Totxanes, totxos i maons

La vigília de Nadal de 1981 -avui fa justament quaranta-un anys- vaig estrenar la meva primera Vespa. Era un model de 200 centímetres cúbics, color vermell (com un Ferrari!), matrícula B-7324-EY i amb la novetat (aleshores) que anava equipada amb uns fastuosos intermitents al davant i al darrere. Casualment la vaig comprar al mateix concessionari on vint-i-tres anys abans -el maig de 1958- mon pare havia comprat també la seva primera Vespa.

Era un model, la de mon pare, de 125 centímetres cúbics, matrícula B-155161, color blanc i al qual poc temps després li va incorporar un sidecar amb el qual els caps de setmana ens portava de passeig a tota la família: mon germà i jo estibats al sidecar i ma mare al darrere i asseguda de costat (una postura avui absolutament inimaginable, però que va servir -parlo dels últims anys cinquanta- perquè un munt de senyores com ella poguessin gaudir de la moto abans de la popularització dels pantalons femenins).

Si fem cas a la Viquipèdia, el primer model de Vespa (vegeu aquí) es va comercialitzar a Roma l’any 1946 i els seus creadors varen ser Enrico Piaggio (que va posar-hi els quartos) i Corradino d’Ascanio (enginyer i pare tecnològic de la criatura). No és estrany, doncs, que el primer concessionari de la marca a Barcelona fos també italià: es deia Silvio Dequi i tenia la botiga –‘Exclusivas Silvio Dequi’– a la Travessera de Gràcia a tocar del carrer Tuset. Recordo haver-hi anat de petit amb mon pare, segurament no el mateix dia de 1958 que va comprar la moto però segur que algun temps després aprofitant qualsevol reparació o revisió rutinària.

Vegeu aquí un anunci que he trobat a l’Hemeroteca Digital del diari El Mundo Deportivo de 1963:

Com he dit més amunt, ara fa quaranta-un anys vaig comprar la moto al mateix Silvio Dequi que mon pare. Aleshores, però, ja no era a la Travessera de Gràcia: s’havia traslladat al carrer Urgell, pujant a mà esquerra i a tocar de l’Escola Industrial. Aquella meva primera moto -amb la qual vaig fer 64.305 quilòmetres- em va durar onze anys. Fins al 22 d’octubre de 1992, data en què un cotxe que buscava una farmàcia va canviar bruscament de carril pel carrer Gran de Gràcia -més o menys a l’alçada de Fontana– i em va fer caure tot arrossegant durant deu o dotze metres la moto que va acabar en un estat força lamentable (i molt poc recuperable). Jo no em vaig fer res.

En diversos apunts d’aquest Bloc he parlat de les meves Vespes i de la Piaggio que ara tragino. Us destaco, per exemple, aquest on explico les raons del canvi, aquest de fa onze anys que explica què fèiem i on anàvem tots els de casa quan mon pare muntava el sidecar o aquest altre, molt més recent, en el que parlo de Jesús Cirera, el mecànic d’Italo Vespa, el taller on sempre he portat les meves estimades Vespes (i la Piaggio d’ara).

Quaranta-un anys circulant en moto -principalment per ciutat- m’ha permès atendre un munt de feines i, de retruc, m’ha atorgat la fama de persona activa i feinera de la qual em sento ben orgullós. Seguirem, és clar. Que aquests quaranta-un anys han passat volant…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!