Totxanes, totxos i maons

I l’ambició. Una ambició irrefrenable que ja trobem en les seves primeres novel·les i que va administrar sàviament amb el pas dels anys perquè amarés tot allò que escrivia. Des de la novel·la més abrandada fins a l’article mes irreverent.

Ja ho he dit abans: poden haver-hi desnivells, títols discutibles… però el que no hi ha, en l’obra de Baltasar Porcel, és trivialitat. Ni tan sols en els seus llibres lleugers o de vocació més divulgativa. Cada pedra fa paret, hi aporta energia, reforça trama. I el mur que en resulta, vist peça a peça o contemplat en conjunt configura una de les obres narratives més importants i intel·ligents que s’han escrit en la nostra llengua.

A part de la seva dimensió de comentarista diari a la premsa –que mereix un estudi ampli i específic que espero que no trigui gaire- Porcel ha estat un excel·lent escriptor de viatges, un mestre del conte, com es pot comprovar a “Les maniobres de l’amor”, el llibre que aplega tota la seva narrativa breu entre 1958 i 2001, i un novel·lista de raça, com es va poder veure des dels seus començaments en la dècada dels seixanta -de “Solnegre” a “Els argonautes” i “Cavalls cap a la fosca”, de 1975- fins a la plenitud de “Les primaveres i les tardors” (al meu parer un dels tres o quatre millors títols del palmarès del premi Sant Jordi), de “Lola i els peixos morts”, d’“El cor del senglar” o fins i tot de la inquietant “Cada castell i totes les ombres” que, dissortadament, clou la seva bibliografia.

A mitjans de juny, en l’article de comiat a la seva columna de La Vanguardia, Porcel explicava que tenia entre mans una història ambientada a Sicília amb el pintor Renato Gutusso i la seva amant Marta Marzotto com a protagonistes. “Estic entre Cefalú i Agrigento”, escrivia. Dues referències  singulars dintre de la privilegiada geografia siciliana. Després es comprometia a explicar-nos més coses quan hagués tornat de passar l’agost a Sicília. Ens en quedarem amb les ganes… i ens quedarem, és clar, amb la seva immensa obra.”