriptor, amb 90 anys ja complerts, va ser internat amb pulmonia doble en un hospital del Caire. D’aleshores ençà he tingut temps de retocar el text un parell de vegades més. La darrera a principis d’aquest agost, quan les notícies sobre el seu estat de salut eren més pessimistes que mai. I val a dir que l’únic que vaig canviar va ser un adjectiu.

Ara, de moment, no em queda cap més "wojtyla" a la nevera. I puc assegurar que encara em sobta no trobar ja, quan obro la carpeta electrònica on arxivo tots els textos pendents de publicació, aquell entranyable "wojtyla mahfuz.doc" que amb discreció i elegància havia aconseguit integrar-se en el paisatge habitual de la pantalla del meu ordinador.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!