Nyaps (Un article meu a "Núvol").

Nyaps (Un article meu a “Núvol”).

Sobre la meva visita a Figueres el dimecres 2 de gener per veure l’exposició dedicada al matemàtic Feran Sunyer ja n’he parlat en un altre apunt publicat fa molt pocs dies. El cert, però, és que aquella visita a la capital de l’Alt Empordà -una ciutat on sempre m’hi sento a gust- va tenir un, diguem-ne, ”efecte col·lateral” en forma d’article que el portal cultural “Núvol” va publicar uns dies després. Més concretament el dilluns 7.

Si algú de vosaltres se’l va perdre el pot recuperar aquí o, simplement, llegint el que ve a continuació (per cert, l’article va sortir amb el títol que trobareu aquí sota encapçalant el text però uns dies després, per conveniències de la maqueta del portal, el varen canviar per un de més curt que també em sembla adient: “Cada clàssic té el seu nyap”):

(n’hi ha més)

 



Però que hi tenim, Déu meu, contra els nostres escriptors?

“Núvol”, 7 de gener de 2013

“Dimecres passat a la tarda anava vagarejant per la rambla de Figueres tot fent temps per entrar a l’exposició “La superació d’un matemàtic: Ferran Sunyer i Balaguer (1912-1967)” que hi ha al Saló de Descans del Teatre El Jardí i que es pot visitar de dimarts a divendres, de 6 a 8 del vespre, tot aquest mes de gener.

Precisament en enfilar pel carrer lateral que dóna pas a la plaça on hi ha el Teatre em vaig trobar davant del monument a Josep Pla -la plaça porta el nom de l’escriptor- que algun artista benintencionat (el nom del qual he oblidat pietosament) va erigir-hi fa uns anys.

Es tracta d’una espècie de llibreta espiral d’uns tres metres d’alçada amb els fulls separats i estripats de tal manera que -segons diuen els entesos- mirant des d’una posició determinada i fixant-t’hi molt es pot veure la silueta del rostre de Pla armat de la corresponent burilla i coronat amb la boina de rigor.

En els darrers anys dec haver passat per aquell indret -ep, i amb claror de dia, no com dimecres passat- quatre o cinc vegades i puc assegurar que sempre els déus s’han mostrat esquerps amb els meus anhels de contemplar el rostre del mestre tal com l’artista d’aquella cosa pretenia.

Això em va remetre de seguida a un altre monument a Josep Pla situat a la ciutat de Girona, també en una plaça que porta el nom de l’escriptor, i que em sembla que rivalitza en lletjor amb el de Figueres. En aquest cas l’artista (continuo amb l’amnèsia pietosa pel que fa als noms) ha fet una espècie d’al·legoria sobre els llibres amb peces metàl·liques d’una lletjor, al meu parer, colossal, indescriptible, que diria el mestre Pla.

(Per cert, si la memòria m’és fidel no fa gaire passaven per televisió un anunci de formatges baixos en calories rodat pel centre de Girona i en el qual aquella ferralla hi treia el nas per uns instants.)

Pensant, pensant quan ja tornava en el tren cap a casa se’m va ocórrer que això dels monuments als nostres escriptors és una assignatura que encara tenim pendent d’aprovar malgrat els esforços que des de la Institució de les Lletres Catalanes i des d’Espais Escrits s’estan fent per dignificar el nostre patrimoni literari.

És el cas -flagrant, no em direu que no- de la pobre Mercè Rodoreda castigada també doblement, com Pla, amb un horrorós monument a la plaça del Diamant del barri de Gràcia i amb una cosa difícilment descriptible que algú ha erigit al costat de la seva tomba al petit cementiri de Romanyà de la Selva.

Un altre damnificat és (o era) mossèn Cinto a la plaça que hi té dedicada a la ciutat de Tarragona. He escrit “o era” entre parèntesis perquè fa uns quants anys que no he passat per aquell indret i és possible que algun regidor amb bon gust hagi decretat la jubilació de l’esperpent. El recordo com una base de pedra molt voluminosa i a mig esculpir de la qual emergia una espiral que arribava als sis o set metres d’alçada amb uns quants mots i símbols pretesament verdaguerians que hi penjaven.

Pel que fa a Verdaguer no puc deixar d’esmentar la deplorable impressió que fa el seu monument barceloní a la cruïlla Diagonal/passeig de Sant Joan. I molt especialment la seva estàtua al capdamunt de la columna. Només us donaré un detall: entre el veïnat que des dels balcons de casa seva contempla la peça pretesament honorífica se’l coneix com “el corb de mossèn Cinto”.

Tot això és el que dóna de si la meva memòria. Per desgràcia no tinc la certesa que amb els que acabo d’enumerar quedi tancat el capítol de nyaps monumentals dedicats als nostres escriptors. Estic segur que els lectors de Núvol podrien fer més aportacions en aquest lamentable Museu dels Horrors amb el qual figura que evoquem la memòria i l’obra dels nostres clàssics. (*)

Els nostres venerables clàssics, Déu meu, que em pregunto quin mal ens deuen haver fet perquè els paguem amb aquesta moneda…”

—————————————————————————————-

(*) Val a dir que una lectora es va atrevir a fer la seva aportació. Us la reprodueixo textualment:
“Jo diria d’afegir-hi el carregós monument a Salvat-Papasseit que hi ha al Moll de la Fusta de Barcelona, la pomposa i tètrica mona de pasqua dedicada a Milà i Fontanals a Vilafranca del Penedès i el trist monòlit que recorda Pere Calders a Llançà.”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>