NOSAL3 en som + de tres

• Publicat el 31 d’agost:
• Apunts més visitats aquest mes d’agost amb
  comentaris… (90 visites)
• Publicat el 5 de setembre:
• La Lluna en un Cove no troba distribuïdora perquè el
  català no és rendible (…?…) (81 visites)
• Publicat el 31 d’agost:
• Allò que L’Alcúdia 752 no ha publicat sobre el WIMAX
  (Connexió a Internet) (75 visites)
• Publicat el 13 de setembre:
• TRADUCCIÓ: “Necessitat de la literatura”
  d’Emilio Lledó. El País – 21-12-2002. (55 visites)
• Publicat el 8 de setembre:
• TRADUCCIÓ: “Sudàfrica: Lesbianes sotmeses a
  “violacions curatives” per Nathalie Rosa Bucher. (55
  visites)
• Publicat el 3 de setembre:
• TRADUCCIÓ: “La creuada de Benet XXVI” de
  Paolo Flores d’Arcais, El País 30 d’agost. (51 visites)
• Publicat el 10 de setembre:
• “Josep Lluís Bausset, símbol viu del
  valencianisme” de (entre d’altres) Isabel Clara-Simó. Levante-EMV 17
  d’agost 2009 (46 visites)
• Publicat el 10 de setembre:
• TRADUCCIÓ: Nova Orleans després del drama” de Toni
  García. El País, 2 d’agost. (45 visites)
• Publicat el 16 de setembre:
• TRADUCCIÓ: “Pandèmia i altres plagues”
  d’Emilio Lledó. El País 13 de setmebre 2009 (45 visites)
• Publicat el 2 de setembre:
• Airenou de Bao (Catalunya Nord) ens convoca a la
  manifestació a favor de la cultura del foc el proper dia 5 de setembre a
  Barcelona. (44 visites)

Només dos apunts del mes anterior, el primer, amb 90 visites, el recull d’apunts més visitats del mes d’agost… començàrem a fer fa uns pocs mesos açò de publicar els apunts més visitats, veient que tothom ho feia i entenem que desperte curiositat. Ho seguirem fent.

   Les traduccions d’articles de premsa també ocupen el 50% de la “classificació”… potser perquè aquest mes n’hem fet més que mai… no ens hem parat a comprovar-ho. El que és cert és que els bons periodistes i escriptors sempre diuen les coses pel seu nom, i la possibilitat de llegir-los (vosal3) i traduir-los (nosal3) en la nostra llengua és un plaer…

   Bona nit!

    Benvolguts, benvolgudes,

Com en anys anteriors, el Servei de Política Lingüística ofereix cursos de 
llengua general perquè es matricule la comunitat universitària. Durant el curs 
2009-2010 però, s’han afegit algunes novetats que convé explicar.

L’any 2001 el Consell d’Europa presentà el Marc europeu comú de referència per 
a les llengües, document que pretén unificar els paràmetres comuns 
d’ensenyament, d’aprenentatge i d’avaluació de les llengües dels països que formen part del 
Consell d’Europa. El Marc europeu aposta per augmentar la transparència, 
l’exhaustivitat i la coherència perquè els usuaris de les llengües siguen capaços de 
planificar el seu aprenentatge d’una manera més clara i entenedora. Per tal 
d’ajudar els usuaris a descriure els nivells de domini de les llengües, exigits pels 
cursos i programes d’avaluació, i poder comparar els diferents sistemes es 
proposen sis nivells comuns de referència: A1, A2, B1, B2, C1 i C2.

La Universitat de València va signar l’any 2008 un conveni amb la resta 
d’universitats públiques valencianes per tal d’homologar els nous cursos i proves de 
valencià i adaptar-los a les recomanacions del Marc europeu. Els nous nivells i 
l’equivalència amb els anteriors és la següent:

Nous nivells	Nivells anteriors
Nivell A1 (Inicial)	----
Nivell A2 (Bàsic)	Nivell coneixements orals
Nivell B1 (Elemental)	Nivell elemental
Nivell B2 (Intermedi)	----
Nivell C1 (Suficiència)	Nivell mitjà
Nivell C2 (Superior)	Nivell superior
  
És per tot això que els cursos que oferirà el Servei de Política Lingüística a 
partir del curs acadèmic 2009-2010 s’ajustaran als nous nivells.

Matrícula: del 24 de setembre al 13 d’octubre
Durada: anual (120 hores)
Classes: del 26 d’octubre al 18 de juny
5 crèdits de lliure elecció per als estudiants

Per a més informació: spl@uv.es

Rebeu una salutació cordial,

Josep Vicent Boira Maiques
Director del Servei de Política Lingüística
www.uv.es/spl 

Recomanats per l’amic Àngel Canet en els seus “Articles de repom” vam trobar aquests dos que us traduïm hui. Van ser publicats pel diari el País els dies 12 i 16 del present mes de setembre, i com que el dos fan referència a l’assetjament que per part del PP s’està fent del jutge Baltasar Garzón, hem considerat la conveniència de publicar-los ensems.

   I ací teniu un altre apunt d’aquest bloc que parla de la memòria històrica, la xerrada que ens va fer Empar Salvador del libre “El genocidi franquista a València”.

   Dintre hi teniu els dos articles… que passeu un bon diumenge… i pensem què podem fer per a que la justícia faça cas, com ho fa per a altres països (Argentina, Xile…) i restablir la dignitat a les víctimes de la dictadura franquista.

El terror

MANUEL RIVAS 12/09/2009

            Hi hagué un temps en què el filòsof
Cioran va estar molt de moda en l’estat espanyol, coincidint més o menys amb l’anomenat
Desencant. El llegíem amb l’alegria compungida de qui segueix les peripècies d’un
sublim trencapilotes. Ara es reedita el seu primer llibre, escrit el 1933, a
Transilvània, abans de marxar a França i a la fama. Cioran féu cas d’un cambrer
i titulà l’obra En las cims de la desesperació. Els cambrers tenen un
olfacte especial per a detectar als genis, als bojos i als qui no valen res
(“pufistas” -sic-), que de vegades són la santíssima trinitat. George Steiner,
menys pacient que el cambrer transilvà, captrencà en The New Yorker al nostre
simpàtic nihilista: “En la totalitat de les jeremiades de Cioran hi ha una
facilitat de mal averany”. Crec que algú ha esmunyit alguna cita de Cioran
en una de les innombrables butxaques de Francisco Camps. Eixe seria l’origen del
seu últim aforisme: “El PSOE intenta instal·lar un règim de terror”.
En principi, pensí que es tractava d’un lapse i que el que havia volgut dir el
president valencià, després de la seua resurrecció, és que vivíem en “un
règim d’error”. Però no. Tots els mitjans coincidien. Camps profetitzà l’adveniment
d’un règim de Terror. Home, terroritzats ja estem. Terroritzats de que solte semblant
jeremiada i els seus caps li aplaudisquen. Terroritzats per la propagació
durant anys d’un feroç anticatalanisme que ha cercat rebentar l’Estatut i la
convivència en l’estat espanyol. Terroritzats perquè el seu poderós partit promoga
la desobediència de les lleis, com ha esdevingut amb l’Educació per a la Ciutadania
i esdevé amb la retirada dels símbols feixistes. Terroritzats per l’esperpent
de veure com s’esmunyen dels tribunals alguns figurins, enardits per elits
canalles, mentre Baltasar Garzón, un just, un heroi de la democràcia, és
conduït en vendetta al patíbul
virtual. Quin error i quin terror.

La notícia en altres webs

• webs en castellà
• en altres idiomas

TRIBUNA: JOSÉ SARAMAGO

La impunitat
del franquisme

JOSÉ SARAMAGO 16/09/2009

            Són 114.266 persones las qui, segons
l’auto dictat pel jutge Garzón el 16 d’octubre de 2008, desaparegueren, en el
context de crims contra la humanitat, entre juliol de 1936 i desembre de 1951,
en el curs de la Guerra Civil espanyola i, ulteriorment, durant la dictadura feixista
de Franco.

La Recuperació de la
Memòria Històrica

Veure cobertura completa

La notícia en altres webs

• webs en castellà
• en altres idiomes

            Baltasar Garzón, que ha complert amb
el seu deure amb afecció a la llei, es troba imputat.

            L’estat espanyol ignora a les seues
pròpies víctimes i turmenta als seus familiars.

            La violació dels drets humans ha estat
una desgraciada realitat al llarg de la història de la humanitat; els seus
autors, en la immensa majoria de les ocasions, han quedat impunes, i a les
víctimes i als seus familiars, en altres tantes, se’ls ha privat de la necessària
tutela judicial en els tribunals interns.

            Per açò, la comunitat internacional
ha anat establint diferents compromisos, ineludibles per a tots els Estats, a
fi de garantir la recerca de la veritat, la reparació a les víctimes i el càstig
dels autors dels més greus crims contra la humanitat. És a dir, garantir el dret
de les víctimes i dels seus familiars a la justícia, com a garantia del
principi essencial, del què deu prevaler-se tot Estat, de no repetició dels crims.

            Respecte dels familiars –com ho ha
reiterat la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans del 16 de juliol de
2009 en el cas Karimov contra Rússia– l’absència de recerca oficial dels
desapareguts suposa un tracte cruel i inhumà. Dit d’una altra forma, els
familiars dels desapareguts sense resposta oficial són víctimes de tortura.

            Des de la Convenció de Ginebra de
1864 sobre lleis i costums de la guerra, al Pacte Internacional de Drets Civils
i Polítics de 1966, passant per la Declaració Universal dels Drets Humans de
1948 o els recents Principis o Directrius de Nacions Unides sobre els Drets de
les Víctimes de Violacions de Drets Humans adoptats l’any 2005, és indubtable
el deure, moral i jurídic, de tota la comunitat internacional i de cada un dels
Estats que la componen, de perseguir greus crims contra la integritat i dignitat
humana.

            Les desaparicions forçades, han sigut
qualificades per las Nacions Unides com un ultratge a la dignitat humana,
reconeixent el dret a un recurs judicial ràpid i eficaç, com a mitjà per a
determinar el parador de les persones privades de llibertat o el seu estat de
salut, o d’identificar a l’autoritat que ordenà la privació de llibertat o la féu
efectiva. Com altres crims semblants, considerats de lesa humanitat, no són
amnistiables ni prescriptibles segons l’evolució del Dret Penal Internacional
des dels principis de Núremberg.

            Eixa obligació de perseguir i
castigar els més greus atemptats contra la humanitat és aplicada només per
alguns Estats, i de forma interessada. I l’estat espanyol ha d’entonar per
desgràcia, i amb gran vergonya, el mea culpa.

            L’estat espanyol que es congratulava
en ser un dels pioners en l’aplicació del principi de justícia universal, hui
desgraciadament en entredit, ignora a les seues pròpies víctimes, sotmet a turments
(segons la indicada doctrina del Tribunal Europeu) als seus familiars i no
escolta les obligacions contractuals internacionals dimanants de tractats i
convenis subscrits i incorporats al seu ordenament jurídic.

            Recentment, el Comitè de Drets
Humans, en el seu període de sessions d’octubre de 2008, examinant els informes
presentats pels diferents Estats, i abans que es declarés l’Audiència Nacional
incompetent per a reconèixer les desaparicions que es produïren durant i després
de la Guerra Civil, assenyalà que “està preocupat pel manteniment en vigor
de la Llei d’Amnistia de 1977”, i recordà que “els delictes de lesa
humanitat són imprescriptibles i encara que pren nota amb satisfacció de les
garanties donades per l’Estat en el sentit que la Llei de la Memòria Històrica
preveu que s’aclarisca la sort que corregueren els desapareguts, observa amb
preocupació les informacions sobre els obstacles amb que han ensopegat les famílies
en les seues gestions judicials i administratives per a obtenir l’exhumació de
les restes i la identificació de las persones desaparegudes”.

            El comitè recomanà no només la
derogació de la Llei d’Amnistia, sinó l’autèntic restabliment de la veritat
històrica sobre totes les violacions -es produïssin per qui es produïssin- dels
drets humans comeses durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, afegint que
ha de permetre’s a les famílies que identifiquen i exhumen els cossos de les víctimes
i, en el seu cas, indemnitzar-les.

            La naturalesa de crim de lesa humanitat
que suposa la desaparició forçada de persones és, per tant, indiscutida, en particular
quan es comet de forma greu o sistemàtica contra la població civil. Ho assenyalava
també la Convenció de 2006 sobre Protecció de totes les Persones contra les
Desaparicions Forçades, determinant l’obligació dels Estats d’investigar els fets
i jutjar als culpables.

            Han transcorregut més de 12 anys des
que, el 28 de març de 1996, la Unió Progressista de Fiscals interposés la
primera denúncia pels crims comesos pels responsables de la dictadura militar
argentina en els anys 1976 a 1983. A partir d’aleshores, s’han succeït en l’Audiència
Nacional espanyola, com a òrgan competent per a la instrucció i enjudiciament
dels crims acollits sota la jurisdicció universal, diverses denúncies per crims
internacionals ocorreguts en diferents països que han portat a un ampli debat
sobre el principi de jurisdicció universal.

            No obstant això, més de 70 anys després
dels fets, en l’estat espanyol se segueix sense conèixer què passà, qui ordenà
les execucions, qui practicà les detencions, i què va ocórrer amb els, almenys,
114.266 desapareguts que s’han documentat judicialment.

            L’obligació d’investigar, jutjar,
castigar i reparar s’ha obviat, de forma incoherent, en l’estat espanyol. Pitjor
encara, l’únic jutge, Baltasar Garzón, que ha complert, amb afecció a la llei,
coherència, valentia i riscos evidents amb el deure de contribuir a satisfer les
demandes de les víctimes, es troba qüestionat i imputat pels qui tindrien el deure
ineludible de propiciar que l’estat espanyol honore les seues obligacions
internacionals en matèria de drets humans.

            Assenyalava, el relator de Nacions
Unides, Louis Joinet que “per a passar pàgina, cal haver-la llegit abans”.

            No oblidem a eixos 114.266, amb els seus
noms, cognoms i històries. Amb les seues mares, germanes o fills. No continuem
tolerant que es torture a les seues famílies. L’oblit i la impunitat no és
solament font de dolor per a les víctimes, és una ferida oberta que lesiona la
democràcia. Bé digué Francisco de Quevedo: “Menys mal fan els delinqüents,
que un mal jutge”.

            Signen aquest article José
Saramago, Premi Nobel; José Jiménez Villarejo, ex president de la
Sala Segona del Tribunal Suprem; Enrique Gimbernat Ordeig, catedràtic de
Dret Penal; Javier Moscoso del Prado y Muñoz, ex fiscal general de l’Estat;
Luis Guillermo Pérez, secretari general de la Federació Internacional de
Drets Humans, i Hernán Hormazábal Malaree, catedràtic.

RESUM DE LA REUNIÓ DEL GRUP DE LECTURA DEL
BLOC JAUME I AMB MANEL-JOAN ARINYÓ AL VOLTANT DE LA SEUA NOVEL·LA “CUBANETA
MEUA”.

         Abans de començar a entrar en “matèria”,
ens va comentar l’autor que aquesta era una reunió “normal”, suposem que es referia
a que ha anat fent altres menys “normals” sobre sexe i pornografia (o això
entenguérem, no sabem si ho deia de veritat o què), on algú del públic s’alçà a
mitjan intervenció i li va espetar “vosté és un reprimit, sempre és millor
fer-ho que contar-ho”. I, cosa curiosa, a les reunions “normals” per parlar de
la seua obra, li n’han passat tan grosses o més que a les menys “normals”, fent
referència a una anècdota que us contem seguidament. Un jove que havia assistit
a una d’aquestes reunions, en acabar, li va dir que ell estava mort… li contà
que a la “mili”, a un company se li va disparar el fusel i li pegà un tret al
cap. Li certificaren la seua mort (metges militars…, recordeu el Yak-42?) i a
punt de soterrar-lo, reviscolà. Es va veure involucrat en judicis, mitjançant
advocats pagats de la seua butxaca, per a que el tornessin a donar per viu… i
no quedà massa clara la cosa, però sembla que encara està “mort”. I en acabant
diuen que els relats de ficció se’n passen!!!

         Entrant ja a comentar “Cubaneta meua”,
la idea original es va gestar en la Universitat Catalana d’Estiu, en un curset
sobre guions cinematogràfics, allà va coincidir amb Xesco Guillem, qui li
proposà un guió que tenia en ment des que havia anat diverses vegades a Cuba. Li
preguntàrem si no era complicat escriure a “dues mans” i va respondre que una
novel·la potser, però que un guió cinematogràfic és bastant més fàcil. Xesco li
va dir que el tenia tot al cap, de fet ell era qui havia anat a Cuba, Manel no
ha anat cap vegada. Es van anar creant escenes, afegint diàlegs, i estant en
contacte permanent, van enllestir el guió, el qual van “passejar” per molts
productors de cinema, a ningú dels quals li va fer el pes com per arriscar a
produir aquesta història. I així, decidirem transformar el guió en novel·la (d’aquesta
part ja s’encarregà Manel).

         Ens va comentar que algunes de les
situacions estan extretes de la vida real (Xesco viu a un pis que abans era un
prostíbul, i els primers mesos, de tant en tant trucaven per anar a “sucar” i
en veure’l se’n disculpaven, com li passa al Joan de la novel·la quan mor sa
mare i decideix -per fi!- a anar de putes.) També hi ha un “xoto” com els que
ixen a la novel·la, aquest de Sueca que de tant en tant s’enfila a l’avió i cap
a Cuba!. I per Albaida també hi ha una persona real que inspirà i  completà la parella que el Joan es troba a
Santiago i que l’arrosseguen cap al vici (i de pas li escuren les butxaques).

         El Manel ens va dir que s’ho va passar
molt bé escrivint, primer el guió, i després la novel·la. Com en quasi cada
història vital, hi ha una mancança que fa anar en dansa els personatges. El
Joan, verge amb quasi quaranta anys, la Graciela, el nuvi de la qual es va “escapar”
a Mèxic. És també, va dir, una novel·la de contrastos, de creixement i
enfonsament dels personatges, on la riquesa xoca amb la pobresa, on també es
barallen l’amistat amb la traïdoria, la fidelitat i la infidelitat, la castedat
i la luxúria. Els capítols claus que emmarquen aquests contrastos són el del
convit de noces, on la Graciela es “posa les botes” i on s’adona que el menjar
que sobra no se l’enduran a casa… i el capítol on es conten les morts dels
respectius pares. El d’ella, oficialment mort en heroic acte de servei (fent-ho
a Angola amb una angolesa i mort pel marit d’aquesta que els pilla “in fraganti”),
i a son pare de Joan, que se’l troben “oficialment” mort, tot mudat amb la
llegona a la mà, rascant tarongers (d’un infart a la casa de putes, traslladat
després pels que volien “arreglar-ho”).

         A la presentació a Carcaixent, que és
on es desenvolupa la major part de l’acció, una dona li preguntà per què havia
triat Carcaixent per escenari, i si algun dels personatges estava inspirat en
algú que ell conegués de per allà… l’autor confessà que en algun poble l’havia
d’ambientar, i Carcaixent ha estat un poble productor de taronges i d’ací li ve
la seua riquesa… i la dona continuà… i per què no l’ambientà a Cullera… potser
van haver susceptibilitats ferides en el pensament d’aquella dona.

         Els personatges principals de la
novel·la són dos persones buides, que van omplint-se, primer d’amor i després
de desamor, com havíem dit abans, és una novel·la de creixement, on la justícia
poètica fa que el que es porta bé, acabe bé i que el que es porta malament,
acabe malament. És una novel·la farcida de personatges secundaris, amb molt
tòpics, i on triomfa l’amor vertader. I és una història que agrada, ja que segons
li consta a l’autor, se l’han llegit des de dones de 90 anys fins a xiquetes de
13.

         Un altre apunt que va fer  Manel va ser sobre les dimensions del membre
del Joan, diu que hi havia moltes més pàgines escrites, però les va haver de
retirar per no fer la novel·la massa extensa.

         Finalment, parlant ja de tot un poc,
ens va dir que ha tingut més problemes amb els correctors d’ací del País
Valencià que amb els de Catalunya, en ser preguntat sobre si li feien moltes
correccions de terminacions verbals o expressions en valencià… D’ací passàrem
a parlar de com no hem tingut, com a Catalunya, uns referents de novel·la de la
talla de Mercé Rodoreda o a Balears, amb Llorenç Villalonga.

         També ens va parlar de les dues “trampes”
que hi ha a la novel·la, dos recursos que va emprar que no li semblaven massa
versemblants, però que una vegada escrita la novel·la si les treia, tot es
desmuntava… també ens va dir que no les diguérem, i així ho fem, callem.

         El proper projecte que porta entre mans
es diu “Fem un trio”, dintre d’un recull que es titularà “El fascinant món de
la ploma”, on contarà mil i una anècdotes del món dels escriptors i dels editors.

         Una vetllada molt agradable, en la qual
riguérem a cor què vols. A la propera s’apunteu (si podeu) i se’n veniu. Serà
per novembre i la lectura proposada (per si no teniu el tríptic) serà “Em dic
vermell” d’Orphan Phamuk (l’autor, en aquest cas, no hi assistirà, com podeu
suposar).

          Passeu
una bona vesprada i un millor cap de setmana!

“Musicofília.
Històries de la música i del cervell”

Oliver Sacks

Parlar
d’Oliver
Sacks
és parlar d’una persona que ha dedicat de tota la seua vida a la
investigació del funcionament del nostre cervell. És
metge i autor d’una desena de llibres, entre els quals “L’home
que va confondre la dona amb un barret” (el
qual tenim pendent), “Despertars”
(hem
vist la pel·lícula.. i qui no?, nominada a un Òscar), “Un
antropólogo en Marte” o “Veo una voz”. Viu
a Nova York i és professor de Neurologia i Psiquiatria a la
Universitat de Columbia.

La
cursiva pertany al que diu sobre l’autor la solapa del llibre
comentat. Els llibres sense cursiva ens els llegirem en castellà, i
del darrer (“Veo una voz”) vam fer un resum, traducció i
comentari l’any 2005 per a l’assignatura d’Educació Especial
de Magisteri i que, si trobem, (ens ha costat, però finalment l’hem
trobat) us l’afegirem a adjunts. Després veiérem que ha estat traduït al català… Aleshores no estavem tan
acostumats a traduir i potser es troben incorreccions que en aquell
moment no dominàvem…).

Quant
al llibre que ens ocupa, es divideix en quatre parts amb els
corresponents capítols que us copiem seguidament:

PART
I

1.-
Un llamp caigut del cel: musicofília sobtada.

2.-
Una sensació estranyament familiar: crisis musicals.

3.-
Por de la música: epilèpsia musicogènica.

4.-
Música al cervell: imatgineria i imaginació.

5.-
Paràsits, música apegalosa i melodies enganxoses.

6.-
Al·lucinacions musicals.

PART
II

7.-
Sentit i sensibilitat: una gamma de musicalitat.

8.-
Un fracàs: amúsia i disharmonia.

9.-
El papa es moca en sol: oïda absoluta.

10.-
Altura tonal impefecta: amúsia coclear.

11.-
Estèreo absolut; per què tenim dues orelles.

12.-
Dues mil òperes: savants
musicals.

13.-
Un món auditiu: música i ceguesa.

14.-
La tonalitat verd clar: sinestèsia i música.

PART
III

15.-
A l’instant: música i amnèsia.

16.-
Parla i cançó: afàsia i musicoteràpia.

17.-
Recital de pregàries accidental: discinèsia i cantilació.

18.-
Un conjunt: música i síndrome de Tourette.

19.-
Seguir el compàs: ritme i moviment.

20.-
Melodia cinètica: malaltia de Parkinson i musicoteràpia.

21.-
Dits fantasma: els cas del pianista amb un sol braç.

22.-
Atletes dels músculs petits: distonia dels músics.

PART
IV

23.-
Desperts i adormits: somnis musicals.

24.-
Seducció i indiferència.

25.-
Lamentacions: música, bogeria i melanconia.

26.-
El cas de Harry S.: música i emoció.

27.-
Irreprimible: música i lòbuls temporals.

28.-
Una espècie hipermusical: la síndrome de Williams.

29.-
Música i identitat: demència i musicoteràpia.

Agraïments.

Bibliografia.

Índex
de noms i de conceptes.

Hem
de dir que si no coneixeu aquest autor, d’entrada els títols
d’alguns capítols poden fer que ens fem enrere, perquè sembla que
seran una explicació complicada d’entendre per als no entesos en
neurologia, però Oliver Sacks sap com contar allò que en un primer
moment ens pot semblar difícil i ho fa explicant casos de pacients o
de col·laboradors que han llegit alguna cosa seua on parla de
malalties que han patit. Aquest edició en català ha estat
augmentada amb moltes de les cartes que li han enviat després de
publicar-lo en anglès, afegint noves informacions sobre casos que
ell no ha tractat directament.

Ara
anem a copiar la contraportada per a que es feu una idea més precisa
(en cursiva, sense ella, comentaris afegits per nosal3):

La
música ens pot persuadir de comprar alguna cosa (açò
ho saben molt bé els centres comercials)
o recordar-nos la nostra primera cita. Ens pot animar en un mal
moment i ens pot fer ballar sense parar (nits
“boges”, de cantar i ballar, quin no n’ha tingut alguna?).
Però el poder de la música va molt més enllà. Efectivament, la
música ocupa moltes més àrees del nostre cervell que el
llenguatge: els humans som una espècie musical.

Les
històries d’Oliver Sacks sobre persones que s’han d’adaptar a
les més diverses malalties neurològiques han canviat
substancialment la manera com entenem els nostres cervells i
l’experiència humana. A “Musicofília” l’autor examina el
poder de la música a través d’experiències individuals de
pacients, músics o no. Hi ha els casos d’un home a qui va tocar un
llampec i que de sobte es va sentir impel·lit a convertir-se en
pianista als 42 anys; els dels nens que pateixen la síndrome de
Williams, amb un sentit hipermusical des del naixement; el de les
persones amb amúsia, per a qui una simfonia sona com un concert de
cassoles, i el d’un home la memòria del qual només abraça un arc
temporal de set segons, per a tot excepte per a la música”.

I
un afegitó final:

El
doctor Sacks no escriu només com a metge i científic, sinó com un
humanista amb visió filosòfica i literària… el seu llibre no
només contribueix a la nostra comprensió de l’esmunyedissa màgia
de la música sinó també que ens il·lumina sobre l’estrany
funcionament i les marrades de la ment humana” Michiko Katukani,
The
New York Times.

De
molt recomanable lectura per als qui, com nosal3, han estudiat
Audició i Llenguatge a Magisteri, o logopèdia a Psicologia, per a
músics i melòmans, i per a tot aquell a qui agrade llegir, perquè
com ja hem dit, és molt entretingut… la de coses que no sabem del
nostre cervell! Tenim pendent de comentar també un altre assaig
sobre el cervell: “El cervell eròtic” d’Adolf Tobeñas, el
qual el començàrem a llegir juntament amb aquest que comentem ací,
i que quant ens el tornen, podrem repassar-lo i fer un xicotet
comentari per a compartir lectures. Aquesta nit tenim la reunió del
Grup de Lectura del Bloc Jaume I de l’Alcúdia al Casal Jaume I, C/
Sant Jaume, 31 i de la qual us farem un detallat informe.

 

COMPROMÍS PER L’ALCÚDIA RESPONSABILITZA A LA GENERALITAT DEL DEFICIENT SISTEMA DE
TRANSPORT PÚBLIC A L’HOSPITAL DE LA RIBERA
 
Considera que el  conflicte de l’autobús a l’hospital és un problema de voluntat
política
 
Demana que la Plataforma ciutadana creada participe en qualsevol solució que s’adopte
 
El Ple de l’Ajuntament de l’Alcúdia acordà ahir, per un costat, criticar l’actuació
de la Generalitat Valenciana per l’ordre dictada de cessació del servei municipal
d’autobús de l’Alcúdia a l’Hospital de la Ribera, i per altre, mostrar la seua
voluntat de negociació per arribar a una solució satisfactòria per als veïns i
veïnes de l’Alcúdia.
 
L’acord que es va adoptar amb els vots favorables dels grups de Compromís per
l’Alcúdia i PSOE, i l’abstenció del PP, arreplega les propostes de Compromís que
proposà per una part reforçar el paper negociador de l’Ajuntament i per altra
manifestar a la Generalitat que “la normal relació entre les Administracions
Públiques ha de ser la de la negociació i la cooperació per a la resolució dels
problemes i no la utilització de la via de la imposició i la sanció administrativa”.
 Igualment  s’incorporà a la proposta el demanar “la suspensió de les mesures
adoptades pel Servei Territorial de Transports, mentre s’acorda de manera urgent una
solució satisfactòria per a totes les parts”.
 
En la seua intervenció el regidor de Compromís, Paco Sanz, responsabilitzà a la
Generalitat Valenciana del deficient sistema de transport públic interurbà a la
Ribera, a l’Hospital de la Ribera i a l’Alcúdia. Igualment considerà totalment
inacceptable que es vulga suprimir l’autobús municipal a l’hospital sense oferir cap
alternativa ni solució al greu problema de transport públic que tenim. Recordà que a
maig de 2008 l’Ajuntament ja va aprovar, per unanimitat, una moció de Compromís que
demanava a la Generalitat  que solucionara la situació deficitària en matèria de
transport col·lectiu interurbà millorant les línies existents o creant unes noves.
 
Compromís va responsabilitzar a la Generalitat, que és la que té les competències
exclusives, per la pèssima planificació en aquesta matèria, per situar l’Hospital de
la Ribera en un lloc sense transport públic i no dotar-lo d’un servei adequat des
del primer dia, per no garantir un transport adequat a les necessitat de la comarca
i per no haver posat en marxa les mesures adients per a corregir aquesta situació
després de les denúncies formulades.
 
Paco Sanz va dir que 240.000 potencials usuaris de 29 pobles diferents havien sigut
abandonats a la seu sort per la Generalitat Valenciana que havia d’haver posat en
marxa un servei de transport públic i gratuït des del primer moment.
 
Compromís per l’Alcúdia, que també va criticar la falta d’informació del grup
governant de l’ajuntament en aquest procés, demanà que se solucione el més prompte
possible l’autorització del servei que actualment està prestant l’ajuntament. 
 
Finalment va expressar que en les converses que es mantinguen amb l’Administració
autonòmica l’Ajuntament pose també damunt la taula l’absència de serveis els caps de
setmana tant cap Alzira com cap a l’Hospital i així mateix que la Plataforma que
està constituint-se, de la que Compromís forma part, participe en la solució que es
busque per a resoldre aquest conflicte. 
 
Compromís, que considera que aquest és un problema de voluntat política i que caben
distintes solucions dins del marc legal, aposta per la negociació per a la resolució
d’aquest conflicte i manifesta que s’ha de buscar una solució satisfactòria per a
tots, però en primer lloc per als veïns i veïnes de l’Alcúdia usuaris de l’hospital
de la Ribera.
 

El problema expressat en l’entradeta ja ve de fa uns mesos. L’Ajuntament de l’Alcúdia, amb col·laboració amb la Caixa Rural i altres empreses patrocinadores, van establir un servei de microbus amb l’hospital de la Ribera, donada la mala comunicació que hi havia (sobretot pocs viatges pel matí i encara menys per la vesprada). L’empresa concessionària de la línia Catadau-Carlet-L’Alcúdia-Guadassuar-Alzira veu en açò una competència deslleial i ho ha denunciat, i la Gneralitat, en compte de intentar arreglar-ho d’alguna manera, ha amenaçat amb multar l’Ajuntament si no retira el servei… viure per veure!

   Hui ens hem quedat sense connexió a internet perquè (segons ens han dit a la botiga on el compràrem) el 3G de Vodafone no funciona, sense cap altra explicació… ens han dit que esperem a demà… i així hem tornat a usar de la connexió de la biblioteca municipal de l’Alcúdia… tornem als vells temps… quan anàvem al’assalt de connexions públiques.

Amics i amigues de Xúquer Viu,

Us informem de tres qüestions:

– Les sorprenents declaracions sobre aigua del nou conseller d’Aigua, Medi Ambient i Urbanisme Juan Contino en una entrevista publicada el passat dia 6.

– Unes jornades sobre la Directiva Marc de l’Aigua que tindrà lloc els dies 2 i 3 d’octubre a Madrid.

– La presentació el proper 22 de setembre d’un llibre sobre territori on ha col•laborat gent de Per l’Horta.

__________________________________________________________________

1- DECLARACIONS DEL CONSELLER D’AIGUA I MEDI AMBIENT JUAN CONTINO:

“En Alicante se necesita agua y en la provincia de Valencia hay aguas sobrantes. No se trata, por tanto, de traer lo que allí se necesita sino de traer lo que allí sobra. En Valencia sobra agua y es justo que se reparta con Alicante.”

“En España hay una realidad incuestionable. Existe una cornisa cantábrica que es húmeda y en la que hoy vive la misma gente que hace 50 años. En la Comunitat Valenciana, en ese período, nuestra población ha aumentado en un millón y medio de personas como mínimo. Antes, la gente quería vivir cerca de los ríos, pero la realidad actual es que las personas buscan el sol y el clima antes que el río. Como políticos, tenemos la responsabilidad, dado que la técnica nos ayuda, de trasvasar el agua de donde está adonde la gente quiere vivir.”

 ENTREVISTA ÍNTEGRA PUBLICADA EN ELS DIARIS LEVANTE I INFORMACIÓN DE ALICANTE EL 6 DE SETEMBRE DE 2009

 LEVANTE

INFORMACION DE ALICANTE

2- JORNADES SOBRE LA DIRECTIVA MARC DE L’AIGUA A MADRID EL 2 I 3 D’OCTUBRE

Us adjuntem el programa complet de les Jornades organitzades per la Fundació Nova Cultura del Agua en relació amb les claus de l’aplicació de la Directiva Marc de l’Aigua en Espanya, que tindran lloc a Madrid el 2 i 3 d’octubre de 2009.

Com sabeu, ja hauriem d’estar discutint l’esborrany de pla de conca, però les coses van molt retardades. Per això, ara és un bon moment per possar-mos al dia i adquirir els coneixements, conceptes i informació. Aquestes han estat pensades per posar el coneixement tècnic a l’abast de les organizacions, asociacions i moviments socials sense ànim de lucre que defensen els ecosistemes aqüàtic i la protecció del medi ambient.

__________________________________________________________________

 3- PRESENTACIÓ DEL LLIBRE SOBRE PARTICIPACIÓ EN DECISIONS QUE AFECTEN AL TERRITORI EL 22 DE SETEMBRE AL CENTRE OCTUBRE DE VALÈNCIA

 El proper dimarts 22 de setembre, a les 19’30 h. tindrà lloc la presentació del llibre Participar. Com incidir en les decisions que afecten el territori.

 En l’acte intervindran:

 Maria Lluïsa Dubón, consellera de Territori del Consell de Mallorca

Ramon Arribas, director del Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (Generalitat de Catalunya)

Antonio Montiel, advocat i membre del comitè assessor del llibre

Jordi Romero-Lengua, ambientòleg i membre de l’equip redactor

… Ho sentim, però el programa complet de les Jornades de sobre la Directiva Marc de l’Aigua les hem “perdudes”, no sabem com. Si esteu interessats, només caldrà que entreu al web de Xúquer Viu, enllaçat a la columna de la dreta. Perdó i que passeu un bon diumenge!

PD. Per cert, les declaracions de Cotino… sense comentaris.

 







Amics i amigues del Grup de lectura:
Us recordem que el proper dijous, 24 de setembre, a les 10 de la nit  es
reunirà el Grup de lectura del qual en formes part, en el Casal del Bloc,
amb Manel Joan Arinyó per comentar amb ell el seu llibre 'Cubaneta meua'.
Aneu pensant quins llibres podríem llegir l'any que ve.
Salutacions

-- 
Bloc de Progrés Jaume I
Sant Jaume, 31
46250 L'ALCÚDIA
--------------------------
www.blocjaume.com
------------------------------
blocjaume@mesvilaweb.cat
----------------------------------------
Adreça Postal: Bloc de Progrés Jaume I
                     Apartat de Correus 111
                     46250 L'ALCÚDIA
-----------------------------------------------------------
Telèfon del BLOC: 660519774
--------------------------------------------
Els dijous, de 8 a 9 de la nit, es reunix la junta al Casal

Hola de nou, Antoni
Només dir-te que continuem treballant per a aproximar-vos a tots vosaltres La Lluna
en un Cove. Els problemes que hem tingut recentment a l'hora de trobar una
distribuïdora que es vulgui fer càrrec de la nostra publicació no ens poden aturar,
i, per això, estem buscant solucions. Continuem en contacte amb la quinzena de
llibreries que des de primer moment han col·laborat amb nosaltres i ens han donat el
seu recolzament. Durant les properes setmanes intentarem ampliar de mica en mica
l'oferta de punts de venda on podreu trobar La Lluna en un Cove. Ara mateix, a data
d'avui, 17 de setembre, la llista de llibreries que tenen disponibilitat d'algun
dels números que hem editat és aquesta:

Barcelona:
Llibreria "Al peu de la lletra"
Calàbria, 281
08029 Barcelona
Tel. 934306608
Barcelona:
Llibreria "LAIE"
Montalegre, 5
08001 Barcelona
Tel. 934813886
http://laiecccb.blogspot.com/

Tortosa:
Llibreria "La 2 de Viladrich"
Carrer Despuig, 22
43500 Tortosa
Tel. 977441232
www.la2deviladrich.cat
Alcoi:
Llibreria "Llorenç"
Carrer Sant Llorenç, 1
03801 Alcoi
Tel. 965543746
Ontinyent:
Llibreria "La Llibreria"
C/ Martínez Valls, 18
46870 Ontinyent
Tel. 962912805

Ontinyent:
Llibreria "Bastida"
Avinguda d'Almaig, 56
46870 Ontinyent
Tel. 962916099

València:
Llibreria "3 i 4 - Acció Cultural del País Valencià"
C/ Sant Ferran, 12
46001 València
Tel. 963157799

BOTIGUES VIRTUALS
Productes de la Terra
Tel. 902343030
Botiga elèctronica de Productes de la Terra





D'altra banda, ja saps que també pots adquirir qualsevol número de La Lluna en un
Cove des de la nostra web, a través dels nostres formularis de sol·licitud (pagament
segur - no demanem núms. de targeta ni res per l'estil - el pagament es fa per
ingrés directe al nostre compte). Recorda que les despeses d'enviament són gratis.
Et passem els enllaços:
Formularis de sol·licitud a través de la web oficial de La Lluna en un Cove
Sol·licitud d'exemplars
Sol·licitud de subscripcions



Res més, de moment això és tot. Tan bon punt tinguem notícia que La Lluna en un Cove
va arribant a més llibreries t'ho farem saber, per si t'interessa. D'altra banda,
comentar que ben aviat hi haurà disponible en la nostra web la informació relativa
al número 10, "Especial Viatges". Salutacions cordials!

La Lluna en un Cove
Revista de Relats de Ficció
Apartat de correus 1100
46870 Ontinyent
Telèfon: 96 731 87 13
www.lallunaenuncove.cat
Bústia electrònica general: jodemano@lallunaenuncove.cat
Bústia de recepció de relats: relats@lallunaenuncove.cat
Comandes: comandes@lallunaenuncove.cat
Bústia d'opinons i cartes dels lectors: opinions@lallunaenuncove.cat
Bústia de l'editor, Lluís Miquel Pérez : editor@lallunaenuncove.cat

.. els quals compartim amb vosal3, per a que, si no sou subscriptors i voleu comprar-la, ho pugueu fer als punts de venda indicats.

   Bona vesprada!

LA COORDINADORA ES SUMA A LA SETMANA EUROPEA DE LA
MOBILITAT

Del 16 al 22 de setembre es celebra pertot arreu la Setmana Europea de
la Mobilitat, amb el lema “MILLORA EL CLIMA DE LA TEUA CIUTAT”;
l’objectiu és reflexionar sobre els problemes que origina el model de transport
actual, promoure el transport sostenible i establir un vincle directe amb la Conferència
de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic que tindrà lloc en decembre a
Copenhague.

Com és lògic, la Coordinadora per un Transport Sostenible s’afegix a la
S.E.M. i entre d’altres activitats va a presentar aquesta setmana un escrit als
Ajuntaments dels pobles on tenim col·lectius adherits (Alzira, Algemesí,
l’Alcúdia, Carcaixent, Sueca, Corbera, …) demanant:

1. Que dins del casc urbà es cree una xarxa de carrers per a ciclistes i
vianants, amb l’accés permès als autos dels residents (a velocitat reduïda);
aquesta xarxa connectaria els punts neuràlgics de la nostra població:
instituts, escoles, parcs, centres de salut, hospital, estació, polígons
industrials, etc. En la resta de carrers, el trànsit urbà hauria de
suavitzar-se, controlant bé que ningú sobrepasse la velocitat màxima.

2. Que
millore el transport col·lectiu, sobretot en rapidesa i puntualitat, donant-li
sempre prioritat sobre el cotxe i la moto.

3. Que
connecte aquest municipi amb tots els municipis veïns per mig de camins rurals
poc transitats, fent les mínimes connexions necessàries, o amb carrils de bicis
i vianants de nova creació.

4. Que
demane a la Mancomunitat i la Diputació un Pla Director de Carrils bici, amb
l’estudi rigorós de la perillositat de les actuals connexions interurbanes i
les alternatives existents, per a vore quins camins cal connectar o quins
carrils cal fer per comunicar tots els pobles de la comarca pel camí més curt i
amb plena seguretat.

5. Que
demane a la Diputació la recuperació de l’antic traçat del ferrocarril que
anava des de Carcaixent fins a Tavernes (i Dénia) per a fer la Via Verda Ribera-Safor,
així mateix que faça la Via Verda Vora Xúquer per connectar els pobles
de la Ribera Baixa amb els de la Ribera Alta aprofitant les motes i camins
actuals. Dues vies verdes factibles, barates (perquè costarien la centèsima
part del que es presuposta per a les tres autovies que volen executar),
summament útils, d’impacte ambiental mínim i potenciadores del turisme
respectuós amb l’entorn.

En
definitiva es tracta de posar de moda l’anar a peu i en bici per millorar
notablement les condicions de vida a la nostra ciutat, la qual cosa es pot
aconseguir en poc de temps perquè la ciutat quasi plana i el clima suau són
ideals, i cada vegada hi ha més gent sensibilitzada que està disposta a caminar
o ciclar quotidianament si se’ls facilita vials i seguretat.

COORDINADORA PER UN TRANSPORT SOSTENIBLE

PD: Per a la
setmana vinent tenim previstes unes altres activitats, de les quals informarem
el dilluns 21.

—
LA RIBERA EN BICI
www.lariberaenbici.net

TRIBUNA: EMILIO LLEDÓ

Pandèmia i altres
plagues

La nova grip
està creant una atmosfera d’intranquilitat i angúnia que serveix per a dissimular
problemes més delerosos i endèmics que no només posen en perill la salut
individual sinó la social i democràtica.

EMILIO LLEDÓ 13/09/2009

            Rar és el dia en què no es done
alguna notícia sobre la “nova” grip que sembla ens amenaça i que ha
tingut en els darreres mesos altres noms. Crec que començà anomenant-se
“mexicana”, després “porcina” -algun país, pel que llegírem,
féu una crema hecatòmbica de porcs -, al final se li ha donat una denominació
més científica i asèptica: grip A, grip H1N1, que sembla una matrícula automobilística
per atropellar la nostra sempre angoixada tranquil·litat.

La notícia en altres webs

• webs en castellà
• en altres idiomes

            La corrupció política es fruit d’una
corrupció de la ment i del compareig partitocràtic.

            L’abandonament de la sanitat pública
respon a les fal·làcies del sofisma de la “lliure empresa”

            Hi ha molts rumors sobre l’origen d’aquesta
malaltia que els mitjans d’informació manosegen, opinegen, tergiversegen.
Deformacions d’uns fets que, amb independència de la seua possible realitat i
subsegüent pandemització, i de les mesures que les autoritats deguen prendre, serveixen
més o menys conscientment per a crear una atmosfera d’intranquil·litat i angoixa
amb la qual, tal vegada, podrien dissimular-se problemes més delerosos, mals més
crònics que no solament posen en perill la salut individual sinó la salut
social i, per dir-ho amb la paraula justa, la salut democràtica.

            Em permetré al·ludir a algunes plagues
socials que es fan cròniques en la nostra societat, i davant les quals els ciutadans
resten impotents i, en el pitjor dels casos, inconscients. Aquestes plagues
contradiuen els ideals de qualsevol societat saludable, deteriorant els cervells
i els comportaments.

            Tal vegada la més important siga la
corrupció política, fruit d’una corrupció de la ment, de la consciència, de la
sensibilitat, i del compareig per a defensar els interessos, quasi sempre
oligàrquics, de certes degeneracions en la partitocràcia. Això suposa no solament
la impunitat de la pocavergonya sinó, el que és més greu, el deteriorament i
podridura del propi cervell, de la pròpia personalitat.

            La familiaritat amb la mentida de molts
polítics acaba fent-los inservibles no només com a defensores i administradors
d’allò públic sinó que danya, també, la seua salut personal, inhabilitant-los per
a realitzar-se en eixe tipus humà de l’home bo, de l’home decent –spoudaios,
deien els grecs- que s’inventà en els començaments de la filosofia política. Hi
ha un text famós, en eixos primers moments de la teoria social, que mostra de
quin mode el manoseig de la mentida, l’oportunisme i la maldat, sobretot en l’administrador
d’allò públic, acaba per degenerar el seu pensament, per destruir la seua
“humanitat”, per aniquilar la seua persona.

            Més perillosa que la grip es la
infecció que alguns partits inoculen demagògicament als seus innocents
partidaris. És clar que molts d’aquests partidaris no són tan innocents, sinó
que estan ells mateixos corromputs econòmicament o, en el pitjor dels casos,
mentalment i aplaudeixen, en l’aplaudiment dels seus suposats líders, les seues
pròpies malifetes.

            Una altra plaga funesta sembla ser
la d’aquells defensors i administradors d’allò públic que treuen profit privat,
o beneficien, contra els “interessos generals” com paradoxalment deia
aquell ministre, als seus clans oligàrquics, als seus amiguets o amigants. És
trist que altres partits no facen retrunyir semblants excessos. Hi ha interessos
comuns en el pitjor de la partitocràcia?

            Tal vegada una altra plaga seria l’estranyesa
que expressen alguns prohoms del poder econòmic o mediàtic pel fet que ens
recuperem més tard que altres països europeus. Sabem de sobres que la nostra
indústria, la nostra investigació, estan molt lluny de la francesa i l’alemanya,
per exemple. Amb avarícia i ignorància bona part del diguem-li empresariat, en
lloc de crear vertadera riquesa, s’ha dedicat a deteriorar el país i les seues
costes amb la més salvatge especulació immobiliària. Molts d’aquests individus
expliquen ara, hipòcritament, que així es creaven llocs de treball. Com si
alguna vegada, salvades totes les respectables excepcions, hagueren pensat en
alguna cosa que no fóra el seu fàcil guany!

            Precisament el poder industrial i
científic d’alguns dels grans països europeus es deu a la cura que han tingut
en desenvolupar un extraordinari ensenyament públic que donava les mateixes
oportunitats a tots els ciutadans -no és eixa igualtat un dels ideals de la
democràcia?- i contra la que, en eixos països, no han pogut competir les
institucions privades, animades, moltes vegades, per sectes i ideologies, que s’alimenten
amb les pitjors formes d’irracionalitat, de discriminació, senyoritisme i
fanatisme. Els que han tingut la sort de viure en algun d’aquests països descobriren
la llibertat, la passió pel coneixement, la creativitat, que s’ha estimulat en aquests
centres públics d’ensenyament que, a pesar de tants canvis, segueixen creient
en l’educació com el capital més productiu del progrés social. Progrés que no pot
quedar a mans dels qui treuen profit econòmic o ideològic de les seues
“privatitzacions”. Estic convençut de que en els Instituts i Escoles
de França, Alemanya o Itàlia, no estan els seus governants gaire preocupats en
posar un ordinador a mà de cada alumne. Saben que eixe útil instrument és una
cosa totalment marginal en els ideals de l’educació que es conrea amb altres llavors.

            Per suposat que l’abandonament de la
sanitat pública que en algunes comunitats autònomes s’està portant a cap i que
respon a les fal·làcies i errors que arrossega el sofisme mortal de la “lliure
empresa”, posa de manifest, amb la crisi d’aquests dies, la seua absoluta
impotència. Crisi les causes reals de la qual, que tot just es mencionen ja, sospitem,
i l’anàlisi del qual serviria per a mostrar la falsedat d’eixe anomenat
liberalisme, que pretén eliminar qualsevol control de l’Estat, per a que unes noves
formes d’oligarquies puguen seguir campant pels seus respectes, contra el respecte
que deuen a la societat amb els maneigs de la qual s’enriqueixen.

            Hi ha altres moltes plagues que deurien
estudiar-se i que l’experiència de cadascú podria aportar. Em referiré a les
que arrossega el concepte d’”identitat” on els seus catequistes, sense
haver pensat en el que puga significar eixa paraula, defensen la disgregació i
desunió quan hui, més que mai, necessita el nostre país formes i plantejaments
que ens integren i ens uneixin dintre de la possible i esplèndida diversitat. Els
qui pretengueren destruir-la no haurien sinó d’alimentar la tesis de
“divideix i destroça”. La globalització que hui tant i tan buidament es
predica, la constitueix, per molt utòpic que podés semblar als defensors de la
teoria de l’”homellop”, un concepte d’identitat democràtica els
principis de la qual serien, per exemple, la justícia, la decència, la cultura,
la solidaritat, la lluita per la igualtat, etcètera, i en la què tots els éssers
humans ens identifiquem, com són idèntics, des de l’estructura corporal que ens
sosté, els nostres pulmons, els nostres estomacs, els nostres cors.

            Mencionaré, de pas, eixa plaga de l’estupidització
col·lectiva que porten a cap alguns mitjans de comunicació, inclosa la ceguesa
que produeix bona part dels anomenats “videojocs”. Ja que es parla
tant de projectes educatius més o menys “bolonyesos”, s’oblida que l’educació
està, sobretot i per desgràcia, no en les escoles, instituts i universitats,
sinó en eixos mitjans de comunicació que ceguen i embadoquen a ciudatans que
mereixerien millor tracte.

            Per últim, sorprèn, encara que és
comprensible i convenient, la campanya contra el tabac, quan molt més perillosa,
des de tots els punts de vista, és la utilització descontrolada de mitjans de
transport que corromp l’aire públic, les possibilitats de vida per als éssers
humans i per a la naturalesa; i que cada setmana, com altres moltes malalties,
produeix més víctimes que la grip que ens estan condimentant per a la propera tardor.

Emilio Lledó és filòsof i escriptor.

Al caire de l’anterior article traduït del mateix autor, l’amic valldalbaidí ens va recomanar de llegir aquest publicat el dia 13, que molt gustosament hem traduït. Coincideix en moltes reflexions que hem fet pels espais virtuals aquests dies. I com podeu veure, no es tracta de parlar sobre la pandèmia. Darrerament se n’està parlant molt, fins deixar de llegir qualsevol cosa que hi porte el mot “pandèmia” al seu titular. Aquetsa vegada, si ho heu llegit, l’autor ha anat més enllà i ens ha parlat d’altres plagues menys “rendibles” econòmicament i política.

   Bona vesprada!

No ens podem conformar amb tot el que ens ve donat per la societat. Les ideologies (les “falses consciències” segons Marx) són essencials per a viure en comunitat, mal que ens pesse, i per tant haurem de convindre a acceptar certes limitacions que ens imposa. Cosa que no vol dir que puguem – i estem en el nostre dret – de qüestionar-les.

   No hem de perdre la pròpia substància, diu el text, i açò no deu servir per fer-nos opinions de tot. Les opinions – la pública… què és això?, qui la dicta?- serveixen per a ben poc. Cal tindre idees, materialitzar-les en accions… no pensar que amb dir “no m’agrada” ja està tot solucionat.

   Aquest text, publicat a El País en desembre del 2002, va ser recomanat a l’assignatura “Llengua i Literatura Catalana i la seua Didàctica” el curs 2008-2009 per la professora Pilar Garcia a Magisteri. Regirant vells arxius, l’hem trobat i tornat a llegir, i hem pensat que el que diu ens ha d’interessar a tothom i per això l’hem traduït i us l’afegim a “documents antics”, tot i ser un artcile de premsa.

   També ens hem acovardit de voler posar ve l’apunt i no hi ha hagut manera… encara no som prou bons per fer uns apunts com cal… què hi farem, ho deixem així i perdoneu pel desgavell…

Josep Lluís
Bausset,

símbol viu
del valencianisme

            ISABEL CLARA SIMÓ * Un país necessita referents que
puguen ajudar-lo a avançar en el camí del seu redreçament nacional. Qualsevol
país té necessitat d´hòmens i de dones que, des de la llibertat i la utopia,
vagen al capdavant del seu poble en la necessària vertebració de la societat.
Però un país necessita també hòmens i dones que en el silenci i en el treball
de cada dia, d´una manera anònima subterràniament, ajuden a fer realitat els
desigs de llibertat que tots portem al cor.
            Desgraciadament ja són molts
els amics que ens han deixat, i que personificaven la tenacitat en la lluita
per la dignitat del País Valencià, Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicent
Andrés Estellés, Enric Valor, Vicent Ventura, Ovidi Montllor, Francesc Ferrer
Pastor, Toni Mestre, Enric Soler i Godes… Els valencians i les valencianes
sovint tenim la percepció de sentir-nos orfes, pel fet que molts d´aquests
referents ja ens han abandonat.
            Però tenim la sort de tindre
entre nosaltres, i amb plenes facultats, tant físiques com intel·lectuals, el
professor Bausset. Als seus 99 (que complix el dimecres) Josep Lluís Bausset
se´ns presenta com un maulet, com un home compromès i obstinat (com ho ha estat
sempre !) en la defensa de la dignitat nacional dels valencians, en la defensa
de la llengua i la cultura del País Valencià.
            Fidel al seu compromís amb el
valencianisme ja des dels anys de República (en l´Agrupació Valencianista
Republicana, en el Centre d´Actuació Valencianista i en l´Associació Protectora
de l´Ensenyança Valenciana) el professor Bausset és encara hui en dia un home
amb unes conviccions fermes i amb una insubornable fidelitat a la llengua i al
país. Quan estem tan acostumats a veure gent que amb tanta facilitat i sense
cap mena d´escrúpols canvia de parer, l´actitud de fermesa de Josep Lluís
Bausset ens encoratja i ens esperona a continuar la seua lluita i la seua tasca
de resistència i de vertebració d´un país que «ja anem fent».
            Josep Lluís Bausset, nascut a
Paiporta el 1910, és farmacèutic, químic i practicant de medicina i cirurgia.
Militant de la FUE durant el seu temps d´estudiant a Madrid, va ser condemnat
després de la guerra per la Comisión Depuradora de los Cooperadores de la
Rebelión, per raó del seu càrrec de tinent farmacèutic de l´exèrcit republicà.
A partir dels anys quaranta va viure a València, on conegué Joan Fuster, un
jove estudiant que vivia a la mateixa pensió que Bausset. Aquesta amistat, que
va durar fins a la mort de l´escriptor de Sueca, va ser decisiva en la vida del
professor Bausset. Amb Fuster, Bausset va començar cada dilluns una tertúlia al
Cap i Casal, que, amb la incorporació de nous membres, encara hui en dia té
continuïtat. Aviat conegué Vicent Ventura, Iborra, Garcia Richart, Ferrer
Pastor, Estellés, i entrà en contacte amb Sanchis Guarner, que ja coneixia
d´abans de la guerra.
            A l´Alcúdia, poble on el
professor Bausset passà a viure als pocs dies de nàixer, va aglutinar un grup
de jóvens que, amb ànsies de llibertat, s´organitzaren entorn d´ell, per
promoure activitats culturals, amb l´edició de la revista Parlem, una de les
primeres publicacions en valencià durant el franquisme. Bausset també organitzà
a l´Alcúdia tot un seguit d´actes culturals, com conferències de Sanchis
Guarner, Ernest Lluch, Ricard Pérez Casado o Josep Vicent Marquès, o la
recuperació dels noms tradicionals en valencià dels carrers de l´Alcúdia. El
professor Bausset, a més de fer classes en la nostra llengua de nit a persones
adultes, va fer un programa en valencià en una emissora comarcal, que va acabar
ràpidament per una intervenció del governador civil de València: «Enterado de
que en esa emisora se emite un programa en valenciano, no podemos consentir,
después de tres años de Guerra Civil, ciertas resurrecciones que puedan poner
en peligro la Unidad de la Patria». Quan Josep Lluís Bausset rebé aquesta nota,
deixà l´emissora i no tornà més. Professor als instituts de Tortosa, Xàtiva,
Alzira, Carlet i Carcaixent, Josep Lluís Bausset va ser fundador del Partit
Socialista del País Valencià de Vicent Ventura, i d´Acció Cultural del País
Valencià, i col·laborà des de primera hora en les campanyes Carles Salvador, de
l´ensenyament de la llengua.
Fill Predilecte de l´Alcúdia i I Guardó d´Or de la Unitat del Poble Valencià,
ha rebut també el I Premi Vicent Ventura, el Premi d´Actuació Cívica de la
Fundació Jaume I de Barcelona, el premi Valencià de l´any 2000, de la Fundació
Huguet de Castelló i el Premi de periodisme Martí Domínguez, de l´Ajuntament
d´Algemesí. És president d´honor del Bloc Jaume I de l´Alcúdia, soci d´honor de
l´Associació d´Escriptors en Llengua Catalana i membre d´honor de la Fundació
Ernest Lluch. Encara hui en dia el professor Bausset conserva una vitalitat
envejable, que ens mostra en els seus articles de premsa al diari Levante-EMV,
sempre incisius, irònics i plens d´una gran agudesa, i en les seues cròniques
setmanals sobre la pilota valenciana al mateix diari.
            En un país normal, Bausset ja
hauria estat homenatjat pel Govern de la Generalitat. Però què podem esperar
d´un govern que menysprea, margina i fins i tot persegueix la llengua que el
professor Bausset ha defensat tota la vida?
            Als seus 99 anys, Josep Lluís
Bausset és per a tots els qui ens sentim i ens volem valencians un referent. Un
mestre, un patriota, un home que continua lluitant per la dignitat i la
llibertat del nostre país. Un exemple d´honestedat, de bondat, de virtuts
cíviques. Un «home subterrani» com el va qualificar el seu amic Fuster, «dels
més admirables del País Valencià».
            Molts anys més, amic Bausset !
I l´any que ve cent!
* També signen aquest article: Santi Vallés, Joan Francesc Mira, Vicent
Sanchis, Josep Millo, Vicent Partal, Francesc Viadel, , Francesc de P.
Burguera, Llorenç Gimeno, Manuel Boix, Ricard Avellan i Francesc Jover.

Tret d’IPSNOTICIAS

SUDÀFRICA:
Lesbianes sotmeses a “violació curativa”
Per Nathalie Rosa Bucher

CIUTAT DEL CAP,
set (IPS) – “Estan matant dones en Ciutat del Cap”, assegurà Ndumie
Funda, directora d’un projecte de suport a lesbianes en el veïnat pobre de
Gugulethu, prop d’aquesta meridional ciutat sud-africana.

            La seua núvia, Nosizwe Nomsa Bizana,
fou atacada i violada per cinc homes a l’igual que a la seua amiga Luleka
Makiwane. La primera morí de meningiti criptocòcica i la segona contragué el
virus d’immunodeficiència humana (VIH) i es va morir a causa de la síndrome d’immunodeficiència
adquirida (S.I.D.A.).

            En honor a elles, Funda telefonà
al projecte LulekiSizwe, dedicat a atendre principalment a adolescents i joves
d’aquest districte, la majoria a punt d’acabar els seus estudis secundaris.

            Les lesbianes d’entre 16 i 25
anys són les més vulnerables i solen ser rebutjades per les seues famílies,
explicà.

            “La policia sovint actua amb
negligència. En les investigacions els oficials homofòbics solen sotmetre a les
víctimes a una doble discriminació”, assenyalà Emily Craven, coordinadora
del Joint Working Group (Grup de Treball Conjunt: JWG, per les seues sigles en anglès),
organització de lesbianes, gais, bisexuales, transgènere i intersexuals (LGBTI)
de Sudàfrica.

            “El sistema judicial és
lent i està plagat de casos d’agressions. A més és difícil convèncer als fiscals
de la motivació homofòbica dels delictes”, remarcà.

            No existeixen xifres fiables
de quants delictes es cometen per discriminació en Sudàfrica.

            L’horror de la violència
sexual en aquest país està ben documentat i s’ha difós. El Servei de Policia de
Sudàfrica registrà 36.190 violacions i agressions sexuals entre abril i desembre
de 2007.

            Però es creu que hi ha 10 vegades
més casos. Dels 1.738 homes entrevistats per a un estudi del Consell d’Investigació
Mèdica (MRC), divulgat el juny, el 27,6 per cent reconegué haver violat a una dona
o a una adolescent.

            “Participí en moltes
conferències, de Nova York a Afganistan, passant pels Balcans, Àfrica i fins a
Amèrica Llatina, i preguntí. Les violacions existeixen a tot el món i solen ser
perpetrades per amics i familiars”, assenyalà Bernedette Muthien,
cofundadora i directora de l’organització no governamental Engender, amb seu en
Ciutat del Cap.

            Existeix des de l’inici del
patriarcat i s’ha usat per a controlar la sexualitat de la gent, en especial de
les dones, però també d’alguns homes. Moltíssimes amigues i companyes sobrevisqueren
a una violació curativa”, afegí.

            L’estudi de MRC urgeix a
adoptar un enfocament molt més ampli per a previndre el flagel, com
“intervindre en les principals causes del problema, des de les concepcions
de masculinitat, erigides sobre una jerarquia de gènere, fins la primacia de la
sexualitat de l’home”.

LA LLEI NO PROTEGEIX

            Una de les particularitats de
Sudàfrica és que és un dels set països on el casament entre persones del mateix
sexe és legal, indicà Craven. La seua avançada Constitució i legislació
contempla a la comunitat LGBTI, però els seus membres viuen amb por.

            “La gent confia en les lleis
i la seua decisió de revelar la seua condició acaba deixant-les exposades a les
agressions”, asenyalà.

            “No comprenem del tot la
Constitució, en especial en matèria d’igualtat de drets. Tot el món té una
dignitat inherent”, subratllà Nozizwe Madladla-Routledge, ex sotsministra
de Salut i membre del Comitè Executiu del Congrés Nacional Africà en la Marxa
contra l’Odi en la província de Cap Occidental, el 7 d’agost.

            A més, proposà elaborar pautes
de conducta. “Hem d’incloure l’assumpte en els plans d’estudi escolars i
incloure temes d’educació sexual i de gènere que han estat descurats”.

            Casos emblemàtics com l’assassinat
d’Eudy Simelane, jugadora de futbol de la selecció femenina de Sudàfrica, de
Zolizwa Nkonyana i el doble crim de Masooa i Sigaza s’utilitzaren en la campanya
per a crear major consciència i reclamar justícia.

            “Eixos casos foren molt
importants, no solament per a reclamar justícia, malgrat que fou la nostra
principal prioritat, sinó per a assentar precedents legals al voltant a delictes
per discriminació i per a que els responsables sàpiguen que per més que odien
als gais no poden agredir, violar i assassinar amb impunitat”, subratllà
Craven.

            “La legislació no
contempla delictes per discriminació en Sudàfrica, pel que és molt important aconseguir
un jutge que dictamine i registre que l’homofòbia fou el mòbil d’una agressió”,
remarcà.

JUSTICIA RETARDADA

            Els delictes per odi no són
“assassinats comuns”, subratllà Craven en la seua al·locució en la
Marxa contra l’Odi.

            “La policia i la fiscalia
es neguen a investigar casos motivats per odi, el sistema de justícia sol ser
lent i vivim en una societat violenta. Per cada assassinat hi ha moltes més víctimas”,
afegí.

El judici pel cas de Nkonyana s’ajornà 20 vegades.

            “Zolizwa no és l’únic
cas. La gent és rebeca a fer denuncies”, relatà Funda. “No et prenen
seriosament, la policia es burla i et diuen “t’ho vas buscar per actuar com un
home”.

            ”La qüestió de la masculinitat
és clau per a comprendre els delictes d’homofòbia i tot tipus de violència de
gènere, que inclou als altres”, explicà Craven.

            “No es tracta solament que
una persona confesse d’una banda ‘sóc lesbiana’ i que de l’altra diga ‘odio a les
lesbianes’ i la mate o la viole”, indicà.

            “Es tracta d’una qüestió
de gènere, de subvertir el poder masculí en la societat, es tracta d’una dona
que no necessita a un home ni per al manteniment econòmic ni per a aconseguir
plaer sexual, es tracta de dones que vesteixen d’una forma que no es considera
femenina o que beuen a tavernes fins tard o es defenen si les ataquen”,
explicà.

            Consultada per les causes de l’arrel
de la violència contra la comunitat LGBTI, Funda explicà que els agressors
tenen por d’alguna cosa que no coneixen i la seua incapacitat d’acceptar la seua
pròpia sexualitat.

            Les dones que són obertament
lesbianes deuen ser cautes. Les que tenen un perfil més masculí desafien a les
tradicions patriarcals africanes. “No estiguí en el bosc”, apuntà
Funda, en al·lusió al ritus d’iniciació xhosa després del qual els barons joves
circumcidats van al mont. “No sóc un home”, remarcà.

            “Sóc molt cauta. No vaig
als ‘shebeen’ (bars il·legals). Evite zones molt concorregudes. Vaig amb compte
amb qui en relacione”, afegí.

            “A les zones rurals i els
districtes de majoria negra hi ha molts casos de violència homofòbica”,
indicà Craven. “A les escoles es perpetren moltes violacions correctives i
altre tipus d’abusos contra els joves que comencen a definir la seua sexualitat”.

            “En àrees rurals, fora de
la mirada d’organitzacions defensores dels drets LGBTI, el suport a les
víctimes es fràgil”, afegí.

EL PAPER DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

            Els mitjans de comunicació
contribuïren a difondre el problema i li donaren major visibilitat, assenyalà
Bernedette Muthien, de Engender.

            “Però la cobertura no ha estat
bona, sinó sensacionalista i descontextualitzada. No s’exhorta a la gent a
actuar quan apareixen eixos casos. No es diu que la lesbiana que fou brutalment
assassinada tenia una mare, podria tindre fills, un pare, germans i germanes i
veïns”, apuntà.

            “En certes comunitats
actives la quantitat de casos de violència de gènere i de violacions curatives
és baixa. Hem de treballar més en eixe sentit i parlar de com el sistema
judicial ens falla”, indicà Funda.

            “La gent es calla, però mai
m’amenaçaren”, afegí. Ella aconseguí obtindre el respecte dintre de la seua
comunitat i insisteix en que per a poder fer el treball que fa deu viure a
Gugulethu.

            A més de donar suport, i de vegades
refugi a algunes dones necessitades, també formà un equip de futbol i està
vinculada a diverses organitzacions de LGBTI. “Fins i tot commemorem un dia
de l’orgullo gai en 2005 i 2006 en el complex esportiu de Gugulethu i la resposta
de la gent fou increïble”, relatà.

            “Mandela digué ‘el meu
camí és llarg’. El mateix passa en aquest cas. Ningú coneixia a Madiba (com se’l
coneix a ell) ni a Biko. Però lluitarem per ells. Lluitaré fins que em quede l’última
gota de sang”, assegurà desafiant.(FIN/2009)

UN DELICTE AMB DIVERSOS
NOMS

            El terme “violació
curativa” és més fort, segons Bernedette Muthien, cofundadora i directora
de l’organització Engender. “És una violació que pretén curar a la víctima
de la seua ‘raresa’”, explicà. La campanya 07-07-07, anomenada així per l’assassinat
de Salome Masooa i de Sizakele Sigaza el 7 de juliol de 2007, usà el terme
“violació d’odi”.

Altres
enllaços relacionats:

En aquest cas és premsa electrònica, però hem vist que el que conta s’ha de denunciar. L’enllaç l’hem tret del Féisbuc de Colorets LGTB.

Salutacions a tothom

 VerdCel vol fer-vos arribar aquest regal: “*Ara* <http://www.verdcel.com>”.
Per als heu tornat no fa gaire de vacances, per als que potser no heu marxat
o els que més aviat heu descansat poc, per als que teniu fins i tot síndrome
postvacacional, per als de la tornada al cole, per als qui cerqueu feina; en
definitiva, per a tothom.

 I us el volem brindar ara; ara que ens retrobem totes amb la rutina, amb
les aglomeracions, amb la feina del dia a dia, amb fer realitat les nostres
il·lusions; ara que enfoquem la tardor, amb l’hivern que vindrà, amb el curs
que s’enceta, i com no, ara que posem a rodar vells i nous propòsits.

               <http://www.verdcel.com>[image: 21] <http://www.verdcel.com>

“*Ara* <http://www.verdcel.com>” és un “single” digital fet a partir del
senzill “Ací” (inclòs al disc Sàmara 2008) en una versió molt especial, i
que inclou altres temes inèdits.

El podeu descarregar i escoltar íntegre des de la web: www.verdcel.com, amb
portada i contra incloses.

Amb “*Ara* <http://www.verdcel.com>” VerdCel continua el seua viatge, tanca
un cicle i un treball (samARA <http://www.verdcel.com>), i n’obri un de nou.
Aquest recull de cançons conté l’esperit del seu recent llarg (Sàmara) i és
alhora l’expressió d’uns nous camins forjats pel treball realitzat el darrer
any al si de VerdCel. La Sàmara, la llavor amb ales que ha girat durant
gairebé any i mig i seguirà rodant, ha estat plantada en una terra fèrtil i
que ha començat a florir.

Us convidem doncs a que recolliu els fruïts, a que escolteu i es
descarregueu aquest treball discogràfic de format tan especial.

Alhora - per si encara no ho heu vist o voleu repetir - ací teniu l'enllaç
del clip "A mans besades" <http://www.vimeo.com/4154545>.


Convidar-vos també als propers concerts de *VerdCel*:

*19 Set* dissabte.     *València* Teatre Micalet. Sàmara al complert, banda
i projeccions.

*8 Oct* dijous.         *Muro del Comtat*. Sàmara al complert, banda i
projeccions.

*9 Oct* divendres.   *Benicarló*. Sàmara al complert, banda i projeccions.

*15 Oct* dijous.       *Xirivella*. Sàmara en acústic i projeccions.

*20 Nov* divendres. *Barcelona*. Casa Elizalde. Nou espectacle: “VerdCel
canta Raimon”.*
*

*
*

*Crèdits d’Ara:*
*1.- Ací (reverdSió)
2.- Perestroika
3.- Paraigua, fa# Sol?
4.- Minyona morena.***

1.- versió d'un tema propi extret del disc Sàmara (VerdCel 2008).
2.- versió de Sau del disc Quina nit.

3.- música d'alfOnS Olmo sobre textos de Joan Brossa.
4.- versió sobre una tradicional algueresa.

alfOnS Olmo: Veu i cors. Pau Romero: Guitarres i instruments de corda.
Baix elèctric: Dario Díaz. Bateria: Xavi Blanquer.
Arranjaments: Pau Romero i alfOnS Olmo.
Producció, Enregistrament i Mescles: Pau Romero - Aixopluc Estudis.

Disseny i il·lu stracions: Daniel Olmo Boronat.
Salut i alegrieS!

Consulteu agenda i altres al myspace: www.myspace.com/verdcel

web: **www.verdcel.com  <http://www.verdcel.com/>(des d'on descarregar el
single digital: "ARA" <http://www.verdcel.com>)


Sinó vols continuar rebent missatges de VerdCel, primer que res disculpa i
en segon lloc avisa'ns per esborrar la teua adreça de la llista. Gràcies