El bloc de Palafrugell

Queden quatre dies per les
eleccions a les Corts Espanyoles. Sembla estrany, però els catalans també ens
hi presentem. Volem tenir representació a Madrid, uns per influir i altres per
poder dir que intenten influir.

Els nostres partits
s’afanyen per presentar les seves propostes econòmiques, socials, culturals
etc., però sempre amb la vista posada en els resultats que poden obtenir els
dos grans partits estatals. Tots volen una victòria del PSOE i la pronostiquen.
A partir d’aquesta possibilitat albiren una col·laboració, (innocents) que els
permeti obtenir guanys pel nostre País.

Veient el mapa polític
català, el govern de la Generalitat i la seva composició, les coses no ens
poden anar gaire bé. La Presidència de la Generalitat està en mans d’un partit
d’obediència espanyola, mai trairan als seus, encara que els fets demostrin que
estan tractant malament al País i a ells mateixos. Els seus dos socis de
govern, ERC i ICV, hi són per raons diferents, el primer per demostrar que
estan capacitats per governar i el segon per mantenir-se vius en la política
catalana a redós del soci gros.

Mentre ells van fent la
seva, la societat catalana escolta unes propostes que massa sovint no encaixen
amb les seves necessitats reals i reflexiona sobre quina ha de ser la papereta
escollida per exercir el dret de vot el dia 9 de març.

Jo també votaré, i ho faré
sense deixar-me portar pel fals optimisme del PSC, no oblidem que realment és
PSOE, i pensant que en aquest moment el més coherent per nosaltres és optar per
un partit estrictament català, que ens pot oferir un horitzó nacional propi,
sense lligams espanyols i amb l’objectiu d’anar treballant dia a dia per
assolir les fites que decideixi la població. Votaré Esquerra

Fa dies que estic donant voltes a l’escenari post 9 de març. Veig poques
possibilitats de grans canvis a Espanya. Tot plegat en relació a la situació
catalana. Tant si guanya el PSOE, com si ho fa el PP, les coses variaran poc
per nosaltres.
Uns i altres necessiten Catalunya com a motor econòmic d’Espanya, per
això negociaran amb els empresaris les qüestions econòmiques bàsiques que els
hi permetin seguir explotant el nostre esforç de treball i d’inversió.

Fa poc temps a Alemanya, la confrontació entre Shroeder i Merkel era
idelògicament clara, però es veia a venir un horitzó molt igual, ja que la
posició del que era Canceller, Shroeder, anava derivant, sense aturador, a
posicions molt conservadores i lliberals. Per a ell, els treballadors havien de
pagar un preu molt alt per la crisi econòmica que patia el País. A la fi, pacte
entre dretes i esquerres. Va guanyar Merkel, però als socialdemòcrates ja els
hi va venir bé. Era la política que realment volien posar en pràctica si
haguessin guanyat les eleccions i governat en solitari.

A casa nostra, deia, les coses no poden anar pitjor. Tant si guanyen uns
o altres, per Catalunya no hi haurà diferències, veurem com el nostre
protagonisme s’esvaeix en un tres i no res, el nostre Estatut, retallat,
seguirà encallat i haurem de tornar a la resistència política nacional.

No veieu clar un pacte PSOE-PP, com a Alemanya? Jo si. Ells poden tenir
diferències en moltes coses, però n’hi ha una que els uneix històricament,
frenar els nacionalismes. Mantenir Espanya unida, defensar el seu nacionalisme,
contra qualsevol intent de segregació.

A l’octubre de 2008 Ibarretxe promourà un referèndum i nosaltres parlem
del 2014 com a data per fer-lo. O sigui que, entre 2008 i 2014 no pot existir
feblesa espanyola, han de treballar junts per evitar que aquesta falsa unitat
de la pàtria se’ls esmunyi com un caramel a la porta d’un col·legi.

El 9 de març, hem de decidir el nostre futur com a catalans i per això
no ens hem de deixar atemorir pels discursos de la por, que ens fan els
candidats del PSC, nosaltres hem d’enfortir la posició catalana, i això
solament ho aconseguirem votant els partits de casa nostra. Com més forts
siguem, més podrem lluitar contra el front PSOE-PP, o PSC-PP, com vulgueu
dir-li.

Sembla que tot gira al voltant de les infraestructures. Però, de quines parlem?
Només de carreteres? de Ports i
aeroports? de trens?, no fotem, hi ha altres equipaments, que també són
infraestructures, que sembla no interessen gens, o poc, millor dit.
El País, necessita accelerar
el ritme d’obres en petits equipaments, que no valen milions i milions d’euros,
segurament només centenars, però que són imprescindibles pel funcionament del
conjunt de la societat.
Els nostres polítics sembla
que fan més cas de l’empresariat, que no pas de la societat civil, la societat
que pateix les mancances dia a dia, la que perd oportunitats de feina, de
formació, de conciliació de vida laboral i familiar, de desenvolupament
personal, la que no pot gaudir d’uns serveis adequats quan arriba al final de
la seva vida, per manca del geriàtric proper, la societat civil real, no la que
participa en les festes que ofereix el govern en dies senyalats, la societat
que vota, paga impostos i quasi sempre calla i es resigna.

No ens distraiem, la
societat pateix un conjunt de mancances que mai s’arriben a solucionar i que
sempre veu contrarestades amb les estadístiques oficials o la falsa
representació política que li dóna peixet, prometen coses que no solucionen el
seu problema real.
La macro economia no els
deixa veure el bosc, i la petita renda familiar, el sou baix, la manca de llars
d’infants públiques, els geriàtrics amb llarguíssimes llistes d’espera, els
ajuts per fills, l’ensenyament que volen descentralitzar tal com han fet amb
els hospitals i ambulatoris (difuminant la realitat) no formen part de les
seves prioritats, prefereixen que els cotxes no facin cues sense pensar que els
usuaris de les carreteres també pateixen els problemes esmentats i que el fet
d’arribar més aviat a casa o a la feina, no comportarà alhora solucionar la
resta de coses que realment els hi preocupen.
No ens distrèiem ara que vénen
eleccions, millor dit no badem gens ni mica, per no caure en el parany de
creure que servirà d’alguna cosa el mercadeig que ens ofereixen a canvi d’un
vot.
Tampoc cal votar en blanc,
no serveix per a res, votem més, per la necessitat de millorar la situació col·lectiva
del nostre País, que no pas per intentar evitar alguna cosa que ens pot anar
pitjor, votem per nosaltres, per les nostres coses, per les persones que tenen
una visió clara del que volen per Catalunya, encara que ara estiguin immersos
en un pacte de sang i foc que els té lligats, incomprensiblement, amb una gent
que només treballen per acontentar els d’allà.

No ens
distraiem

Ja he dit en altres ocasions que les alternatives al petroli eren
diverses. Però sempre m’ha fet gràcia que els defensors de les energies
renovables o alternatives piulen molt en contra de la MAT, per exemple,
i no ofereixen cap mostra clara del que són per a ells aquestes
energies alternatives. Ara diuen que es manifestaran en contra de la
proposta que farà el govern central de fer passar la línia pel mateix
corredor que l’autopista i el TGV.
La força del vent és una de les alternatives, però ells estan en contra
dels parcs eòlics. Com ho farem, doncs?
La verdadera alternativa per ells és manifestar-se en contra de la MAT
i després des del govern donar el vist i plau al seu traçat. Tal com va
succeir amb el túnel de Bracons, no el volien, però al final el varen
signar. O com passarà amb el quart cinturó, no el volen, però també se
l’empassaran.
Dic tot això després de llegir la notícia de la presentació dels
candidats d’ICV, per Girona, a les eleccions del 9 de març.

És veritat que les energies les hem de renovar, de la mateixa manera
que a ells els hi podem aplicar la mateixa medecina. Renovar-los o
millor, substituir-los per altres, en el moment de decidir el nostre
vot del 9 de març.

 D’aquesta manera els hi estalviaríem la vergonya de votar a favor, els pressupostos de l’Estat, amb justificació de pàrvuls. La tibantor que passen quan han de dir que les transferències arribaran ara mateix i després han de canviar el discurs, sense arguments sòlids. O quan han de deixar les comarques de Girona sense pràcticament mossos d’esquadra, per nodrir el nou desplegament al Baix Llobregat o altres comarques barcelonines.
Tots hem de saber que s’ha de renovar, però en fer-ho públic, també ho hem de saber explicar i aguantar l’aigua que baixa, altra cosa és fer un doble paper que no interessa gens a Catalunya. O sigui el mateix que fa el PSC, una cosa aquí i una altra a Madrid.
Potser ja seria hora que uns i altres fessin emprenyar una mica al PSOE.

Els de la Comunitat europea han decidit que Felipe González encapçali un grup de savis que s’encarregarà de fer un informe sobre com ha de ser el futur d’Europa en els propers anys. (més o menys això)

A mi em sembla bé que es treballi pel futur, altra cosa és que aquesta anàlisi la faci un grup d’experts encapçalats per una mòmia política.

No seria millor que aquesta feina la fessin persones en actiu, joves preparats, amb una visió moderna de la societat? Els joves que més endavant hauran de dirigir aquest monstre dit Europa. Les persones que pensen que hi ha moltes coses anquilosades, que pensen que les institucions europees han de tenir més poder de decisió, que el Parlament europeu ha de votar i legislar, i no fer el paper de comparsa que té atribuït ara mateix.

Torna en González, i entenc jo, que és una mala notícia pel nostre futur, com a poble i com a ciutadans d’aquesta Europa que massa sovint pren decisions d’esquena a la realitat social, econòmica i cultural de les persones i les nacions que la configuren.

Sobre les declaracions de Joan Ferran, no cal dir res. Crec que no ha agafat a ningú desprevingut, després del que va dir la darrera setmana al Parlament i tota la seva història política.
Un altre personatge del clan, que parla solament per satisfer els que li garanteixen els vots i la cadira.
De totes maneres ja comença a fer pudor tot això

Feia goig veure tantes persones aplegades per manifestar el seu descontentament envers la política del govern central amb Catalunya. El primer motiu eren les infraestructures, però el darrer i més significatiu va ser el d’Independència. Independència per poder decidir sobre les nostres vides, la nostra cultura, la nostra llengua, els nostres diners, per no tenir dependència de Madrid, per reclamar que volem anar sols, decidir sols, les nostres coses, i, crec jo, per damunt de tot poder trencar aquest fals criteri de solidaritat territorial, que no fa altra cosa que mantenir-nos a la part baixa, de les regions més desenvolupades d’Europa. A la mani hi havia socialistes al mig del carrer i d’altres a les voreres (a Garcia Bragado el vaig veure recolzat a la paret de la Caixa a Via Laietana). Hi havia mossos d’esquadra que vigilaven la prefectura de policia, un fet insòlit segurament decidit per Saura. Aquest no hi era amb l’excusa de coordinar l’operatiu policial, què tenia por dels manifestants? Quina barra.
Hi va haver com a mínim dues manifestacions. La de les persones convocades per la plataforma i les entitats adherides i la dels partits polítics. Això es dedueix de les reaccions que ha tingut cada un d’aquests col•lectius.
Voldria destacar la presència del President Pujol. Ell, que va pactar amb socialistes i populars, va tenir el valor de ser allà on era el poble, tot i que va haver de sentir algun retret per aquests pactes. El primer de desembre de 2007, era un moment diferent i ell va saber interpretar el sentiment del poble de Catalunya i reclamar, com nosaltres, una rectificació de Madrid envers els catalans. Diuen que també hi era el President Maragall, li agraïm, tot i que ell també va pactar moltes coses amb Madrid, com hem sabut ara, va voler estar al costat del poble.
No hi eren ni el PSC, ni UGT, ni la CONC, ni en Lara, ni en Rossell, ni l’Enric Reina, ni el Nuñez, ni el President de la Generalitat José Montilla, o sigui aquesta part de la societat civil que diu que treballa per Catalunya, però que no es vol enemistar amb en Zapatero, el PSC, UGT, la CONC i Montilla, i amb en Zapatero i Rajoy la resta. Varen donar l’esquena al poble i això no es fa amics meus, això al final passa factura. Coses de la manifestació del dissabte 1 de desembre de 2007.

S?ha
mort en Gregorio López Raimudo. Lluitador per la llibertat i la democràcia durant
la dictadura franquista. Era comunista, ja sabeu aquells que fèiem por només de
sentir el nostre nom. Lligat estretament a Santiago Carrillo i a Dolores Ibarruri a través del Partit Comunista d?Espanya.
Dirigent principal del PSUC. Secretari General, primer i al final President.

Anys
i panys de lluita ideològica per vestir una societat obrera catalana que ell
pensava que dirigiria els destins del País. El V i VI congrés del PSUC es va
encarregar de fer fonedís tot allò que el
somni comunista havia imaginat. L?eurocomunisme, la transició, els pactes de la
Moncloa, les invasions de Txecoslovàquia
i d?Afganistan i la forta pressió del capitalisme ferotge varen trencar tot el
que s?havia dissenyat. Així ens van les coses.

En
López Raimundo
va ser referent del PSUC i després de mort
en seguirà sent. Ha rebut moltes distincions, reconeixements polítics i socials,
tothom, amics i enemics polítics, destaquen la seva vàlua. Ara tothom en vol
ser amic o conegut, esta bé que al final de la teva vida et saludin efusivament.

Jo
veig aquest reconeixement com una cosa que va estretament lligada a totes les persones
que han deixat la pell pel mateix projecte que avui simbolitza López Raimundo. El
reconeixement als peons o la mà d?obra de la política que ha treballat, hores, dies
i anys per assolir unes fites (les mateixes que volia en Gregorio) que al final
s?han vist frustrades pels esdeveniments polítics al nostre País. Volíem
dirigir el canvi, la transformació de la societat, per fer-la més justa i
igualitària, i ens hem trobat amb una realitat que ens ha desbordat. El capitalisme
ha assolit un dels seus màxims històrics amb l?ajut inqüestionable de les renúncies
de la classe treballadora catalana.

Si
volíem habitatge digne i suficient, aquí tenim el resultat. Si volíem sanitat pública
i per tothom, la tenim, però més privatitzada que mai. Si volíem escola pública
catalana, ja la tenim, però condicionada per la privada concertada, finançada amb
diner públic. Si volíem…., ja veieu com ho tenim.

Reconeixent
la tasca d?en Gregorio López Raimundo,
reconeixem la tasca dels militants comunistes del PSUC, als quals algun dia, algú, haurà de proposar la concessió de
la Creu de Sant Jordi o la medalla d?or de la Generalitat, per la seva contribució
en la lluita antifranquista i per damunt
de tot pel seu sacrifici ideològic.

En
Manel Moreno Mauricio, l?Abilio Campos,
l?Enric Juliana o la Montserrat Maresma de Badalona, l?Antonio Sanchez Romero, la Carme Parra o l?Emili Tauste de Palafrugell, per posar exemples
molt coneguts per mi, mereixen també un reconeixement públic de la feina que
varen fer per defensar les llibertats i l?emancipació de la classe treballadora.
En definitiva per defensar un País molt diferent al que tenim avui.

Un parell de notícies ens poden fer reflexionar sobre el funcionament
de la sanitat pública catalana.
Abans d?ahir la consellera deia que han entrat en funcionament les 84
ambulàncies noves que s?havien retirat preventivament per manca de
seguretat en circular. Afegia que durant el temps que no han funcionat
no hi ha hagut cap problema en la prestació del servei d?ambulàncies.
Cap malalt ha tingut problemes de retards en ser atès per ambulàncies
públiques durant aquests mesos? Totes han arribat a temps? Segur que
tots coneixem alguna persona que té queixa sobre la velocitat
d?arribada de l?ambulància que s?ha reclamat. 84 vehicles són molts,
com per no notar la seva falta, o és que es varen comprar sense
necessitat? Estan situades estratègicament en el territori per evitar
desplaçaments massa llargs?

L?altra notícia fa referència a la fugida, de Barcelona, de més de 400
metges en un any. La quantitat fa una mica de por, encara que sigui per
qüestions econòmiques, laborals o d?especialització, el nostre sistema
torna a demostrar que falla per tots costats.
Després d?aquestes dues notícies tan gratificants, podríem afegir o
recordar que els pacients segueixen passant el calvari dels retards en
les visites al metge de capçalera (si, també el de capçalera, una
setmana mínim), els especialistes, les proves diagnòstiques etc.

I la sanitat privada, va bé? Mai havia anat tan bé.

Quan el govern del PSOE ha de defensar, presentar o retallar alguna
cosa que fa referència a Catalunya sempre ho fa en forma de duet, quan es tracta
d?actuacions directes del govern o a través d?algun diputat o diputada del PSC-PSOE al Congrés dels Diputats.
Avui hem vist, altre cop,
l?escenificació perfecta: La Vice de la
Vega ha dit que respecta les paraules de Montilla,
en la conferència d?ahir. Tot i això ha manifestat que el govern fa molt per Catalunya.
Al seu costat assentia el ministre Clos, el qual a més a més ha dit que comprenia
les paraules de Montilla i s?ha atrevit a
donar la volta a aquestes paraules. O sigui el duet ha tornat a funcionar a la
perfecció, una centralista del govern s?ha fet acompanyar per un centralista
català, per demostrar que els catalans estan d?acord amb la política que es fa a
Madrid. Error important per part de la Vice
de la Vega: els catalans no estem d?acord amb el govern, en tot cas el que hi està
d?acord és el ministre Clos. Botifler núm. 1

El mateix passa en el Congrés
dels Diputats. El darrer exemple el vàrem tenir el dia que el PSOE no va votar la
dimissió de la ministra Alvarez. La diputada que va defensar a la ministra va ser
la catalana Teresa Cunillera. Botiflera núm. 2.
Exemples clars del que
passa a la política que fa el PSOE, acompanyat del PSC. A través d?aquest
partit vol defensar les seves actuacions a Catalunya, però l?única cosa que
està aconseguint és deixar cada dia més clar que els representants del PSC a Madrid són uns escolanets de la seva política. La paraula més adient és botifler
o botiflera, segons sigui el cas. Un altre de molt valorat és el diputat català
Dani Fernandez,
el botifler que seia al costat de Caamaño
del PSOE, per negociar l?Estatut i que més endavant el va
votar, com els altres, degudament retallat.Recordeu que les eleccions
seran el 9 de març i que cal tenir la llista de botiflers/eres molt al dia, no fora
que volguessin repetir com a diputats.

Tothom diu, des de fa dies,
que hi ha ciutadans que han desaparegut. No té massa explicació, però la
veritat és que no els hi hem sentit la veu ni han aparegut a peu d?obra. No han
convocat la premsa per fer declaracions explosives. Sense cap explicació
lògica, estaven amagats als seus despatxos. Ja els coneixem, en altres èpoques
feien declaracions cada dia, demanaven dimissions al matí i al vespre,
reclamaven un canvi en el govern de la Generalitat. Ara, sembla que s?han quedat
muts. Els seus ja governen i no els poden criticar obertament i públicament, amb llibertat, tenen por de perdre la
cadira. No es poden permetre que el seu cap els apunti a la llista negra.
Explico tot això després
de veure les imatges del viatge de Zapatero
al Baix Llobregat. Hi eren tots, a toc de botzina han sortit del seu cau i
s?han enfilat a l?escala per sobre les vies seguint al seu patró, o patrons (el
President Montilla també hi era). M?ha sobtat
veure a l?alcalde de l?Hospitalet, la segona ciutat de Catalunya, Celestino Corbacho
agafat materialment al braç de Zapatero.
Darrera seu, la resta de representants municipals i comarcals. Com xais,
darrera el pastor. Ell que tradicionalment ha estat molt bel·ligerant amb el
poder de la Generalitat i el de l?Estat. Quin canvi Corbacho.

Després de tants anys d?endarreriment
del TGV, de tants problemes en
l?execució de les obres, després d?una gestió que s?ha demostrat nefasta, l?havien
d?acompanyar? No haguera estat millor girar-li l?esquena? Deixar-lo sol en el
seu viatge colonial.

No, ells han preferit
donar l?esquena al poble, amagar-se durant tot aquest temps, i ara sortir per
fer de comparsa a un President que el que menys ens ha fet als catalans, és mentir-nos.

Suposo que el controlador màxim de tot aquest
personal, José Zaragoza, deu estar satisfet de com s?han portat els seus
alcaldes, i evidentment en José Blanco, del POSE,
eternament agraït per la feina feta per Zaragoza,
que en definitiva és el seu representant a terres catalanes, no ho oblidem.

Avui està anunciada la visita de Zapatero. Ja tenim clar que en les seves mans hi ha el futur de les nostres infraestructures. Això, evidentment mentre no assolim les quotes d’autogovern que fixa l’Estatut del 30 de setembre (aquell que ens va retallar).
Ens fa falta la visita de Zapatero? No. Però, ell decideix les coses nostres, amb el suport inestimable de Montilla i els diputats catalans del PSC. Mentre, paciència i seguir treballant per evitar que el març, aquest senyor pugui a tornar a manar. I si ho fa que sigui condicionat clarament (no com ara) pels partits catalans. Amb els diputats del PSC, està clar que no hi podem comptar.

Avui habíem d?anar a Barcelona per un compromís social. Un enterrament.
Des de Girona hi ha diverses opcions, el tren, el cotxe o el bus. Hem
decidit agafar el tren. Un Catalunya Exprés que fa el recorregut en una
hora i quart, més o menys. Perfecte, estalviem temps, i arribem a
l?estació del Clot i després tot caminant fins a Sancho Davila. Hem
pensat que els problemes de Renfe solament passen a la zona del Baix
Llobregat, però no és veritat, avui també ens han deixat penjats. Això
si, ens han informat bastant ràpid del problema, just a l?estació de
Sant Andreu i hem pogut baixar per anar amb metro fins a la nostra
destinació.
Suposem que ha estat un efecte rebot, una sèrie de despreniments a
Bellvitge han actuat com un dòmino a la resta de la xarxa. D?això no en
parlen gaire, però alguns companys de viatge, d?avui, ens han dit que
sol ser bastant habitual, sort que érem a Sant Andreu i no a mig
recorregut.

Proves constants del que no passaria si les coses, diners i infraestructures, les gestionéssim des d?aquí. No ens caldrien Secretaris d?Estat allotjats a Barcelona, solament ens faria falta algun gestor eficaç i una voluntat clara de servir als usuaris tal com es mereixen. Oi Srs. Nadals? Això és el que vostès haurien de dir cada dia, davant dels representants espanyols, dir-ho i repetir-ho fins aconseguir la gestió i sobretot la decisió sobre les nostres coses.
De totes maneres massa confiança no tenim, vist el que va passar ahir amb la votació pel retorn dels papers de Salamanca. La Sra. Cunillera i el Sr. Fernandez del PSC, varen fer un paper ben galdós, en nom del PSOE, és clar.

L’Andreu Otero ha forçat una escola de Girona admetre una nena de 6 anys, 6 anys, a la qual els pares obliguen a portar el vel que li tapa la cara. Crec que el responsable d’Educació a Girona s’ha equivocat, ja que a continuació haurà de donar la raó a les concertades que no volen fer l’assignatura de ciutadania, i una mica més tard als que volen fer classe en castellà i després als que volen aprendre ….., o sigui que l’escola laica pública es convertirà en una olla de grills que ni l’Otero ni ningú podrà governar.

I més tard l’escola catalana, laica i pública, deixarà de ser laica, catalana i pública i Otero i tots els que són com ell hauran aconseguit el seu objectiu, que tot serveixi igual per tots, però que els valors de la nostra llengua i de la nostra cultura hagin passat a millor vida en favor dels que volen un popurri i una barreja que solament afavoreix els nacionalistes espanyols, els quals després de 70 anys s’hauran sortit amb la seva, cosa que Franco no va aconseguir.

Però, nosaltres seguirem lluitant per fer més gran Catalunya, treballant per assolir els objectius d’una Catalunya lliure de personatges com Otero que solament estan al servei dels encarregats de la laminació del fet nacional català.

Sembla que el President ens
vol fer canviar d?opinió, sobre la situació que viu  avui Catalunya. Segons sembla vol contraposar una
Catalunya deprimida, amb un Catalunya, oficial, que va per bon camí, en qüestions
com les inversions estatals, per exemple. Segons ell mai el govern estatal havia
invertit tant a Catalunya, etc, etc, etc..Té raó el President, Catalunya
està deprimida, però no en el sentit que ell li vol donar.

La nostra visió de la
depressió va en la línia d?un País, que recula en tots els aspectes, o sigui que
recula globalment en el seu autogovern, que veu astorat com les promeses de Madrid
es giren en contra seva, com el dèficit històric a tots nivells només fa que accentuar-se,
que sempre depèn de la paraula atorgar, que el seu govern solament treballa per
seguir consolidant un model dirigit a satisfer als nacionalistes espanyols Una Catalunya
que sempre haurà de seguir justificant les seves reivindicacions, i seguir explicant
dia rere dia, qui som i a on volem arribar.

President, això no és una Catalunya
deprimida, això és un País decebut per com li van les coses, decebut amb el govern
que presideix, decebut per l?engany que ha suposat la retallada estatutària tot
i les grans paraules que li dediquen els consellers a aquesta cosa que en diuen
estatut i que solament és una llei que aconseguirà alguna competència més, però
ni  un gram de més autogovern, ni un gram
de capacitat de decisió i si que mantindrà, com sempre, una gran dependència de
Madrid.

Decebuts, President, mai deprimits
en el sentit mental de la paraula, però si deprimits en el sentit material i polític.