Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

El tanatori de Sant Gervasi ocupa el solar contigu, part damunt de la muntanya, al cementiri on hi ha enterrats el poeta Maragall i el músic Monsalvatge. És una instal·lació nova de trinca -va entrar en servei després de l’estiu passat- i fa la impressió d’estar encara poc explotada. Com un cotxe en rodatge que funciona a mig gas mentre s’acaben d’ajustar tots els seus mecanismes. Diumenge passat, sense anar més lluny, de les deu sales de vetlla que té l’edifici només n’hi havia dues d’ocupades.

El conjunt -obra de l’arquitecta Marina Salvador, autora també del tanatori de Les Corts- es distribueix escalonadament pel desnivell de la muntanya tot conformant sis plantes que permeten accessos a l’edifici per diversos indrets. Hi ha una volguda sobrietat formal en els paraments de les façanes i un savi aprofitament de les seves diferents orientacions gràcies a un delicat joc d’equilibris entre zones de tancament cegues i espais oberts per a l’entrada de la llum. Tot plegat destil·la una atmosfera d’harmonia i serenor molt ben aconseguida.

Aquesta intenció d’adaptar-se al màxim a l’orografia del solar s’expressa de manera molt potent per mitjà de la integració en l’edifici de dos arbres -desconec si originaris en aquell indret des d’abans de l’obra o plantats posteriorment- al voltant dels quals l’arquitectura es transforma en plataforma d’homenatge a la natura amb sengles patis circulars que permeten la seva contemplació des d’alçades diferents.

Però més enllà de tot el que he explicat fins ara el gran valor simbòlic del tanatori de Sant Gervasi és la seva ubicació privilegiada que li proporciona una esplèndida vista panoràmica del mar amb la ciutat -la dels morts, a tocar; la dels vius una mica més avall- als seus peus. Per aquest motiu l’entrada principal ha estat concebuda com un jardí japonès que reprodueix amb elements petris el mar i les seves criatures a base de graves (les onades) i pedres planes polides per l’aigua sobre les quals s’ha fet un petit i molt simple tractament escultòric (els peixos).

Llegeixo en el fulletó informatiu que aquest jardí desenvolupa el concepte “Tachimodaru”, mot que sorgeix com a fusió dels conceptes “alçar-se” i “aturar-se”. És a dir, que l’arquitecta i Xavier de Torres, l’artista creador dels peixos de pedra, enllacen aquesta idea amb el concepte de fer una pausa en el camí, aturar-se i mirar una mica enrere. Ni més ni menys que el que instintivament fem quan ens acomiadem d’algú molt proper que ha iniciat ja el seu gran viatge.

Des del punt de vista decoratiu els interiors accentuen aquest aire d’horitzontalitat a base de parets llargues i llises revestides de fusta. Pel que fa als acabats constructius un ull una mica professionalitzat detecta de seguida uns quants defectes atribuïbles més a les presses i a les angoixes econòmiques habituals (massa habituals, diria) en les fases d’acabats que a imprevisions o defectes del projecte original.

Val la pena fer un passeig per Sant Gervasi. El millor és començar pel cementiri vell, enfilar-se per l’escala central, demorar-se per la zona alta de panteons i tombes amb grups escultòrics notables per, a continuació, fer el salt al tanatori i a l’esplanada de l’entrada principal des d’on es pot contemplar el jardí japonès i el reflex del mar en la llunyania com un reclam.

Val la pena visitar el tanatori. Ara, que tot és nou i fa goig. I cal afanyar-se. No fos cas que es repetissin els despropòsits que la mateixa arquitecta explicava en relació a com es varen liquidar els elements simbòlics del tanatori de Les Corts que al cap de poc temps, per desídia i manca d’atencions, varen quedar despullats de la seva càrrega expressiva.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!