Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Vegeu aquí l’apunt anterior)

Nàpols és un allau d’imatges, sons, olors, colors i personatges que primerament et sorprenen i t’aclaparen per la via de l’acumulació i després, sobretot quan tornes a ser a casa teva lluny de la ciutat, t’adones que se t’han quedat enganxats i que t’acompanyaran durant molt de temps. No és cap teoria científica ni pretén ser-ho; en tot cas és la meva impressió després d’haver-hi estat les quatre nits i els cinc últims dies del passat mes de juny. I, sobretot, en comparació a la meva primera estada de fa quinze anys que, com ja he explicat en un apunt anterior, no va acabar de ser del tot satisfactòria.

A l’hora de freqüentar restaurants en la zona històrica el visitant percep una espècie de conjura gràfica del món de l’hostaleria local ja que és molt freqüent la presència a les parets de fotografies de quatre símbols de la ciutat: l’actor còmic Antonio Griffo Focas Flavio Angelo Ducas Comneno Porfirogenito Gagliardi De Curtis di Bisanzio (vegeu aquí), conegut en el món artístic com Totò que sol aparèixer representat per dues imatges: menjant pasta amb les mans com un golafre i una altra amb barret i posat forçadament seriós. Al costat de Totò no hi falta mai la voluptuositat de la senyora Sofia Villani Scicolone (vegeu aquí), coneguda en el món del cinema com Sophia Loren. De fet, l’actriu va néixer a Roma el 1934 però de molt petita la seva mare se la va emportar a viure a Pozzuoli, una ciutat portuària a pocs quilòmetres de Nàpols. El tercer símbol és l’actor i dramaturg Eduardo De Filippo (vegeu aquí) que va ser sense cap mena de dubte el millor i més genuí representant del teatre napolità, i el quart element d’aquest pòquer d’icones napolitanes és el director, guionista i actor Massimo Troisi (vegeu aquí) molt popular a nivell local fins que va fer el salt quan va convertir-se en Mario Ruoppolo, el carter de la pel·lícula ‘Il postino’ (vegeu aquí) que el catapultaria a la fama internacional. Una fama que ell ja no gaudiria perquè es va morir mentre dormia víctima d’una afecció que tenia al cor l’endemà del dia que es va acabar el rodatge de la pel·lícula.

Totò seriòs

Totò golafre

Sophia Loren

Eduardo De Filippo

Massimo Troisi

No s’acaben aquí les imatges icòniques de Nàpols. Per no deixar encara el món dels restaurants cal esmentar la creació gastronòmica més napolitana: la pizza (vegeu aquí). I al seu costat una deliciosa barreja d’elements cristians i pagans que coexisteixen sense el més mínim conflicte. Com, per exemple, la devoció a San Gennaro, el patró de la ciutat que gairebé cada any fa el miracle de la liquació de la seva sang (vegeu aquí) i que, sense arribar a l’omnipresència de Maradona, és una icona molt present a les parets de la ciutat. També hi ha la tradició dels pessebres, present tot l’any, que es concentra principalment en un carrer no gaire llarg però de visita obligada: la Via San Gregorio Armeno (vegeu aquí), al moll de l’ós del barri històric.

Hi ha dues icones més, pertanyents en aquest cas al món pagà, que són l’estàtua de Pulcinella (vegeu aquí), personatge de la Commedia dell’Arte sobre el qual s’ha escampat la llegenda que si se li frega el nas és portador de bona sort i que trobareu en el Vico del Fico Al Purgatorio. La darrera icona d’aquest apartat és el ‘cornicello’, conegut també com ‘cornetto’ (vegeu aquí), un amulet de color vermell en forma de banya que els napolitans juren i perjuren que és un remei infal·lible contra el mal d’ull i altres fetilleries per l’estil

La mare de totes les pizzes

San Gennaro al Duomo de Nàpols

San Gennaro a les parets de la ciutat

Un pessebre

El nas del Pulcinella

La banya contra el mal d’ull

Acabo de moment aquí aquest repertori de símbols napolitans, però que consti que el repertori no l’he esgotat. Seguirem parlant-ne en el següent apunt.

(Continuarà)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!