Bloc de notes

En Nus va millorant i ja fa més bona fila des que li han posat punts i la ferida ja no li supura.

Suposem que en Nus devia barallar-se amb algun gat (potser amb aquell gat negre amb qui sempre s’encara), o potser el que veiem és el resultat de la topada de fa quatre dies, però la qüestió és que va venir amb un bony bastant important al coll.

La veterinària ens va dir que era una bossa de pus que s’havia de rebentar i que quan ho fes potser s’hauria de cosir. Efectivament, avui l’hem vist amb un forat que déunidó, bastant fastigós, però molt més bé d’ànims. I sí, s’haurà de cosir.

Avui hem trobat aquesta abella esbudellada a la taula del pati.

Hem cercat a internet i hem trobat que es tracta d’una de les temibles abelles asiàtiques. Devia clavar el fibló a algun desprevingut i ho ha pagat amb la vida. Del desprevingut no en sabem res del cert, tot i que avui en Nus s’ha presentat amb el coll tot inflat…

Ahir vam arribar a Palamós (en P des de BCN, jo des de Salt) amb la idea d’estar un parell de dies junts i acabar de fer el dol (es diu així? això s’acaba?) i aquest matí (no gaire aviat perquè de primer plovia) hem agafat la motxilla i hem tirat cap a cala Estreta.

Encara estic desconcertat amb aquest final temut, cruel, inexorable. Ell m’ha tornat a dir que li va costar més de pair el diagnòstic del començament, fa gairebé dos anys i mig, que aquest desenllaç.

Excursió amb en P a peu i en bici fins a St Grau (sense fer la volta per Anglès). A tots dos ens va bé prendre l’aire i sortir de casa ara que encara tenim l’ànima adolorida i anem desorientats per tot el que ha passat. Encara ens hem d’acabar de fer a la idea que l’A no hi és, tot i que en P diu que s’ho va passar més malament fa una mica més de dos anys, quan els metges de Cork ens van dir que el seu germà tenia un tumor al cap.

Jo ho vaig passar malament llavors i també ara. Llavors va ser un ensurt terrible i inesperat, cop sec, un xoc, una sotragada, i ara és un martelleig sord i constant, una remor interna, un neguit que ve de mesos enrere i persisteix en el temps, no s’acaba.

Aquest matí, la MJ i jo hem acompanyat en P fins a Girona perquè hi agafés el tren. Probablement tornarà dimarts i és possible que després anem a passar uns dies a Palamós. Aquella seva proposta del Marroc ja ho hem deixat estar perquè no em veig amb cor de fer de turista quan encara tinc l’A al cap (i això que segurament és el que ell hauria volgut).

Per altra banda, penso (em retrec que encara no ho faci) que m’hauria d’anar acostumant a prendre notes quan em vinguin idees al cap perquè no em puc refiar de la meva memòria i quan em poso davant del portàtil no recordo la major part de coses que se m’han acudit per escriure.

A la tarda ha passat la N. M’ha agradat que digués que casa nostra és un dels pocs llocs (em sembla que ha dit “l’únic”) on pot presentar-se sense avisar i sentir-se ben rebuda.

Doncs avui he volgut tornar a la cova de Boratuna i de pas marcar un itinerari a Wikiloc. Arribar-hi pot semblar complicat si no tens cotxe però he agafat la bici i he anat a fer un volt cap a les Serres per baixar a Llorà i llavors pujar a la cova.

Aprofitant l’avinentesa he acabat de pujar dalt de la muntanya on hi ha la cova, el puig de Velers, un cim que no coneixia i que té una vista esplèndida (des de les Agudes fins al Montgrí) tot i que el cim no és gaire alt.

Per cert, que tot pujant hi he trobat en XG, que estava passejant amb el seu gos; feia temps que no ens vèiem. De fet, des que vam deixar l’escola de Primària, can Coquard, que hem tingut molt poca relació tot i que ens hem vist algun cop, sobretot a BiciOci quan hem coincidit que tots dos hi érem per fer arreglar la bici (normalment jo) o petar la xerrada (normalment ell).

Avui he fet el camí fins a l’entrada de la cova d’en Boratuna. Al menys, jo sempre l’havia coneguda amb aquest nom, com si la cova fos d’algú que es digués així, però es veu que aquest és el nom de l’indret: Boratuna. Per tant, he de dir cova de Boratuna. A més, segons he llegit a can Coromines i altres, “bora” vol dir “cova” en un idioma preromà indoeuropeu i “tuna” vol dir el mateix en el català d’aquestes contrades, de manera que es tracta d’una cova-cova (!). També s’anomena Boratuna el serrat on es troba.

En qualsevol cas, me la va descobrir algú de la colla d’amics de Salt (devia ser en JM o la NC o potser en FC) a la meva adolescència i després l’he visitada mitja dotzena de vegades amb gent diversa o tot sol, però feia molts anys des de l’últim cop. Avui només hi he entrat uns pocs metres perquè no duia llanterna. He vingut més que res per veure si recordava el camí i com que l’he trobat (amb l’ajut de Wikiloc) ara tinc ganes de tornar-hi per ensenyar-ho a la MJ i les nenes.

La SEAT està en ERTO i Toyota anuncia que aquest setembre abaixarà un 40% la seva producció mundial de cotxes. Sembla que totes dues tenen problemes per rebre el subministrament de microxips que els cal i hi ha experts que afirmen que això és només el començament del que a partir d’ara serà habitual.

De debò anem cap al desastre? L’Alicia Valero ho pinta molt malament i potser té raó però estem tan acostumats a les falses alarmes que moltes crides al canvi o a la resistència ja no ens fan ni fred ni calor. Com podem distingir les emergències raonables o ben fundades de les que no ho són? Si no en som tècnics o no hi entenem, com podem contrastar la credibilitat de cada clam? En un món cada vegada més tecnificat i especialitzat és difícil que la gent del carrer puguem prendre decisions basades en el que realment sabem i només responem al que ens arriba de boca de “savis de confiança”.

Aque

Aquest any tindrem una bona collita de kiwis, al menys en quantitat. Potser el tamany dels que han sortit no és tan gran com els de l’any passat però la quantitat de fruita ho compensa.

La MJ, que és qui els cuida encara que no en pugui menjar, diu que el tamany de cada kiwi depèn de les vegades que hagi estat pol·linitzat. És veritat que aquest any no hem pas vist tantes abelles com l’any passat, de manera que la cosa lliga.

Plou fort en algun lloc cap al sudoest, potser Sta Coloma? Arbúcies? Hostalric?

Fa cap a 5 anys vaig coincidir amb un enginyer que treballa per a Volkswagen a Alemanya i ja em va explicar que l’empresa s’estava preparant perquè al cap de 15 anys l’escenari seria el que aquest article diu que anirà tenint lloc aquest decenni i el proper, o sigui que lliga ben bé amb les prediccions.

Un article, per cert, que crec que val molt la pena a banda de les prediccions pel que fa a la mobilitat.

Aquesta tarda hem anat al riu per acomiadar la temporada de bany i n’hem tornat amb una bona bossa plena d’escombraries (llaunes, roba, ampolles, paper d’embolicar…). Quina ràbia que em fa aquesta gent que ho empastifa tot amb la seva merda.

Em feia mandra anar a Barcelona aquesta Diada però hi he anat perquè crec que és el que havia de fer, tot i que he de confessar que he fet tard per assistir a la concentració dels CDR als Jardinets de Gràcia. Com que ho tenia lluny i vist que no hi arribava a temps i encara era aviat per anar a la mani gran, i com que he dut el llibre que estic llegint, he anat a seure en una terrassa per acabar-lo mentre esperava la tarda.

La MJ i les nenes s’han quedat a casa, aquesta lluita no és la seva. O aquesta manera de lluitar. Jo, simplement, crec que s’hi ha de ser perquè crec en la constància. Hi ha hagut molta més gent de la que preveia i estic content perquè sembla que la majoria no oblida tan fàcilment com els líders polítics es pensen o voldrien. Per cert, hi ha hagut un moment en què he coincidit al carrer amb l’Oriol Junqueras i he estat testimoni d’una bona xiulada/esbroncada que li han dedicat.

Em sap greu per ell des del punt de vista personal però penso que políticament s’ho mereix. Ell i tota la plana major del seu partit ens volen fer creure que l’1 d’Octubre o no va existir o la vam cagar quan en realitat va ser un dels dies més clarament victoriosos que recordo haver viscut en el meu país.

Tornant al llibre, però, deia que per fer temps fins a l’hora de començar la mani m’he assegut en una taula i he acabat el que estava llegint: “El càstig”, d’en Guillem Sala.

La primera impressió que em va fer aquest llibre va ser molt dolenta. Més ben dit, la segona impressió, perquè la primera va ser fruit de llegir-ne extractes de ressenyes de diversos diaris i revistes literàries que hi ha a la solapa del llibre, i va ser sorprenentment bona. Sorprenentment perquè no havia sentit mai a parlar de l’autor (que després ha resultat que havia fet classe a la Maria) i tot i això les crítiques el deixen pels núvols.

Quan he començat a llegir el llibre, doncs, la impressió ha estat molt dolenta per una raó: no m’agrada gens que en una novel·la catalana els personatges parlin en castellà. Ja sé que és la llengua habitual de la majoria de la gent que viu a Catalunya però normalitzar el castellà en un llibre en català em sembla que és acceptar el resultat d’una imposició.

Després ha resultat que no pas tots els personatges parlen sempre en castellà, d’acord, però hi ha una cosa que potser és pitjor: el narrador fa servir repetidament castellanismes o escriu directament en castellà. Probablement dirà que això dóna autenticitat a la narració i la fa més versemblant, més propera a la realitat del carrer, però és que es tracta justament d’una realitat que és el resultat d’una imposició, la conseqüència de ser una colònia espanyola, i jo crec que és precisament contra aquesta normalització que hem de lluitar.

Dit això, la història del llibre em sembla molt bona i a més entra de ple en el que és el meu àmbit laboral. Aviam si demà en parlo més.

Suposo que aquests dies podrien tenir aquest títol perquè ara sí que es veu el començament de curs aquí mateix i tothom està apretant el pedal del gas a la línia de sortida. Avui vinga papers, demà fot-li dos claustres, dilluns presentacions i dimarts inici de curs.

“Setembre de nervis” també seria un títol ben escaient. Aquestes són les setmanes mes estranyes de l’any, amb les vacances encara fresques en el record (ah, el riu, la Vall d’Aran, el País Basc…), els problemes d’aterratge a la feina (on vam acabar l’any passat?, com es deien els nens?…), els canvis a la rutina diària (i aquest any encara més amb la la MJ treballant de bon principi, la P estudiant a Barcelona…), la pressió per tenir-ho tot a punt per començar de seguida…