Totxanes, totxos i maons

Ara ha fet justament 25 anys que Miquel Pujadó va començar a publicar (i encara continua) a la revista Serra d’Or la secció “A puntades de veu”, dedicada a parlar de la cançó catalana i, per extensió, de tot allò que es cou, ençà i enllà del nostre territori, en el món del que acostumem a denominar “els cantautors”.

Els articles de Pujadó són exemplars perquè apleguen una combinació de virtuts que, per desgràcia, no solen ser gaire habituals en la premsa de casa nostra: l’autor és una persona molt ben documentada, la manera d’enfocar-los és amena i intel·ligent i, a més a més, estan magníficament escrits.

Per entendre’ns i anar per feina us esquitxaré un parell d’afirmacions:
a) Miquel Pujadó és, de llarg, el millor escriptor de lletres de cançó que tenim ara i aquí.
b) Pujadó és, també de llarg, el millor representant de la “chanson” que hi ha hagut i hi ha actualment a casa nostra.

Pel que fa a la primera afirmació em remeto no només a la seva àmplia discografia (vegeu-la aquí) sinó també a la seva no tan àmplia obra literària (vegeu aquí la seva fitxa en el Qui és Qui).

Pel que fa a la segona em remeto a la seva pàgina al MySpace (vegeu-la aquí) en la qual podreu escoltar uns quants temes de l’últim disc que ha publicat.

Dit tot això, amic lector, la cosa està molt clara: si sou dels que creuen que això de fer “chanson” (passeu-me una vegada més el gal·licisme) és cosa d’altres èpoques i que el que ara pertoca són coses i estils més actuals podeu aturar aquí la lectura. No cal que continueu.

Si, com em passa a mi, creieu en canvi que encara hi ha espai per a la gent que és capaç d’escriure bons textos a cavall de trames musicals convincents us aconsello que quan us trobeu amb algun dels discos de Pujadó no hi passeu de llarg.

El nostre home -autor de tres discos de versions de Georges Brassens amb traduccions excel·lentíssimes i d’un altre dedicat a l’obra d’Agustí Bartra- funciona sense fer gaire soroll i per acumulació, lent i segur. Certament no és un intèrpret que arrossegui grans masses o que desencadeni entusiasmes fora de mesura -ho repeteixo: contraindicat per a aquells a qui la cançó tradicional a la francesa els provoqui urticària- però una cosa sí que no se li pot negar: ell solet està cobrint amb gran competència un segment de la nostra música poc transitat des de fa bastants anys. M’atreviria a dir que des del final d’Els Setze Jutges.

Com he escrit més amunt Miquel Pujadó acaba de treure un nou disc. El que fa dinou -si no m’he descomptat- entre recopilacions, versions i obra pròpia. Porta com a títol “A contraveu” i inclou catorze cançons de les quals em permeto destacar una petita meravella de quasi sis minuts que es diu “Spleen”.

El proper dijous a dos quarts de vuit del vespre a l’FNAC de la plaça de Catalunya el presenta amb el periodista Xavier Vinader i l’ex-membre de La Trinca Miquel Àngel Pascual com a mestres de cerimònies. Està previst que Pujadó interpreti en directe algun dels temes del disc i crec que val la pena fer-li costat en ocasió tan solemne com és aquesta de presentar en societat una nova criatura.

Jo, almenys, faré mans i mànigues per ser-hi.

——————————————————————————————

Spleen (Miquel Pujadó, “A contraveu”, 2010)

Quan la teva llengua, entre rancor, perills,  /  odi, atacs, desídia, paranys  /  i la indiferència dels seus propis fills,  /  viu la decadència i potser els darrers anys.
Quan matem el temps mentre esperem la mort,  /  quan la mort és sols acabar  /  el que vam començar en néixer, i quan per sort  /  només tenim clar que no tenim res clar.
Quan el vent barreja la pols  /  d’Adolf Hitler i James Dean.  /  Quan sent un regust agredolç  /  evocant el ratolí  /  que els teus somnis van parir,  /  treus a passejar el teu spleen.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!