Totxanes, totxos i maons

Avui s’ha produït un fet que, tot i la seva notable càrrega simbòlica, passarà desapercebut per a la majoria dels ciutadans: si no es produeixen daltabaixos imprevistos que obliguin a fer-ne demà, dissabte, una edició especial avui és l’últim dia que es publica el Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya en format de paper. Un DOGC que a la capçalera porta el número 4.915 i la indicació "Any 31 / 2a època".  (n’hi ha més)

Com totes les coses de l’Administració -que, com tothom sap, té l’agilitat d’un paquiderm i la rapidesa de reflexos d’un transatlàntic- aquesta és la culminació d’un procés llarg i complex iniciat per l’anterior equip responsable de les publicacions de la Generalitat i coronat per l’actual.

La nova etapa que avui s’enceta és producte d’una Llei aprovada unànimement pel Parlament de Catalunya a finals de maig i publicada el 12 de juny passat. Una Llei que estableix que la consulta a partir d’ara serà únicament per Internet -i, és clar, de franc per a tothom- i que els textos publicats en format digital tenen la mateixa validesa i fiabilitat jurídica que els que fins ara es publicaven en l’entranyable paper aspre i groguenc del DOGC.

Jo -que sóc un clàssic (vegeu, si no, aquí)- conservo en els meus arxius uns quants DOGC’s relacionats amb la meva vida professional. No són gaires però al llarg dels vint-i-sis anys que porto a l’empresa ja dec acumular-ne ben bé uns vuit o deu. A aquesta col·lecció hi incorporaré el DOGC d’avui. L’últim de l’etapa de paper.

Com (més o menys) diria Neil Armstrong, el d’avui és un petit pas per a l’espècie humana i un salt qualitatiu de gran importància per a l’Administració.

I a partir de dilluns, com ja venia fent des de fa un parell d’anys (les coses com siguin), una de les primeres coses que faré a quarts de vuit del matí tan bon punt hagi engegat l’ordinador del despatx és entrar al DOGC del dia -la versió en paper no m’arribava fins a darrera hora del matí- per si publica alguna disposició que, per motius de la meva feina, hagi d’ocupar la meva atenció.

I ja no ens recordarem mai més del paper (crec).

Ja ho deia el tango: "Sus ojos se cerraron / y el mundo siguió andando…"

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!