Totxanes, totxos i maons

(la sèrie comença aquí)

Després d’unes quantes audicions fragmentades en blocs de sis o set cançons que han donat peu als quatre apunts anteriors d’aquesta sèrie vaig esperar l’oportunitat del cap de setmana per poder escoltar d’una sola tirada els quasi vuitanta minuts que dura "Love". Una audició seguida que és, a fi de comptes, la manera com els pares de la criatura -el productor George Martin i el seu fill- varen concebre el projecte.

Cal recordar que "Love" neix d’un encàrrec que Le Cirque du Soleil va fer als senyors Martin perquè, amb l’aquiescència dels Beatles encara vivents i dels seus hereus, bastís un teló musical de fons per l’espectacle del mateix títol que aquesta companyia (una companyia que agrada molt als nostres cosmopolites i molt poc a gent entesa en circ com, per exemple, Jordi Jané) està representant a l’hotel-casino The Mirage de Las Vegas des del passat mes de juliol.  (n’hi ha més)

* La primera constatació que vull fer és que a "Love" la matèria primera -ço és, la música dels Beatles- està en mans amigues i competents. Es demostra, doncs, per què el senyor George Martin ha passat a la història com "el cinquè Beatle".

* Cal, però, no enganyar-se. La publicació del disc ara, en vigílies de Nadal, i la que d’aquí a uns mesos es farà del DVD de l’espectacle (que, a diferència d’altres de Le Cirque du Soleil, no farà gira) són operacions comercials destinades a treure uns quants quartos més dels drets d’autor dels quatre vailets de Liverpool. El que passa és que, a part del component comercial, que ningú amaga, l’"operació Love" aporta un valor musical afegit que al meu parer justifica de manera suficient l’adquisició del disc.

* Com ja he anat explicant en l’anàlisi de cada tema, els encants de "Love" són de dos tipus: l’original tractament d’algunes cançons ("I want to hold your hand", "Something", "While my guitar gently weeps"…) i la manera com s’han tractat les transicions entre tema i tema (no oblidem que "Love" és un teló de fons sonor i sense interrupcions d’un espectacle visual). Sobretot, les combinacions, substitucions, préstecs, manlleus i maridatges entre frases i melodies ja conegudes que ensamblades d’una altra manera sorprenen de manera grata la majoria de les vegades.

* La gran qüestió que jo em veig impotent de respondre és: ¿com li deu sonar aquesta música a un oient d’ara mateix que, per tant, desconegui l’obra dels Beatles? És una pregunta de difícil resposta perquè em veig incapaç de deslligar el  meu entusiasme per aquestes cançons tal com les conec després d’anys i anys del plaer que em provoquen els experiments i provatures que detecto en cada nova audició. Dit altrament, ¿m’agradarien igualment "Within you without you" o "Octopus garden" o "Yesterday", per exemple, tal com estan a "Love" si no captés -i gaudís amb plaer- les insercions que George Martin hi ha fet amb "Tomorrow never knows", "Good night" o "Blackbird"? Això, amic meu, tan sols ho sap el vent (*).

(*) A França la pel·lícula "A hard day’s night" es va titular "Quatre garçons dans le vent".

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!