Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
(Com si fos una explicació per als meus néts Mila, Tom i Guiu)
En un apunt recent comentava que mon pare escrivia sempre amb ploma estilogràfica. La progressiva popularització del bolígraf, al llarg dels anys cinquanta i dels primers seixanta, li va arribar, és clar, i mentiria si digués que no feia servir mai el bolígraf, però amb molta menys preferència que la que donava al fet d’escriure amb ploma estilogràfica.
I si jo, des dels meus anys escolars, escric gairebé sempre amb ploma estic convençut que en bona part és per l’influx d’aquest hàbit patern que he seguit amb fidelitat. Amb fidelitat i sense cap esforç heroic addicional perquè el contacte de la ploma amb el paper i el fluir harmònic de la tinta seguint el ritme de les idees em proporciona una satisfacció estètica i gairebé física contra la qual no trobo comparació amb cap altra eina d’escriptura (tret, potser, del llapis).
De fet, si combino la ploma amb algun altre artefacte no és pas amb el bolígraf convencional sinó amb una variant una mica més sofisticada: el retolador de punta mig-fina. El Pilot V-7 perquè els coneixedors d’aquest tipus d’artefactes entenguin a què em refereixo.
Amb la noble intenció de fer els tafaners un diumenge del mes passat l’A. i jo vàrem anar a una trobada de col·leccionistes de plomes estilogràfiques que es convocava en un hotel del carrer de Pelai de Barcelona i em vaig quedar literalment fascinat davant l’enorme quantitat de marques, estils i models que hi havia a l’abast dels aficionats. La trobada, a més a més, ens va permetre conèixer la bona gent de l’Associació Estilogràfica de Barcelona – Barcelona Pen Club que té aquesta pàgina web. Una pàgina molt útil perquè la mantenen actualitzada i, per tant, ens permet estar al cas de les activitats que duen a terme.
De la ploma me’n vaig cap al barret, un altre element que en altres èpoques era d’ús habitual i que després d’un període de desaparició gairebé total actualment sembla que viu una notable revifalla.
No fa gaires diumenges es va convocar a la cruïlla de la Diagonal amb la Rambla de Catalunya, a Barcelona, una ‘Passejada amb Barret’ (aquesta). Pel que veig és la vintena vegada que s’organitza i en aquesta edició ha superat els dos mil participants amb la clepsa noblement abillada.
Un llibre recent de Lluís Permanyer —‘El passeig de Gràcia. 200 anys d’un espai burgés’ (Editorial Efadós, 2023)– ens explica com el barret era un element primordial en la litúrgia de les passejades vuitcentistes que es feien amunt i avall d’aquella via tan important, sobretot després que Barcelona es desprengués de la cotilla de les muralles. A part de donar el corresponent toc d’elegància –no era el mateix cobrir-se el cap amb una proletària gorra o amb una boina de reminiscències camperoles, que amb un barret, tou o dur, de bona marca– la cerimònia de treure-se’l en senyal de respecte i salutació quan les famílies es creuaven pel passeig s’ha mantingut fins ara mateix en el llenguatge del carrer perquè, encara que anem amb el cap pelat, davant d’algun fet o persona que mereixen el testimoni de la nostra admiració ‘ens traiem el barret’.
La presència del barret com a peça del vestuari de la gent va començar a minvar durant els anys cinquanta. Cosa que no va impedir que la cançó popular en fes sovint referència.
Com aquest impagable ‘Gorrioncito’ que cantava Rudy Ventura y su conjunto en el qual es parla del disgust que et proporcionen els ocells que viuen en els arbres de la nostra ciutat i que caguen sense cap escrúpol damunt dels vianants (o de les motos estacionades damunt de la vorera).
Unes cagarades encara més emprenyadores si la víctima va abillada amb un bon barret.
“Gorrioncito, gorrioncito,
de las Ramblas pregonero.
Has cantado y has dejado
tu recuerdo en mi sombrero.”
Escolteu la peça atentament (tant la lletra com algunes peculiaritats de l’acompanyament instrumental), que val molt la pena.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut Sr. Isern,
Feia molt de temps que no llegia el seu bloc. Avui hi he fet cap des del Rodamots, que menciona aquesta entrada, com a exemple del mot (o frase) del dia. Jo també havia estat usuari de plomes estilogràfiques durant la carrera. Una meravellosa Parker 45 que em permetia agafar apunts amb gran velocitat. Després les havia fet servir molt esporàdicament.
Des de fa un parell d’anys he tornat a recuperar l’habit. A la vegada he començat a col·leccionar plomes estilogràfiques. Com molt bé dieu, no es pot comparar amb cap altre tipus d’escriptura el plaer d’escriure amb ploma estilogràfica. Per curiositat: quins models de ploma feu servir? i quines tintes? Un altre món el de les tintes per a estilogràfica que és interminable.
Moltes gràcies pel vostre bloc!