NOSAL3 en som + de tres

TRIBUNA: EMILIO LLEDÓ

Pandèmia i altres
plagues

La nova grip
està creant una atmosfera d’intranquilitat i angúnia que serveix per a dissimular
problemes més delerosos i endèmics que no només posen en perill la salut
individual sinó la social i democràtica.

EMILIO LLEDÓ 13/09/2009

            Rar és el dia en què no es done
alguna notícia sobre la “nova” grip que sembla ens amenaça i que ha
tingut en els darreres mesos altres noms. Crec que començà anomenant-se
“mexicana”, després “porcina” -algun país, pel que llegírem,
féu una crema hecatòmbica de porcs -, al final se li ha donat una denominació
més científica i asèptica: grip A, grip H1N1, que sembla una matrícula automobilística
per atropellar la nostra sempre angoixada tranquil·litat.

La notícia en altres webs

• webs en castellà
• en altres idiomes

            La corrupció política es fruit d’una
corrupció de la ment i del compareig partitocràtic.

            L’abandonament de la sanitat pública
respon a les fal·làcies del sofisma de la “lliure empresa”

            Hi ha molts rumors sobre l’origen d’aquesta
malaltia que els mitjans d’informació manosegen, opinegen, tergiversegen.
Deformacions d’uns fets que, amb independència de la seua possible realitat i
subsegüent pandemització, i de les mesures que les autoritats deguen prendre, serveixen
més o menys conscientment per a crear una atmosfera d’intranquil·litat i angoixa
amb la qual, tal vegada, podrien dissimular-se problemes més delerosos, mals més
crònics que no solament posen en perill la salut individual sinó la salut
social i, per dir-ho amb la paraula justa, la salut democràtica.

            Em permetré al·ludir a algunes plagues
socials que es fan cròniques en la nostra societat, i davant les quals els ciutadans
resten impotents i, en el pitjor dels casos, inconscients. Aquestes plagues
contradiuen els ideals de qualsevol societat saludable, deteriorant els cervells
i els comportaments.

            Tal vegada la més important siga la
corrupció política, fruit d’una corrupció de la ment, de la consciència, de la
sensibilitat, i del compareig per a defensar els interessos, quasi sempre
oligàrquics, de certes degeneracions en la partitocràcia. Això suposa no solament
la impunitat de la pocavergonya sinó, el que és més greu, el deteriorament i
podridura del propi cervell, de la pròpia personalitat.

            La familiaritat amb la mentida de molts
polítics acaba fent-los inservibles no només com a defensores i administradors
d’allò públic sinó que danya, també, la seua salut personal, inhabilitant-los per
a realitzar-se en eixe tipus humà de l’home bo, de l’home decent –spoudaios,
deien els grecs- que s’inventà en els començaments de la filosofia política. Hi
ha un text famós, en eixos primers moments de la teoria social, que mostra de
quin mode el manoseig de la mentida, l’oportunisme i la maldat, sobretot en l’administrador
d’allò públic, acaba per degenerar el seu pensament, per destruir la seua
“humanitat”, per aniquilar la seua persona.

            Més perillosa que la grip es la
infecció que alguns partits inoculen demagògicament als seus innocents
partidaris. És clar que molts d’aquests partidaris no són tan innocents, sinó
que estan ells mateixos corromputs econòmicament o, en el pitjor dels casos,
mentalment i aplaudeixen, en l’aplaudiment dels seus suposats líders, les seues
pròpies malifetes.

            Una altra plaga funesta sembla ser
la d’aquells defensors i administradors d’allò públic que treuen profit privat,
o beneficien, contra els “interessos generals” com paradoxalment deia
aquell ministre, als seus clans oligàrquics, als seus amiguets o amigants. És
trist que altres partits no facen retrunyir semblants excessos. Hi ha interessos
comuns en el pitjor de la partitocràcia?

            Tal vegada una altra plaga seria l’estranyesa
que expressen alguns prohoms del poder econòmic o mediàtic pel fet que ens
recuperem més tard que altres països europeus. Sabem de sobres que la nostra
indústria, la nostra investigació, estan molt lluny de la francesa i l’alemanya,
per exemple. Amb avarícia i ignorància bona part del diguem-li empresariat, en
lloc de crear vertadera riquesa, s’ha dedicat a deteriorar el país i les seues
costes amb la més salvatge especulació immobiliària. Molts d’aquests individus
expliquen ara, hipòcritament, que així es creaven llocs de treball. Com si
alguna vegada, salvades totes les respectables excepcions, hagueren pensat en
alguna cosa que no fóra el seu fàcil guany!

            Precisament el poder industrial i
científic d’alguns dels grans països europeus es deu a la cura que han tingut
en desenvolupar un extraordinari ensenyament públic que donava les mateixes
oportunitats a tots els ciutadans -no és eixa igualtat un dels ideals de la
democràcia?- i contra la que, en eixos països, no han pogut competir les
institucions privades, animades, moltes vegades, per sectes i ideologies, que s’alimenten
amb les pitjors formes d’irracionalitat, de discriminació, senyoritisme i
fanatisme. Els que han tingut la sort de viure en algun d’aquests països descobriren
la llibertat, la passió pel coneixement, la creativitat, que s’ha estimulat en aquests
centres públics d’ensenyament que, a pesar de tants canvis, segueixen creient
en l’educació com el capital més productiu del progrés social. Progrés que no pot
quedar a mans dels qui treuen profit econòmic o ideològic de les seues
“privatitzacions”. Estic convençut de que en els Instituts i Escoles
de França, Alemanya o Itàlia, no estan els seus governants gaire preocupats en
posar un ordinador a mà de cada alumne. Saben que eixe útil instrument és una
cosa totalment marginal en els ideals de l’educació que es conrea amb altres llavors.

            Per suposat que l’abandonament de la
sanitat pública que en algunes comunitats autònomes s’està portant a cap i que
respon a les fal·làcies i errors que arrossega el sofisme mortal de la “lliure
empresa”, posa de manifest, amb la crisi d’aquests dies, la seua absoluta
impotència. Crisi les causes reals de la qual, que tot just es mencionen ja, sospitem,
i l’anàlisi del qual serviria per a mostrar la falsedat d’eixe anomenat
liberalisme, que pretén eliminar qualsevol control de l’Estat, per a que unes noves
formes d’oligarquies puguen seguir campant pels seus respectes, contra el respecte
que deuen a la societat amb els maneigs de la qual s’enriqueixen.

            Hi ha altres moltes plagues que deurien
estudiar-se i que l’experiència de cadascú podria aportar. Em referiré a les
que arrossega el concepte d’”identitat” on els seus catequistes, sense
haver pensat en el que puga significar eixa paraula, defensen la disgregació i
desunió quan hui, més que mai, necessita el nostre país formes i plantejaments
que ens integren i ens uneixin dintre de la possible i esplèndida diversitat. Els
qui pretengueren destruir-la no haurien sinó d’alimentar la tesis de
“divideix i destroça”. La globalització que hui tant i tan buidament es
predica, la constitueix, per molt utòpic que podés semblar als defensors de la
teoria de l’”homellop”, un concepte d’identitat democràtica els
principis de la qual serien, per exemple, la justícia, la decència, la cultura,
la solidaritat, la lluita per la igualtat, etcètera, i en la què tots els éssers
humans ens identifiquem, com són idèntics, des de l’estructura corporal que ens
sosté, els nostres pulmons, els nostres estomacs, els nostres cors.

            Mencionaré, de pas, eixa plaga de l’estupidització
col·lectiva que porten a cap alguns mitjans de comunicació, inclosa la ceguesa
que produeix bona part dels anomenats “videojocs”. Ja que es parla
tant de projectes educatius més o menys “bolonyesos”, s’oblida que l’educació
està, sobretot i per desgràcia, no en les escoles, instituts i universitats,
sinó en eixos mitjans de comunicació que ceguen i embadoquen a ciudatans que
mereixerien millor tracte.

            Per últim, sorprèn, encara que és
comprensible i convenient, la campanya contra el tabac, quan molt més perillosa,
des de tots els punts de vista, és la utilització descontrolada de mitjans de
transport que corromp l’aire públic, les possibilitats de vida per als éssers
humans i per a la naturalesa; i que cada setmana, com altres moltes malalties,
produeix més víctimes que la grip que ens estan condimentant per a la propera tardor.

Emilio Lledó és filòsof i escriptor.

Al caire de l’anterior article traduït del mateix autor, l’amic valldalbaidí ens va recomanar de llegir aquest publicat el dia 13, que molt gustosament hem traduït. Coincideix en moltes reflexions que hem fet pels espais virtuals aquests dies. I com podeu veure, no es tracta de parlar sobre la pandèmia. Darrerament se n’està parlant molt, fins deixar de llegir qualsevol cosa que hi porte el mot “pandèmia” al seu titular. Aquetsa vegada, si ho heu llegit, l’autor ha anat més enllà i ens ha parlat d’altres plagues menys “rendibles” econòmicament i política.

   Bona vesprada!