La creuada de Benet XVI
30.08.09 |
09:56
La Creuada continua. L’encíclica
de Benet XVI Spe salvi, del passat 30 de novembre, ratifica i radicalitza l’anatema
de l’Església catòlica contra una modernitat culpable de desobeir Déu i que s’està
estimbant per tal causa en la desesperació del nihilisme. L’outing és ara complet. Fins la democràcia és mentida si la
sobirania dels homes no se subordina a l’imperi de la “llei natural”,
és a dir, si la llibertat no coincideix amb l’obediència als ucases de l’Església, única intèrpret
autoritzada de tal “llei natural” i de la voluntat de Déu amb la qual
aquesta coincideix. La democràcia deu ser cristiana, doncs en cas contrari serà
deshumana.
El misteri ha quedat finalment resolt.
El culpable és Voltaire o, millor dit, Bacon fins i tot. El Mal és la Il·lustració,
el projecto d’autonomia de l’home. Autos–nomos, en donar-se l’home per si mateix les
seues pròpies lleis, en compte de rebre-les de Déu, o dels seus subrogats i
ministres (la “Naturalesa” i l’Església jeràrquica), ací resideix la
Culpa inexpiable. L’Enemic (en el sentit precís de les Escriptures) és la raó
que prescindeix de Déu, la raó que treballa iuxta
propria principia, la raó que raona, en definitiva.
El autos–nomos, la pretensió
de sobirania per a tots i cadascun, és més, suposa la caiguda de la humanitat
en l’Avern dels totalitarismes, on tot és plor i cruiximent de dents, i coses pitjors
encara: el Terror de Robespierre i Saint Just i el Gulag de Stalin. A això
s’arriba, inevitablement -Ratzinger dixit–
si l’home, en les seues relacions amb la naturalesa i amb els altres homes (ciència
i política), es comporta com si Déu no existís, és a dir, si pren seriosament
la proposta de Grocio que salvà Europa
de l‘autodestrucció de les guerres civils de religió: Etsi Deus non daretur.
Precepte, per tant, que és -històricament parlant- l’única autèntica i
indiscutible arrel d’Europa.
Res nou, es dirà. Extra ecclesiam nulla salus és la pedra angular –des de fa
segles- de totes les exigències “papistes”. Aquestes exigències, no
obstant, portaven diversos decennis posades en sordina. La pròpia Església semblava
-no sense raó- avergonyir-se de llur passat “constantinià” i de llurs
anatemes contra la ciència, el liberalisme, la democràcia (disposada fins i tot
a demanar perdó per algunes coses). No se citava ja el Sílabo sinó el Concilio Vaticà II.
Des d’aleshores és com si hagués passat
un segle. Amb el papa Wojtyla primer, i amb el papa Ratzinger ara (que fou el
més estret col·laborador de Wojtyla en la redacció d’encícliques crucials com Veritatis splendor i Fides et ratio)
els continguts essencials del Sílabo
han tornat a recobrar auge: la sobirania pertany a Déu, un Parlament
-democràticament elegit pels ciutadans- que actue contra la “llei
natural” (per exemple amb una llei que autoritze l’avortament, encara que
siga de forma limitada) es converteix ipso
facto en il·legítim. Així ho
manifestà Wojtyla en Varsòvia, solemne de furor i de còlera, contra el
Parlament polonés (¡el primer lliurement elegit després de mig segle de
comunisme!). L’avortament com a “genocidi dels nostres dies”, com un
nou holocaust. Una dona que escull el drama del avortament és tan culpable com
el soldat de les SS que llença a un xiquet jueu al forn crematori. El món laic féu
com si no ho escoltés o no ho comprengués, subjugat per la fascinació mediàtica.
Ara, tal actitud no resulta ja possible.
Per a qui pretenga cercar coartades, el Papa alemany ha eliminat qualsevol dubte.
O Déu o la sobirania popular. No deuen prendre’s com a exageracions polèmiques.
El raonament teològico-polític de Joseph Ratzinger és compacte, lineal i -en la
seua lògica confessional i dogmàtica- perfectament coherent.
Veiem-ho. La modernitat aspira a
cimentar l’existència de l’home en el binomi raó + llibertat, autònomament,
prescindint del Déu de l’Església. Però de l’”acció” del coneixement
(la ciència baconiana) es passa inevitablement a l’”acció” de la
política, seguint una idea il·lustrada de “progrés” com a “superació
de totes les dependències”. Llibertat il·limitada, llibertat perfecta
“en la qual l’home es realitza cap a la seua plenitud”. Ja sabem com
acabà tot (Robespierre i Stalin) i sabem també per què: l’ateisme com a
resultat de la Il·lustració.
Per tant “és necessària una
autocrítica de l’edat moderna” que deu tindre lloc “en diàleg amb
el cristianisme i amb la seua concepció de l’esperança”. L’eufemisme
“diàleg” no ens deu portar a engany: “només Déu pot crear justícia”.
I, pare’s atenció, “no un déu qualsevol, sinó eixe Déu que posseeix un
rostre humà i que ens ha estimat fins el final”. El Déu/Jesucrist de l’Església
jeràrquica, de la Veritat consignada en els concilis de Nicea i Calcedònia, com
a ha estat reblat pel Papa alemany en el seu recent llibre best–seller.
Però tal “concepció de l’esperança”,
segons l’encíclica, equival ni més ni menys que a la certesa de la fe. El món, i
en especial l’Occident que ha sorgit de la modernitat, només pot escapar de l’estigma
de la desesperació a través de “l’obertura de la raó a les forces redemptores
de la fe, al discerniment entre el bé i el mal”. Obviant les perífrasis,
pensant i actuant amb obediència a la moral catòlica. De la vida a la mort, seguint
totes les etapes de la sexualitat, i sense oblidar la investigació científica.
Cèl·lules estaminals, avortament, contraceptius, institució matrimonial,
educació escolar, interpretació del darwinisme, teràpies del dolor, eutanàsia:
tot deu obeir a la “llei natural”, sinònim pur i pla de la voluntat
confessional de l’Església jeràrquica.
Des d’un punt de vista cultural,
bastaria amb respondre al Papa teòleg que la modernitat, per començar, no és fonamentalment,
com ell pretén fer-nos creure, Terror i Gulag, perquè de las tres revolucions
“burgeses”, de Cromwell, dels girondins, de Jefferson, nasqué una
forma de convivència extraordinària, fins aleshores desdenyada com a utopia, la
democràcia liberal (els principis de la qual trepitgen, amb excessiva freqüència,
els establishment d’Occident en les seues
accions quotidianes). I que Nietzsche i Marx, per no parlar de Bacon i dels
il·lustrats, no s’assemblen en absolut al promptuari paròdic pregonat en la Spe salvi.
Però Joseph Ratzinger, malgrat els
indubtables i prepotents artificis acadèmics que animen la seua pluma, és un
home de poder el suficientment desencantat com per a saber que el pes d’una
encíclica no depèn del seu claudicant aliatge cultural.
D’aquesta proporcionà, per tant, una
autèntica interpretació política al dia següent, parlant davant dels
representants de les organitzacions humanitàries no governamentals (ONG) de
matriu catòlica, en acusar a diverses agències de l’ONU de “lògica
relativista” que nega “ciutadania a la veritat al voltant de l’home i
de la seua dignitat, així com a la possibilitat d’una acció ètica fundada en el
reconeixement de la llei moral natural”. A tal tendència és necessari
oposar els “principis ètics no negociables” dels que l’Església
és dipositària.
Com pot veure’s amb el seu outing contra la il·lustració i el autos–nomos democràtic, el papa Ratzinger es postula explícitament per
al lideratge mundial del fonamentalisme religiós, el no terrorista, òbviament. La
seua pròxima intervenció davant les Nacions Unides, prevista per al 18 de desembre,
constituirà l’acte oficial i solemne de tot això. Confiem en què, almenys eixe
dia, “qui tinga oïdes per a escoltar, que escolte”.
Paolo Flores d’Arcais (El Pais)