Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Feia uns quants mesos que no la veia i ahir al migdia vàrem coincidir: quan jo sortia de l’edifici on treballo ella hi entrava.
És una dona baixeta, simpàtica i desinvolta -“amb molt desparpajo”, diríem- d’una edat bastant similar a la meva i treballa a l’empresa que es dedica a fer la neteja dels diversos edificis d’oficines del meu Departament. L’acompanyaven dues dones més. Totes abillades amb el mateix uniforme que ella, de color blau cel, i -en el cas de les acompanyants- amb un inequívoc aspecte sudamericà. (n’hi ha més)
A mi sempre m’ha dedicat un tracte deferent i fins i tot un pèl cerimoniós (potser perquè, tal com em veu, per ella sóc un “jefe”) i ahir no va ser pas una excepció.
Així que em va veure va aturar-se, va fer un gest a les seves companyes com dient “Ara veureu amb qui tinc tractes jo” i amb un somrís d’orella a orella em va dir:
– S’ho tenia molt amagat, això de la tele, senyor Isern.
– Què vol dir?
– Que el vaig veure un dia de Setmana Santa per la tele. No em digui que no, que era vosté.
– Jo? I què hi feia, a la tele?
– Ui, va parlar d’un escriptor que s’havia mort uns dies abans. I em va agradar molt tot el que va dir. Va parlar molt bé. Es veia que no era la primera vegada que sortia per la tele.
– Em sembla que es confon. Fa molt de temps que no surto per cap televisió.
– Què va! A mi no m’enganya, senyor Isern, era vosté. I em va agradar molt el que deia.
– I vaig sortir molta estona?
– Dos o tres minuts. I no se’m faci el despistat, senyor Isern. Em va donar temps fins i tot d’avisar el meu marit i dir-li “Mira, aquest és el senyor Isern. El conec: treballa a la Generalitat”.
– Doncs li asseguro que per mi és primera notícia…
– Aiii, com és el senyor Isern…
I girant-se cap a les seves companyes els va dir: “Siempre de broma, el señor Isern…”
La cosa va quedar aquí. Vista la convicció de la meva amiga tot fa pensar que pel món va circulant algú amb la meva cara i que aprofita els moments que jo bado per sortir per la televisió a parlar d’escriptors difunts.
Un fantasma parlant de morts. Déu meu, ja tremolo…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!