Necessitat de la literatura

Emilio Lledó

El País – Cultura – 21-12-2002

   Si ens acostumem a ser inconformistes amb les paraules, acabarem sent inconformistes amb els fets. Ambdues actituds són, no obstant, formes de llibertat. I la llibertat no admet cap conformisme. Viure, per als humans, sobretot en els nostres temps, ha estat sempre una successió de conformitats, d’acceptacions i submissions. Acceptem el llenguatge; acceptem, amb ell, sentits, referències i tot eixe monòton univers de ressons que els mitjans de transmissió d’imatges, sons i lletres codifiquen i propaguen. Aquesta abundància de comunicacions ofereix, sens dubte, una extraordinària possibilitat d’enriquiment, d’amplitud i llibertat; però també, pels interessos polítics que les dominen i orienten, poden fer que la intel·ligència rellisque per significacions i perspectives, per a esmussar-se i alienar-se. Perquè els canals pels quals conflueixen les imatges i les paraules ens conformen a les seues semblances -a les determinades semblances que ens aclaparen- i ens fan conformistes. Ser conformista supose que deu voler dir alguna cosa així com conformar-se amb el que hi ha i, fins i tot, acceptar que "no hi ha qui done més". Però conformar-se afegeix també una altre matís. Conformar-se és perdre, en part, la forma pròpia, per a sumir-se, liquidar-se, en la aliena. I aquesta pèrdua de la pròpia forma, si és que la tenim, si és que, com deia el filòsof, "hem arribat a construir la nostra pròpia estàtua", és pèrdua d’ésser, pèrdua de la substància que ens pertany o ens deuria pertànyer, per a vessar-la cap a canals aliens.

      De vegades aquesta pèrdua de substància té origen en la opacitat de cada consciència individual, on només el llenguatge interior amb el qual acompanyem a cadascun dels instants de la vida empra la suficient llum per a reconèixer-nos i explicar-nos. Però aquest llenguatge que ens constitueix i ens conforma, en una època tan abundant de monòtons missatges i tan retrunyidor de comunicacions, pot, efectivament, conformar-nos amb desvirtuades virtualitats que col·laboren al creixent obscuriment de la consciència. I eixa manca de llum és, al mateix temps, manca de llibertat. Tal vegada, per les ressonàncies marxistes -hui tan oblidades-, tan sols utilitzem el concepte d’"alineació" (entfremdung) per a expressar un constant fenomen de la cultura contemporània.

     Eixa excessiva informació que els mitjans de comunicació ens ofereixen, a través dels seus distints llenguatges, col·labora, moltes vegades, a encastellar-nos en un reducte on emergeixen les nostres pors, les nostres alimentades obsessions; on apareixen també els "imaginaris" amb els quals eixos mitjans elaboren la substància de la realitat en els camins d’interessos econòmics: interessos de poder. Mai ha estat més vencedora la maquinària per a crear alienació, per a aniquilar. Alienació volia dir, en tota la història de l’idealisme alemany, des de Guillermo de Humboldt, la dissolució del vigor intel·lectual i sentimental de la cultura en un conglomerat de tensions, obsessions, idees i realitats insubstancials que ens buiden i cossifiquen.

     Ens convertim així en petits blocs ideològics o, millor dit, en insignificants maquinàries a les quals incorporem, com si realment fossin estímuls mentals, una sèrie d’estereotips virtuals sense idealitat i llibertat. Llenguatges falsos, doncs, que ens omplen amb la terrible lògica de la falsedat. Perquè eixa lògica es fa dels retalls que sostenen passions egoistes, solucions incompletes als problemes de la vida i de la societat. Una lògica de la incoherència que, no obstant, cohesionem amb els trencats fragments de la "publicitat" política i ideològica que ens serveixen, efectivament, per a la total alienació. Tot açò ens condueix a un fet fonamental de la societat dels nostres dies. Els individus que componen eixa societat no poden ser persones, éssers autònoms i reals, si no tenen possibilitat de desenvolupar el seu propi pensament per molt modest que siga. Un pensament que només es nodreix de llibertat.

     La lectura, els llibres, són el més sorprenent principi de llibertat i fraternitat. Un horitzó d’alegria, de llum reflectida i tafanejadora, ens deixa pressentir la salvació, la il·lustració, front al trivial espai del ja sabut, de les aberracions mentals a les que acoblem l’immens bastiment de notícies, sempre les mateixes, perquè és sempre el mateix el nostre malgirbat cervell. Els llibres ens donen més, i ens donen una altra cosa. En el silenci de l’escriptura les línies del qual ens parlen, sona una altra veu distinta i renovadora. En les lletres de la literatura entra en nosaltres un món que, sense la seua companyia, mai hauríem arribat a descobrir. Un dels prodigis més sorprenents de la vida humana, de la vida de la cultura, el constitueix eixa possibilitat de viure altres mons, de sentir altres sentiments, de pensar altres pensaments que els reiterats esquemes que la nostra ment s’ha anat fent en la immediata companyia de la triturada experiència social i els seus, tantes vegades, pobres i desraonats coneixements.

     La literatura no és només principi i origen de llibertat intel·lectual, sinó que ella mateixa és un univers d’idealitat lliure, un territori de la infinita possibilitat. Els llibres són portes que ningú podria tancar-nos mai, a pesar de totes les censures. Només una censura seria realment perillosa: aquella que, inconscientment, ens imposàrem a nosaltres mateixos perquè haguérem perdut, en la societat dels bastiments i els grums mentals, la passió per entendre, la felicitat cap al saber.

     Tot vertader alliberament, tot goig de viure i de sentir, comença en la nostra ment. I eixa ment, part ideal del nostre cos en la prodigiosa xarxa de les seues neurones, requereix també alimentació i manteniment. Les paraules són la substància de les que la intel·ligència es nodreix. I eixes paraules vénen enfilades en la original sintaxi de la literatura. Un món fet llenguatge, argumentat i construït des de un infinit espai on tot el dir, tot el sentir, és possible. Però un món, a més, que, en la seua soledat, en la seua meravellosa innocència i llibertat, ja ningú manipula, ningú tergiversa, ningú pot ja falsejar i alterar.

     Les paraules de l’obra literària estan lliures també de tot compromís amb els batecs del present, amb els esquinçaments de la pragmàtica, amb les insinuacions de l’oportunisme i de la duplicitat. Però, al mateix temps, ens comprometen amb un món més formós -vull dir de "formes" més clares-, amb el món ideal dels somnis en la seua múltiple, dispar idealitat, de les seues inacabables propostes. La literatura ens ensenya a mirar millor aquest món de les coses encara no ben dites, aquests contorns històrics immediats dels balbucejos polítics, dels arranjaments per a justificar l’egoisme envilit, de les trampes per a conformar-nos a viure amb la desesperança de que el que hi ha ja no dóna més de si.

      Basta haver sentit alguna vegada parlar, a través de l’escriptura, als nostres clàssics, als clàssics del segle XX i de tots els segles, per a entendre què vol dir tan sorprenent i estranya paraula. Suposem que el seu classicisme té a veure amb una crida d’atenció per a que despertem dels obscurs malsons diaris. En l’etimologia de "clàssic" està tant el significat de Clarín que ens convoca i aviva, com el de ciutadà de primera classe, el d’ordre; però també el de model. Un model que no està, no obstant això, davant els nostres ulls per a imitar comportaments o actituds. El caràcter modèlic dels clàssics, capaços de superar el temps i de sobrenedar a totes les interpretacions que sobre ells es facen, consisteix, precisament, en fer viure, en incorporar-se, des de la inalterable pàgina de l’escriptura que la sosté, al batec del cor de cada lector. Un batec que és efímer, que és temps, però un temps que, des de l’aparent fredor de pàgines que superaren els segles o els anys, adquiriren, per això, una certa forma de pervivència, que s’encarna, de nou, en el cos i en l’aire que respira el lector.

     Hauríem d’agrair a tots aquests escriptors que ens acompanyen, en el sempre breu espai de la nostra vida, el que ens hagen lliurat les seues paraules que construeixen una humana manifestació d’eternitat. Una eternitat que no promet altra existència més enllà de les fronteres de cada vida i que, en el goig de llegir, en les hores de lectura, ens deixa esquivar les parets del temps i acaronar en els silenciosos murmuris de les lletres, les espatlles de no sé bé quina espècie d’inacabada amistat.

     El llenguatge fou, com és sabut, el que començà a distingir a l’animal humà de tots els altres animals pròxims a ell. Un llenguatge que, a més de comunicació i comprensió, creà també sensibilitat, emocions, passions, des del complex entramat de la realitat corporal. Però les paraules, font d’abstracció i solidaritat, s’anaren cenyint al territori de les primeres i immediates experiències, al que els ulls veien i les mans tocaven, condicionades a la duresa del viure, a la necessitat de sobreviure: "demà plourà", "tinc set", "la collita és bona", "vull comprar el teu escut".

     En un moment, no obstant, d’aquesta cultura de la realitat, algú pronuncià davant el seus oients, amb el ritme pausat de l’hexàmetre: "Canta, Musa, la còlera d’Aquiles", i no existia Musa alguna que cantés, ni tan sols Aquiles algun que es podés encolerir. I  no era la Musa la qui cantava, sinó l’home que deia eixos versos, que ens farien emocionar amb ells i pensar, de pas, que les paraules només eren l’origen d’eixa emoció. En no poder-nos conformar a cap experiència pragmàtica, eixe llenguatge ens ensenyava que oir, llegir, interpretar es desplaçaven ja a un domini on la naturalesa de l’"animal que parla" construïa i consolidava la seua possibilitat, el seu alliberament i, en definitiva, la seua humanitat.