Totxanes, totxos i maons

L’estiu passat l’A. i jo vàrem veure la nota escrita a mà i enganxada a l’entrada del Panteó de Roma a què fa referència el bon amic i coblocaire Marcel Campà en el seu apunt d’abans d’ahir (vegeu-lo aquí).

Ens va fer molta gràcia aquella nota tan senzilla com entenedora. Recordo que vaig voler fer-li una fotografia però, a l’hora de la veritat, em deuria distreure alguna altra cosa (Roma és un estímul constant per a la curiositat, i el Panteó encara més) i no la vaig fer. Ara me’n penedeixo.

L’apunt d’en Campà m’ha fet reviure aquell moment que ja havia oblidat del tot. I, com les cireres, un record n’ha arrossegat un altre…

(n’hi ha més)

… i he pogut reconstruir el flux de pensaments que aquell matí de primers de setembre a l’interior del Panteó la meva ment va ordir després de veure la nota del vigilant. Un flux malgirbat -els mecanismes del pensament funcionen per lleis que no sempre són del tot racionals- que em va transportar d’una volada des del centre del món llatí fins a Holden Caulfield, l’inoblidable protagonista d’“El vigilant en el camp de sègol”, de J. D. Salinger.

Més concretament em va portar fins a la cabina del vigilant que crec recordar que hi ha a l’entrada del Central Park de Nova York, a tocar de l’hotel Plaza, just en el punt on es troben la Cinquena Avinguda i el carrer 60.

Aquell -vaig pensar sota la majestuosa cúpula foradada del monument romà- és el lloc ideal perquè algú expliqui en un paper escrit a mà i enganxat al vidre què dimonis fan amb els ànecs del parc a l’hivern, quan es glaça l’aigua de l’estany on viuen.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!