Totxanes, totxos i maons

Ciutat boja. O ‘pazza’, com diuen allí.

Però sorprenent, inesperada i impossible que et deixi indiferent. O t’ofega i t’atabala o et fascina.

Quinze anys després l’A. i jo hem tornat a Nàpols. Quinze anys més vells. I aquesta vegada amb la nostra neta.

No hi havíem tornat des d’aleshores. Ha estat, doncs, la nostra segona visita a la capital de la Campània.

La primera va ser, com he dit, el 2009. Fa quinze anys. Va ser el nostre tercer viatge a Itàlia. L’explicaré en un altre apunt més detallat.

El viatge d’ara ha estat el que fa trenta.

Ara vull deixar constància telegràfica de les nostres primeres impressions. Les del dimarts passat, dia de la nostra arribada:

• Pessebres, Maradona i pizza per tot. Fins i tot una modalitat de pizza que no coneixia i que em va encantar: la pizza fregida.
• Pluja (i baixa temperatura) que vàrem agrair i que ja ens varen dir que era excepcional. Llàstima que només ens va acompanyar el primer dia.
• Caos, desordre i descontrol de tres tipus: circulatori (ai, les motos!), arquitectònic i urbanístic.
• La sort de llogar un apartament al moll de l’os de la ciutat històrica: a la cruïlla de San Biaggio dei Librai amb San Gregorio Armeno. En ple Spaccanapoli, a la cruïlla entre el Decumanus i el Cardus.
• Una frase pintada en una paret enmig de San Biaggio: “A Nàpols un semàfor vermell no és cap imposició, és un suggeriment”. En dono fe.

I dues consideracions més per acabar:

• L’encert que va tenir Josep Piera quan va titular, ara fa uns quaranta anys, la crònica de la seva estada a Nàpols durant tot un any ‘Un bellíssim cadàver barroc’. Ni més ni menys que això.
• El convenciment que l’invent, ara ha fet un segle, del panot per pavimentar les voreres dels nostres carrers va ser un dels moments importants de la història de la creativitat al servei de la comoditat del vianant.

I de moment ho deixo aquí.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!