Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Sopar amb dos bons i vells amics: el doctor R. i la seva muller G., els padrins de bateig del noi petit de casa.
Comentem que el pare d’ella va morir de manera sobtada el passat 19 d’octubre, just l’endemà de l’atac cerebral de mon pare que tres mesos i mig després també se’l va acabar emportant cap al cel. (n’hi ha més)
Surten diverses anècdotes -alguna, ja ho aviso, serà motiu d’un altre apunt específic- i, en concret parlem del fet de convertir-te un dia, per defunció de tots els que eren davant teu, en el cap de la família. En el més vell de la teva generació. Una condició que la G. no té perquè era filla única, que l’A. tampoc té perquè sa mare encara és en aquest món, però que el doctor R. i jo sí que ja posseïm en ser els germans grans de les respectives cases.
En aquest punt em ve a la memòria el que Josep M. Espinàs explica en el seu llibre “A peu per Castella. Terres de Sòria”, el seu primer viatge a peu -l’any 1998- fora de territoris de parla catalana.
A la pàgina 122 descriu un breu diàleg amb una dona d’Abéjar:
“Quan descobreixen que avui venim de Vinuesa i demà pensem arribar a Calatañazor, la senyora s’admira i, mirant-me a mi, diu:
-Pues usted ya es delantero.
Discreta manera, per a mí nova, de fer al·lusió a la meva edat. Li dic que té raó, que potser massa delantero i tot per fer aquestes coses. Però aleshores té la gentilesa d’afegir:
-Delantero, pero anda suelto.
Vol dir àgil. Es fa el que es pot.”
Recordo que un dia vaig comentar amb l’Espinàs aquesta anècdota. Em va dir que en el moment de sentir aquella expressió li va venir a la memòria el cartell de la pel·lícula “Novecento” -la pintura “El quart Estat”, de Giuseppe Pellizza da Volpedo- en el qual queda molt clar el concepte de formar part de la fila del davant -el “delantero”– i, per tant, de ser el que, en bona lògica, té la majoria dels números per esdevenir el següent a caure.
Doncs això: el doctor R. i jo -ell des de fa uns quants anys, jo des de fa tres mesos- hem assolit la condició de caps de família. Un títol que no demanes ni cobeges però que un dia et cau, inexorable, al damunt i no pots esquivar.
En aquestes circumstàncies el mínim a què podem aspirar és a mantenir el nivell dels qui ens han precedit. Ja ho diu el mestre Espinàs: “Es fa el que es pot”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!