Comencem: com tenim les coses?
Comencem l’any 2010 i cal
recapitular sobre la situació a Catalunya i les seves coses.
Fa un parell de dies ens
han taspassat la gestió de rodalies (això solament serveix per la gent de
Barcelona, els quals encara que són majoria sempre reben molt millor servei que
la resta de ciutadans del País). Els de poble ni rodalies ni res que s’hi assembli. Deia,
ens han traspassat la gestió de rodalies, solament la gestió, i sembla que els
únics que estan contents són els membres del govern català. Ells diuen que això és una previsió estatutària, la
resta de mortals pensem que sense la propietat de tot el paquet, podem millorar
el servei, però tot i això sempre seguirem sent els gestors que fan la feina. O
sigui mantenim l’amo al damunt per vigilar que no ens passem gens ni mica, com
a propietaris mantenen el poder i ens passen la feina bruta. També han
traspassat la N-II, de Montgat a Tordera. Això pot estar bé, si no fos, com
sempre, que per desdoblar aquesta carretera dependrem d’una nova negociació amb
Madrid per la qüestió monetària. O sigui un altre traspàs que no és resol d’una
sol cop.
Els germans Centelles han
venut a Madrid les fotografies del seu pare. Un negoci rodó i una garantia de
promoció garantida. Què hem fet a Catalunya, què ha fet el govern, per l’adquisició
d’aquest patrimoni? Sembla que poca cosa o si ho han fet ha estat amb molta
discreció i cap resultat. La llibertat dels Centelles per vendre al millor
postor, no s’ha de qüestionar, però si que els hi podíem recordar que aquest
patrimoni és català i que Catalunya hagués valorat molt positivament la decisió
de deixar-lo a casa nostra. De la forma com han fet l’entrega, molt d’amagat, han
donat una imatge molt patètica, de la qual també en podem responsabilitzar el nostre
govern.
L’impuls del govern a la
política econòmica dirigida a la recerca, les noves tecnologies i el coneixement
en general el podem valorar positivament, però hi ha una qüestió molt important
a tractar. Quants anys hauran de passar per formar i reciclar el nostre poder
productiu i dirigir-lo en aquesta direcció? Mentre, que faran els nostres
aturats? Viuran del subsidi? O potser hem de fer alguna altra cosa que faci de
pont entre la construcció i les noves alternatives? Quantes generacions de
força productiva es quedaran pel camí? Cal recordar que el resultat de la
qüestió ve donat per anys i panys de fiar-se solament de la bonança econòmica
generada per la construcció i l’especulació, oblidant el sistema públic
d’ensenyament, el qual ha posat al mercat laboral molt més personal del que ens
podíem permetre (poca formació professional, molt de fracàs escolar).
L’estatutet (Estatut
reduït a la mínima expressió) encara està pendent del Constitucional, cosa que
vol dir que està en mans d’uns magistrats que encara el poden reduir molt més. Què vol dir això?
Doncs que en matèria de
llibertats, bon govern i projecció de futur seguirem sota la protecció
centralista del govern espanyol, el qual no ens deixarà moure ni un milímetre
mentre aquest moviment no el facin simultàniament les altres autonomies. Ells
en diuen solidaritat. Mira per on.
A partir del títol de l’article podem donar una
resposta molt clara: No hi ha res a fer, tot ho tenim com l’any passat,
exemples com els explicats en són testimoni clar, per tant no ens queda cap
altre remei que tirar pel dret i decidir la manera i el mètode de deixar anar la
corda, trencar amarres, que ens uneix a Espanya i començar a treballar mirant
cap amunt. Espai natural que ens correspon per història i feina feta reconeguda.