Totxanes, totxos i maons

Ja fa molt temps que segueixo de prop les coses que fa el Quico Pi de la Serra. Un seguiment que, val a dir, no m’exigeix grans dedicacions perquè, dissortadament, en la llarga carrera musical d’aquest home hi ha massa forats negres, massa períodes en els quals, ja sigui per voluntat pròpia o per força major, s’ha mantingut en silenci.

Ell, lògicament, no ho sap però, de fet, el Quico està molt lligat als primers records de casa ja que la primera vegada que l’A. i jo vàrem sortir junts va ser al Palau per assistir al recital de presentació del seu primer LP. Era el diumenge 26 de novembre de 1967 i la imatge que il·lustra aquest apunt és, precisament, la coberta del disc.  (n’hi ha més)

Des dels seus començaments amb Els Setze Jutges i Els 4 Gats, passant per obres excel·lents com el disc “No és possible el que visc”, editat per BASF amb arranjaments de Jordi Sabatés, el directe al Palau dels Esports de 1976, el disc que va fer a mitges amb Maria del Mar Bonet el 1979 o el “Pijama de saliva” de 1982, fins arribar a l’esplèndid “Quicol·labora” de l’any passat, l’obra de Pi de la Serra ha anat fent forat sense grans estridències però deixant, quan es fa un cop d’ull cap enrere, el testimoni d’un grapat de cançons inoblidables.

Avui es farà a la sala Luz de Gas una gran festa de celebració dels 70 anys del Quico -de fet els va complir el mes d’agost- i dels 50 anys dels seus inicis amb Els Setze Jutges. Ni l’A. ni jo hi podrem ser però us asseguro que a la nit faré una bona repassada amb l’iPod al ja esmentat “Quicol·labora”, una delícia a quatre mans i una bufera -les guitarres del Quico i l’Amadeu Casas i les harmòniques d’en Joan Pau Cumellas– que aplega una selecció de les millors cançons de la seva carrera interpretades de cap i de nou en clau de blues. I, molt especialment, dues perles que mai em canso d’escoltar: “Passejant per Barcelona” i “Una tarda qualsevol”.

Potser és la seva recent paternitat -té tres filles i un fill d’edats compreses entre els 41 i els 2 anys- o el fet que la realitat que vivim continua estimulant-lo a l’hora de destil·lar la seva habitual mala llet, el cas és que Quico Pi de la Serra té encara corda per una bona estona. Per demostrar-ho, aquesta nit presentarà tres cançons noves, cosa que em fa pensar que potser no haurem d’esperar molt temps a tenir disc nou.

I perquè vegeu que el nostre home té les idees ben clares us deixo amb el vers final d’una d’aquestes novetats. Un vers -gairebé una sentència- d’allò més útil en els temps que corren:

“A l’enemic venceràs / quan no li fotis ni cas”.